“Amb un terç del pressupost de Mèrida, Almagro o el Grec tindríem el ‘Sagunt a Escena’ que ens agradaria”

Juan Vicente Martínez Luciano (Alacant, 1955), doctor en Filologia Anglogermànica, professor titular de Filologia Anglesa en la Universitat de València i membre fundador de l’Acadèmia de les Arts Escèniques d’Espanya, va ser nomenat director del festival ‘Sagunt a Escena’ el febrer del 2016. Ha fet nombroses traduccions i versions teatrals d’autors com ara H. Pinter, S. Beckett, T. Stoppard, M. Edson, C. Churchill, T. Williams, A. Wesker, etc. És, a més, director i fundador de les col·leccions “Teatro siglo XX” i “Teatro siglo XXI” en què ha publicat més de cent textos d’autors contemporanis i diverses monografies i articles relacionats amb el teatre i va ser director de Teatres de la Generalitat entre el 2004 i el 2005.

Què tal aquesta nova etapa?

He de reconéixer que, quan em van oferir dirigir el ‘Sagunt a Escena’, em van donar l’alegria de la meua vida, encara que la docència m’apassiona. Com que sóc un actor frustrat, gaudisc amb cada classe com si estiguera fent un monòleg.

Després de l’edició del 2016, que vosté va qualificar de transició, aquesta setmana ha començat el XXXIV Sagunt a Escena (‘Herois i heroïnes’), amb més d’una trentena d’actuacions que s’estendran durant 50 dies...

Evidentment, en un any és impossible consolidar un projecte i, encara més, després de passar per un període d’uns cinc anys en què el festival havia estat, per dir-ho així, adormit. Calia reactivar-lo, donar-li vida, sobretot perquè Sagunt ho mereix i perquè la Generalitat volia tornar a tenir un festival d’estiu com ho havia estat el ‘Sagunt a Escena’ dels anys noranta i principi d’aquest segle. I volem que Sagunt senta el festival com una cosa pròpia i que la gent s’implique, que s’integre, per tota aquesta tradició teatral que té la ciutat.

Llavors, encara no es pot dir que torne a estar consolidat?

L’any passat vam començar amb moltes ganes i tot va eixir molt bé, ja que la resposta de públic, artística i de la professió, va ser molt bona. Però estem en un moment en què necessitem almenys dos o tres anys de consolidació fins que el festival agafe la força que necessita per a convertir-se realment en el referent estival de les arts escèniques valencianes. Actualment tenim moltes cites que tenen sentit, com Vila-real, Sueca, Xirivella, Peníscola, Alacant o l’Alcúdia d’Elx, i està molt bé tenir aquesta xarxa de certàmens, però Sagunt ha de ser el festival de referència, i això no es fa en un o en dos anys.

Però es treballa en aquest sentit...

Enguany hem fet un pas molt important, pel nombre i la qualitat dels espectacles. Pense que estem en la línia i no vull ser molt optimista, però pense que en dos anys ‘Sagunt a Escena’ tornarà a ser el que va ser i que mai no va haver de deixar de ser.

Encara que fa poc temps eren cites comparables, el ‘Sagunt a Escena’ és ara l’aneguet lleig si el comparem amb festivals com Mèrida, Almagro o el Grec de Barcelona

Sí, sobretot per una qüestió de pressupost, però tampoc són certàmens comparables. ‘Sagunt a Escena’, al contrari que Mèrida, per exemple, que és de gestió privada, és un festival públic de gestió pública que no busca la rendibilitat econòmica. La nostra funció és tenir espectacles de molta qualitat, alguns de compartits amb Mèrida o el Grec com Calígula, Las Troyanas o Man Ray... , però també tenim l’oportunitat d’oferir coses que altres festivals, per una qüestió de rendibilitat econòmica, no poden oferir, com la companyia xinesa Tao Dance Theatre, que només estarà en San Javier (Múrcia) i Sagunt, i apostar pel teatre, la música i la dansa valenciana i per espectacles en valencià, com és el cas de l’estrena del festival [‘De Sukei a Naima’, dimecres passat], una cosa que, si el festival fóra de gestió privada, probablement no podríem fer.

Va fer mal a Sagunt el megaprojecte frustrat de la Ciutat del Teatre?

Per descomptat. D’aquelles noces, aquests confits. El 2001 un muntatge com el de ‘Las Troyanas’ i el 2003 un altre com ‘Las comedias bárbaras’, magnífiques produccions, però que requerien inversions milionàries per a un projecte com la Ciutat del Teatre mentre es girava l’esquena a una iniciativa consolidada com ‘Sagunt a Escena’. Només obrir i adequar un espai com la Nau requeria una inversió importantíssima equivalent a la meitat del nostre pressupost actual.

Precisament, ‘Las Troyanas’, que va ser l’emblema de la Ciutat del Teatre, torna a Sagunt, però amb un muntatge molt més modest que aquell.

El 2001 el públic va quedar fascinat per Irene Papas, per l’espectacularitat del muntatge, per l’escultura de Calatrava, per la visita de la reina Sofia... i això potser va eclipsar el que era realment important, el text. Enguany, l’espectador podrà gaudir d’un muntatge magnífic de Paco Azorín, amb intèrprets com Aitana Sánchez-Gijón, amb un text que està totalment vigent, sobre la guerra, la violència contra les dones... i tot això en un escenari espectacular com el teatre romà.

Si haguera de valorar l’edició d’enguany, quina nota li posaria?

Un notable, amb un set, encara que amb les limitacions que tenim és difícil arribar a l’excel·lent. Però triplicant el cost de l’edició actual, que entre unes coses i altres se situa sobre el mig milió d’euros –1,5 milions, un terç del pressupost de què disposen Mèrida, Almagro o el Grec–, podríem arribar a tenir el certamen que ens agradaria.

Si li preguntara per una actuació que no em puc perdre, quina em recomanaria?

Evidentment, l’espectacle xinés ‘Tao Dance Theatre’, però també l’òpera ‘La Brecha’ o els muntatges clàssics de ‘Las Troyanas, ‘Calígula’...

I amb vista al futur, què espera?

Enguany hem tingut un centenar d’espectacles entre els quals es podia triar i ningú ens ha dit que no, però amb vista a pròximes edicions ens agradaria portar més companyies europees. El nostre objectiu és que en quatre o cinc anys Sagunt siga realment una ‘Ciutat del Teatre’, però sense macroprojectes artificials.

Serà amb vosté com a director?

No em plantege estades a llarg termini, no em plantege perpetuar-me i, com t’he comentat, vull tornar a la docència, que m’encanta.