El conseller Alcaraz es pregunta “per què envelleix tan ràpidament la nova política?”
Manuel Alcaraz no vol cavar trinxeres, expressió que delimita posicions en l’actual debat intern de Podem i que no utilitza en l’article publicat en el número de novembre i desembre de La maleta de Portbou. El conseller de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació de la Generalitat Valenciana es pregunta en la revista que dirigeix Josep Ramoneda: “Per què envelleix tan ràpidament la nova política?”. I respon amb crítiques a les contradiccions de les denominades “forces del canvi” i aposta per un “reformisme fort” que puga “establir la dialèctica imprescindible entre la confrontació/aliança amb l’espai socialdemòcrata”.
Professor de dret constitucional en la Universitat d’Alacant i autor de diversos assajos polítics, Alcaraz no hi esmenta partits concrets, més enllà de la referència al PSOE i alguna altra al·lusió eventual al PP, ni es refereix a Podem, ni a la coalició Compromís, de la qual forma part com a dirigent pròxim a Mónica Oltra en el govern del Pacte del Botànic. Però s’entén molt bé de què parla quan al·ludeix al fet que la nova política “apel·la, sobretot, a un sentiment vinculat a la necessitat d’una regeneració de les formes democràtiques”. I quan es desmarca de “la creença en la presa gairebé immediata del poder com a única manera de protagonitzar el canvi”.
“El Quixot de la rebel·lió es va rendir –es va haver de rendir– davant del molí de la complexitat electoral...”, constata el conseller abans de lamentar que en la nova política no hagen trobat un acomodament cert els dos corrents més renovadors en el llarg termini, com són el feminisme i l’ecologisme. Ni que tampoc l’economia haja “ocupat un lloc central en el relat emergent”.
Alcaraz adverteix de l’error de la nova política de confondre “la pulsió de canvi, socialment perceptible, amb la pulsió per un canvi progressista”. L’electorat no té per què voler una revolució, ni un canvi a l’esquerra. “Els canvis també poden ser conservadors”, sentencia.
I continua. “...el pluralisme mai no ha ocupat un lloc nodal en la definició de democràcia que s’intueix en les proclames d’algunes forces del canvi: és més còmode, i floralment abellidor, creure en una mena de voluntat general rousseauniana, necessàriament ambigua, que admetre amb serenitat que les nostres societats són obertes, plenes d’adversaris, molts dels quals, fins i tot, són raonables”. D’ací ve l’escassa rellevància que el discurs i la pràctica de la nova política atorguen a la “governabilitat”.
“A la governabilitat democràtica no es pot oposar una celebració inculta de Montesquieu que confon la separació de poders amb la supremacia acrítica d’un parlament bo per se”, es lamenta el dirigent valencià, que, exclosa una opció de “rebel·lia”, considera que només resta l’aposta per un “reformisme fort”. I apunta com a contradiccions latents o emergents: “assemblearismes i lideratges carismàtics, subtilesa teoricoprofessional de la cúpula i trivialitat en les bases i els quadres mitjans, hiperdemocràcia pretesa i escàs marge per a l’autèntic debat intern, utopia i ancoratge al passat, anunci del desig d’aprofundir en la realitat i reducció banal de l’anàlisi de realitats complexes”.
“El futur és incert”, conclou Alcaraz. “Personalment em sent tan afectat, d’una banda, per tot això com molest per la seua fragilitat intel·lectual i política, feta passar per veritats gairebé revelades”.
