eldiario.es

Menú

Reportatge

‘Rowing Together’, nou mesos d’atenció a embarassades als camps de refugiats de Grècia

Una ONG alacantina ofereix atenció ginecològica als assentaments de la zona de Tessalònica

- PUBLICIDAD -
Personal sanitario atiende a una mujer embarazada

Personal sanitari atén una dona embarassada

Els cinc joves es van conéixer fa tot just un any a l’illa grega de Lesbos. De distintes procedències, amb diverses activitats professionals, de variades organitzacions i amb compromisos socials i ètics dispars, la solidaritat amb la tragèdia humanitària siriana els va unir en un campament de refugiats improvisat no oficial, on les coses funcionaven molt millor que el beneït pels organismes internacionals. Al cap de pocs mesos d’aquell èxode massiu de persones assetjades per les bombes, la destrucció i la mort, aquestes cinc persones es van constituir en una ONG, amb seu a Coix, Alacant. D’allò, en fa nou mesos. La criatura s’anomena “Rowing Together”. “Remem junts” evoca un episodi que els va passar a dos d’ells al cap de poc d’haver arribat a Grècia, un país on actualment hi ha, segons algunes fonts, uns 65.000 refugiats, procedents de diferents zones en conflicte.

Hui aquesta ONG assisteix embarassades i tota mena de dones en deu dels camps de refugiats disseminats al voltant de Tessalònica, una de les zones amb més concentració d’assentaments d’aquest tipus. A bord d’una ambulància, equipada amb un ecògraf, un equip mèdic, format per ginecòlogues, comares, pediatres i infermeres, s’endinsa en aquests camps on s’amunteguen, sota el fred i la precarietat més absoluta, algunes supervivents de la massacre siriana. La sanitat grega els atén durant els parts, però no els fa cap seguiment mèdic en l’embaràs ni els atén pel que fa a la planificació familiar ni l’educació sexual. Aquest centenar llarg d’espanyols voluntaris que han passat durant aquests mesos per Tessalònica compleixen aquesta comesa solidària i altruista.

“Hi ha camps molt durs, inhòspits, sense aigua, sense electricitat i amb banys per a deu persones. Europa no ha estat per a ells terra d’acollida”

La coordinadora actual d’aquestes operacions és una jove activista per la transparència institucional per a combatre la corrupció internacional. Luisa Izuzquiza porta el pes burocràtic davant de les autoritats gregues i de la Unió Europea per poder dur a terme la seua tasca diàriament en aquests camps custodiats per militars hel·lens. Durant uns quants mesos van poder actuar-hi de manera informal, hui això és impossible. “Hi ha protocols estrictes d’entrada als camps, per raons de control i de seguretat”. Aquesta jove ONG està formada per un grapat de voluntaris que fan revisions a les dones dels campaments i els proporcionen mètodes anticonceptius en equips de treball que es van rellevant cada dues setmanes. “Hi ha cobertures molt desiguals. En alguns llocs treballen grans actors com Metges del Món, ACNUR o Metges sense Fronteres; en d’altres, però, les prestacions sanitàries deixen molt a desitjar”, afirma Luisa. “Precisament va ser una ONG alemanya, HUMEDICA, la que ens va prestar un ecògraf que no feien servir per falta de personal especialitzat; des de llavors hi treballem diàriament”. Aquest projecte concret es denomina “Medical Response to Refugees”.

L’ONG assisteix embarassades i dones en deu dels camps de refugiats disseminats al voltant de Tessalònica

Els cinc creadors d’aquesta reduïda però activa ONG són, al marge de Luisa, Victoria, una jove uruguaiana dedicada a la investigació de grans delictes financers; Javi, un bomber de La Rioja; Manu, un patró socorrista de Coix (localitat on radica la seu oficialment); i Jorge un treballador d’emergències de Sevilla. “Quan vam arribar a Idomeni, la situació s’havia desbordat”, relata Luisa, “de 500 persones havien passat a més de 8000 i no tenien res”. Allò va ser un caos, la crisi humanitària va continuar amb el tancament de facto d’algunes fronteres com la de Macedònia, van arribar, fins i tot, a haver-hi ferits a conseqüència d’algunes càrregues policials ben brutals. A hores d’ara dels dèsset camps aproximadament que s’escampen a la perifèria de Tessalònica, aquesta reduïda ONG hi actua en deu. “L’ambulància va ser una donació de la Creu Roja de La Rioja que vam portar fins a Itàlia i que després vam fer embarcar fins al nord de Grècia”. Luisa diu que un puntal fonamental de suport al seu treball és la presència de Mohamed, un refugiat palestí que fa de traductor a l’anglés i que s’ha convertit en un membre més de la família. La realitat és molt complicada: “Hi ha camps molt durs, inhòspits, sense aigua, sense electricitat i amb banys per a deu persones. De vegades, amb temperatures gèlides i uns quants graus per davall de zero, la gent està embalbida de fred en les tendes de campanya”. Quant a les nacionalitats dels refugiats, hi enumera sirians, afganesos, iraquians, palestins, pakistanesos i, fins i tot, alguns de procedents del Magrib. “Molts s’han adonat que aquesta serà sa casa durant molt de temps. Els creen algunes infraestructures, i això fa pensar que les solucions que tots anhelen no hi arribaran mai. El problema s’enquista i es pot fer etern”.

