“Mai no m’havia enfrontat a un incendi tan perillós en els meus 28 anys com a professional”

“Mai no m’havia enfrontat a un incendi tan perillós en els meus 28 anys com a professional”. D’aquesta manera resumeix Barto Esbrí l’experiència viscuda en l’extinció de l’incendi de la serra d’Espadà, sobre el qual continuen actuant els mitjans aeris i terrestres per a repassar el perímetre i evitar reproduccions. Amant de la natura i un apassionat del conreu de bonsais, amb què desconnecta d’una professió amb tant de risc, el caporal del Parc de Bombers de Nules, de 54 anys, mai no oblidarà el que va partir el dimarts 26 de juliol de 2016. La nit abans, quan es van disparar les alarmes en els serveis d’Emergència per la magnitud del foc a Artana, ja sabia que li tocaria un relleu de 12 hores l’endemà. Al costat de quatre companys més, havia d’actuar en el sector 3, a Tales, amb l’únic objectiu d’impedir que les flames arribaren a la Font del Montí. Allò que no imaginava és que la tasca seria extremament arriscada.

“No esperàvem veure la muntanya en aquelles condicions. No hi havia accessos, les pistes no presentaven un manteniment òptim i, fins i tot, n’hi havia que ni tan sols tenien eixida. A més, l’abundància d’espessor i de vegetació feien que amb prou faenes poguérem endinsar-nos-hi i avançar 15 metres. Amb la granota posada, ja no podies continuar més una vegada dins. Realment van ser condicions molt més complexes que en altres incendis en què he participat”, explica.

I aquest cúmul d’adversitats van comportar un perill màxim. “Com que no podies rematar el foc, es reactivava i avançava. Hem sentit impotència. Ens costava Déu i ajuda arribar a les zones”, relata.

La situació per als combatents va resultar límit, tant, que si la climatologia haguera estat desfavorable, possiblement la catàstrofe hauria estat més gran. “Tots hem tingut molta sort perquè no hi ha hagut vent. Un dia de ponent, l’incendi hauria esdevingut incontrolable i ara parlaríem de milers d’hectàrees cremades i potser de víctimes per atrapament”, assegura.

Potser per la gran dificultat de l’extinció, la camaraderia entre els diferents cossos (brigades de reforç en incendis forestals, voluntaris i brigades forestals, bombers, exèrcit, etcètera) ha estat especialment significativa. “Mai no havia vist tanta solidaritat entre els professionals. Tots estàvem conscienciats del que es cremava. Sentíem que ens tocava l’ànima, perquè la serra d’Espadà és patrimoni de tots”.

Però la sintonia no va es va sentir només entre ells. Barto també destaca la generositat i la implicació de la gent de la comarca. “M’ha impactat el fet que els veïns dels pobles ens portaren entrepans i ens ajudaren tant com necessitàvem. S’hi han bolcat com mai no havia vist fins ara”, subratlla.

El caporal del parc de Nules espera que allò que passat a Artana implique un abans i un després per a l’Administració valenciana pel que fa a la lluita contra el foc. En concret, es refereix a la necessitat de netejar les muntanyes, i també d’invertir en la millora de les pistes forestals. Fins i tot, va més enllà i suggereix la unificació dels diferents cossos d’extinció coordinats per una mateixa figura. “La Generalitat hauria de tenir tots els mitjans davall de la seua ala”, conclou.