Dos de las voluntarias de la ONG Rowing Together con una de las refugiadas embargada

Dues de les voluntàries de l’ONG Rowing Together amb una de les refugiades embarassada

Europa, ens diu resignada, no ha estat per a ells terra d’acollida. “Com ha de nàixer un xiquet ací?”, es pregunta angoixada. Luisa va conéixer a Lesbos una embarassada que va ser evacuada fins al port del Pireu, a Atenes. Mesos més tard la va tornar a trobar i havia perdut el xiquet a conseqüència del sobresalt que va tenir durant una baralla nocturna. Les tensions i els enfrontaments són la moneda corrent en alguns d’aquests assentaments provisionals. Luisa explica que “la dona es va alegrar d’haver avortat. Situacions semblants ens van impulsar a intentar proporcionar-los, com a part de la nostra tasca ginecològica, per exemple, un DIU que els garantisca cinc anys lliure d’embarassos no desitjats. La planificació familiar i la salut reproductiva són per a nosaltres una cosa prioritària”, afirma.

Luisa, molt crítica amb els acords signats entre la Unió Europea i Turquia, ens parla de la hipocresia dels països d’Occident que no volen veure que hi ha menors deambulant a soles per zones poc segures, sense cap acompanyant. Molts dels qui deporten als seus països ho fan acollint-se al concepte ben discutible de “país segur”. Un eufemisme, qüestiona, poc creïble. Per les illes gregues van passant, a hores d’ara, menys refugiats. “El drama s’ha traslladat ara a la Mediterrània central”. “Rowing Together” és coneguda als campaments. Són els voluntaris de groc que atenen embarassades i dones des de fa nou mesos llargs. Des d’aquesta vora oposada de la Mediterrània no seria sobrer que els donàrem un colp de mà. Més informació: rowingtogether.org o en el seu perfil de Facebook.

Una vista del campamento de Vagioxori

Una vista del campament de Vagioxori

Vagioxori

En una zona de llacs, estepa i muntanyes hi ha un camp de refugiats que s’anomena Vagioxori, és un dels camps que Rowing Together visita per atendre l’única resident embarassada.

Vagioxori és un camp dels anomenats ‘de trànsit’, pensats per a persones que hi passen només una nit o un parell i després són traslladades a altres camps, normalment més ben preparats. En aquest camp, però, resideixen actualment prop de 60 persones; n’hi ha que fa més de 8 mesos que pateixen aquest ‘trànsit’ a un lloc millor.

La primera vegada que visites Vagioxori la primera cosa que et crida l’atenció és el paisatge. Situat a l’oest de Tessalònica i a uns quants quilòmetres de distància de qualsevol nucli de població, jau en una plana enfront de dues llacunes que emmarquen les muntanyes. A mi m’agrada pensar que no és casualitat que el nostre horari dicte arribar a aquest camp sempre a l’hora del capvespre, i és que les vistes des de dalt de tot on aparquem l’ambulància per atendre la nostra pacient són espectaculars. El poètic paisatge i la posta de sol que regala cel, aigües i muntanyes tenyides de rosa i taronja, però, són, al seu torn, una trampa mortal de temperatures gèlides i vent arrasador.

Post el sol i mentre el nostre equip mèdic fa una altra revisió ginecològica i cura alguna ferida o infecció, xarrem amb els residents del camp. Xarrem amb Elias, el traductor particular de la nostra embarassada que sempre esbossa un somriure, hui acompanyada d’un jersei nadalenc. Ho aprofita per a ensenyar-nos el racó festiu que han creat per a alegrar una mica el camp i que consisteix en tres pins lligats amb una tira de llums de Nadal. Xarrem també amb Ali, que parla un espanyol perfecte i es dedica a enumerar les ciutats espanyoles que va arribar a visitar quan, anys arrere, va residir a Espanya; admet, després d’haver escoltat el seu recital, que coneix el país més bé que jo. Xarrem amb Abbas, que a Iran era investigador científic especialitzat en el genoma humà; ens ensenya els seus articles publicats durant el que ell anomena la seua ‘vida passada’. Tots mencionen en la conversa el fred que es passa a les nits a Vagioxori.

A hores d’ara molts dels camps de la zona han estat preparats per al fred: s’han recollit les tendes dins de naus industrials, s’hi ha instal·lat calefactors col·lectius i individuals, s’han canviat tendes per contenidors aïllats degudament… a Vagioxori, però, no. Vagioxori està format per un centenar de tendes de campanya a l’aire lliure, res més. No hi ha electricitat més enllà d’un panell menut que no suporta res més que una desena de carregadors de mòbil i les acabades d’incorporar llums de Nadal. No hi ha aigua calenta. A poqueta nit s’encenen un parell de fogueres que seran l’únic focus de calor que es podrà trobar en quilòmetres. N’hi ha que agafen les brases i se les emporten a les tendes; això, algunes mantes i unes quantes bosses d’aigua, calfades al foc, són l’única cosa que tenen per a mantenir-se calents durant la nit. Hui comença al nord de Grècia una onada de fred que promet temperatures de -14ºC. Durant els pròxims tres dies, la previsió meteorològica concedeix a Vagioxori una temperatura màxima de -6ºC.

Des de la nostra última visita a aquest camp, cada vegada que algú menciona Vagioxori es fa el silenci entre l’equip i sé per què: totes pensem el mateix: què se’n farà, d’aquesta gent? Com pot existir un lloc així?

Luisa Izuzquiza

Diari de bord (7 de gener de 2017)

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha