eldiario.es

Menú

ENTREVISTA | Gabriela Bravo

"La llei de memòria democràtica fa que l'Administració assumisca directament l'exhumació de les fosses"

La consellera valenciana de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques anuncia una Llei d’Ocupació Pública: “Arrosseguem un dèficit important de personal, la situació és bastant dramàtica”

- PUBLICIDAD -
Gabriela Bravo, durante la entrevista.

Gabriela Bravo, durant l'entrevista. JESÚS CÍSCAR

No procedeix de la política, però coneix bé la vida pública. Gabriela Bravo (Ràfol de Salem, 1963), fiscal de carrera, va ser portaveu del Consell General del Poder Judicial entre el 2008 i el 2013. Prèviament havia estat presidenta de la Unió Progressista de Fiscals.

En el Govern valencià sorgit del Pacte del Botànic es va fer càrrec de la Conselleria de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques, un departament amb repercussions cap a dins i cap a fora de l’estructura de la Generalitat Valenciana.

Fruit de la seua formació jurídica i de la seua trajectòria professional, s’expressa amb una meticulositat que dilata les respostes. “Acostume a fer llargues les contestacions i després patisc per la manera com ho resumiran els periodistes”, s’excusa abans de començar.

El conseller d’Hisenda, Vicent Soler, va reclamar en la reunió de seguiment de la Conferència de Presidents poder fer una oferta pública d’ocupació extraordinària, com la del Govern central. Tan malament estem ?

Arrosseguem un dèficit important en el tema de personal derivat de totes les restriccions que s’han imposat en matèria de funció pública tots aquests anys anteriors. La política del PP, amb l’argument de la crisi econòmica, ha estat restringir i limitar les ofertes d’ocupació pública amb les taxes de reposició. Ens trobem ara mateix en una situació bastant dramàtica. En menys de deu anys en l’Administració general de la Generalitat Valenciana es jubilaran 12.000 persones sobre un actiu de 16.500.

Això és gairebé tota la plantilla.

Una part importantíssima. A més, tenim més d’un 30% d’interinitat en l’àmbit de l’Administració. Són els nostres dos grans problemes davant d’aquest nombre escàs de personal en els distints departaments. Què hem demanat al Govern? Ja es va plantejar en la Conferència de Presidents: no poden tractar a totes les comunitats igualment, el café per a tothom no ens serveix, com no ens serveix en matèria de finançament ni en altres qüestions. Per què? Perquè la situació de la Comunitat Valenciana no té res a veure, per exemple, amb la d’Extremadura, que té superàvit de funcionaris. Per això es va plantejar que les comunitats autònomes pogueren tenir capacitat a l’hora de determinar les ofertes d’ocupació pública atenent-ne la singularitat i els problemes propis.

És cert que el Govern ha anunciat en el pacte amb els sindicats una ampliació de les ofertes d’ocupació pública, ha reduït les taxes de reposició en molts sectors del 50% que se’ns imposava, però ja hem advertit, i així ho va manifestar el conseller Soler en aquella reunió, que no n’hi ha prou. Perquè podem arribar a una taxa d’interinitat del 10% d’ací a tres anys, que és l’horitzó que ens hem marcat i a què també vol arribar l’Estat, amb aquestes mesures no n’hi ha prou. Per tant, haurem de revisar els acords i haurem d’impulsar noves mesures per al 2018.

Fins a quin punt aquestes restriccions del Govern de Rajoy han respost a la política de retallades o a una mentalitat centralista en relació amb les administracions autonòmiques?

És una manera de tutelar-les. Aquestes polítiques posen de manifest, igual que el Fons de liquiditat autonòmic (FLA), una tutela i un control de les polítiques dels governs autonòmics i això, d’alguna manera, també incideix directament en l’execució de les polítiques. Sempre hi ha un ens superior que et marcarà fins i tot els temps de l’execució de les polítiques que projectes. Per a nosaltres és importantíssima la regeneració de l’Administració, és importantíssim incorporar-hi talents nous, que es nodrisca de gent jove, gent preparada, que ix de la universitat i engrosseix les llistes de l’Inem o busca oportunitats fora d’aquest país, mentre els recursos de les administracions públiques són tan escassos. Hem de posar-hi remei. En l’esborrany de l’avantprojecte de llei que traurem aquestes setmanes tenim prevista una dotació de beques.

A quina llei es refereix? Com s’anomena?

En principi s’anomena Llei d’Ocupació Pública, encara que és un terme també criticat per alguns sectors. Dic ‘en principi’ perquè està en fase d’esborrany. Anirà aquestes pròximes setmanes al Consell i després iniciarem la fase de negociació amb els sindicats. Després es debatrà en la seu parlamentària.

Què preveu aquesta llei?

En l’esborrany està previst, fins i tot, la possibilitat de concedir beques per a activar i estimular els joves a preparar-se les oposicions i poder integrar-los com a valors en l’Administració.

I això com pot ser si fa la sensació que a les oposicions es presenten milers de persones quan es convoquen?

És veritat que competeixes amb un nombre importantíssim de persones normalment ben preparades. Què hem de fer? Doncs que les ofertes d’ocupació pública siguen nombroses. En el nostre pla de recursos plantejàvem la necessitat de traure 4.500 places, entre processos de consolidació, dirigits a la reducció de la interinitat, i de personal nou a través del torn lliure.

Podria tot això mitigar la queixa que la falta de funcionaris ralentitza les polítiques del Consell?

Hi ha un problema important si tenim en compte que les ofertes d’ocupació pública durant aquests últims huit anys han estat escasses i que hem assistit a un cert immobilisme dins de l’Administració. Ni tan sols hi havia concursos. L’instrument que s’utilitzava perquè els funcionaris optaren a altres llocs de treball dins de l’Administració eren les comissions de serveis, que estan previstes per a una altra cosa. I s’ha abusat molt del famós article 8 de la llei que possibilitava que per la via d’urgència pogueres contractar gairebé de manera directa, sense cap tipus de prova, personal de fora de l’Administració com a interins.

Nosaltres hem canviat el rumb. Els grans puntals d’una funció pública professional a què s’accedisca per principis de mèrits, capacitat i igualtat, els hem portat fins a les borses de treball. L’exemple són les 29 borses que hem obert, a què s’han presentat més de 10.000 persones. Les hem obertes amb el requisit que la gent, per a accedir-hi, ha de passar una mínima prova objectiva de coneixements.

Tot això és conseqüència de la creació d’una Generalitat paral·lela en l’època del PP, amb conselleries molt externalitzades, mitjançant empreses públiques fora de l’Administració?

Tenim grans exemples, Vaersa, Ciegsa i determinats instituts, que en definitiva han servit de tapadores per a altres interessos i per a fomentar la corrupció política. Pense que no cal demonitzar el sector públic. És molt important tenir un sector públic potent que camine de manera paral·lela a l’Administració. Cal seguir donant suport en el sector públic, però ha de ser transparent, veritablement al servei dels interessos de la societat, que se sotmeta al procés de fiscalització i no s’utilitze com a excusa per a l’opacitat ni per a actuacions irregulars o per a espoliar les arques públiques.

Intentem reconstruir el sector públic després del que hem heretat. Com a exemple, l’entrada i l’escorcollament que va tenir lloc al cap de l’any que arribàrem a Ciegsa, l’empresa que es va crear, en teoria, per a construir col·legis i que va ser utilitzada desgraciadament per a altres finalitats dels corruptes. Intentem també canviar aquesta tònica des de principis ètics i la incorporació de valors basats en la transparència. Això demana un temps. Ens diuen que som lents i puc assegurar-li que no deixem de treballar ni un minut.

Les federacions de serveis públics solen ser les més fortes. Com s’entén amb els sindicats?

Pense que tinc una bona relació amb tots els representants sindicals. Des del primer moment vaig obrir les portes de la conselleria. Poden traslladar a la titular d’aquesta conselleria qualsevol problema. Hem intentat des del diàleg i el consens fixar les bases de la política en matèria de funció pública que ens permeta avançar en la transformació de l’Administració. Encara que estiga malament dir-ho, va ser un èxit l’acord de legislatura que van signar la major part dels sindicats (l’únic que no ho va fer simplement s’hi va abstenir, però no va mantenir una oposició frontal). Li puc assegurar que estem complint aquest acord que es va signar al Palau de la Generalitat.

I com s’entén amb l’oposició, amb el PP?

Només puc ser respectuosa amb el paper de l’oposició. Ara bé, dit això, pense que en aquest cas hauria de mesurar més el to i la intensitat de les acusacions enfront de les polítiques, sobretot en l’àmbit social, que estem impulsant per a complir l’Acord del Botànic, que és el nostre referent. No tenen base ni justificació per a totes aquestes crítiques. Tracten de polaritzar, de radicalitzar els missatges i confondre la societat. El que intenta fer aquest Consell en polítiques socials i educatives és garantir més igualtat en la societat valenciana i posar fi a aquestes polítiques que ells sí que van posar en marxa, dirigides als interessos d’uns quants.

Gabriela Bravo en su despacho.

Gabriela Bravo al seu despatx. JESÚS CÍSCAR

Amenacen de portar als tribunals la norma sobre l’ús del valencià en l’Administració...

La iniciativa va arrancar des de la Conselleria d’Educació, perquè és la direcció de Política Lingüística la que té la competència. Des de Funció Pública vam fer les observacions que enteníem necessàries perquè el text s’ajustara a la legalitat vigent. Insistisc, l’oposició està centrada en el radicalisme i la confrontació. Aquest decret tracta de garantir que qualsevol ciutadà que vulga comunicar-se en valencià amb l’Administració puga fer-ho sense que hi haja cap objecció, ni obstacles, ni siga una rèmora. No compartisc que això discrimine l’altra llengua oficial, que és el castellà. Tenint en compte que el valencià és una llengua que no té el mateix desplegament en l’ús que el valencià, és perfectament legítim que el govern autonòmic impulse mesures per a afavorir el coneixement i el desenvolupament d’aquesta altra llengua que forma part de la nostra identitat cultural. El decret només persegueix normalitzar l’ús de les dues llengües.

Hi ha un altre front de fricció en els tribunals relacionat amb Educació, que té a veure amb el decret de plurilingüisme i amb els concerts educatius de batxillerat. Fins a quin punt està d’acord amb al·lusions com les que ha fet Mónica Oltra que des dels tribunals es puga fer política?

Sempre he defensat que les resolucions judicials poden ser objecte de crítica, però les crítiques que van més enllà i que afecten o ataquen directament els titulars del poder judicial crec que cal moderar-les. Respecte les decisions judicials encara que no les compartisca, com no he compartit algunes de les interlocutòries que ha dictat el Tribunal Superior de Justícia en aquestes matèries, però pense que les crítiques cal fer-les sempre des del respecte al que signifiquen com a poder judicial, sobretot per a evitar aquesta imatge de possible ingerència en les funcions jurisdiccionals. Ara bé, tenim dret a criticar les resolucions. N’hi ha de molt sorprenents, fins i tot molt poc motivades. I això ens preocupa. A través de la via dels recursos les instàncies superiors haurien de corregir-les.

Vosté que ha viscut el poder judicial per dins comparteix la sensació que els tribunals que toquen temes polèmics no aposten precisament per l’obertura i la modernització de la societat?

Les resolucions sempre estan marcades per interpretacions jurídiques. Si hi ha criteris polítics o no, correspondrà als òrgans superiors corregir-los. La major part dels jutges, en el dia a dia, adopten les decisions seguint criteris jurisdiccionals.

Les seues competències en justícia se centren en els mitjans materials i humans, un àmbit en què sembla que tot el que es fa sempre és poc.

Així és.

Què és pitjor: que falten jutges o que hi haja pocs mitjans materials?

El més greu és que la reforma profunda que necessita la justícia a Espanya continue sent l’assignatura pendent de la democràcia. Tota la resta que podem anar aportant des de les comunitats autònomes ajudarà, però no deixaran de ser pegats. Tenim un model de justícia huitcentista per al que desgraciadament cap govern, ni progressista ni conservador, ha posat damunt de la taula un projecte de reforma profunda. Hi ha hagut avenços, però sempre posant pegats a les lleis, posant pegats a les normes. Ara mateix, en la societat del segle XXI , amb tota l’enginyeria delictiva que veiem en tot allò de relacionat amb la corrupció política i econòmica, continuar aplicant una llei de la fi del segle xix , amb uns procediments estructurats sobre una societat rural com aquella, sincerament, és un veritable obstacle per al funcionament de la justícia.

Dit açò, la nostra responsabilitat, des de les comunitats autònomes, és instar, d’una banda, el Govern d’Espanya que aborde aquesta reforma de la justícia tan necessària, en matèria de planta judicial, en matèria de procés penal, i d’altra banda, atendre les necessitats de mitjans personals i professionals. Però el problema és que invertim sobre una estructura i un model huitcentista i obsolet i al final, en compte d’invertir, desinvertim. A més, no es materialitzen grans avenços. En posaré un exemple, els casos de reforços.

Quan hi ha un cas complex que exigeix suport perquè el jutge puga instruir-lo...

En situacions extraordinàries la Conselleria ha d’aportar més funcionaris als jutjats que ho requereixen. En dos anys hem duplicat el nombre de reforços. Continuarem doblant-los per a l’any següent. Els jutges, però, continuen queixant-se de falta de personal. El 2017 hem posat el doble de funcionaris que l’any passat! I hem triplicat els de l’última etapa del PP!

Potser és que falten jutges.

Falten jutges, la mateixa estructura d’organització de la justícia no rendibilitza tota la inversió en mitjans personals ni el funcionament de les oficines. El gran projecte de posada en marxa de l’oficina judicial que estem impulsant a la Comunitat Valenciana continua tenint problemes per a implantar-se en l’àmbit nacional. Hi ha molts problemes i obstacles. Continuar mantenint l’estructura atomitzada de jutjats fa que l’esforç inversor de l’Administració no resulte significatiu. Toca seure i, des de l’àmbit d’un pacte d’estat, fixar les prioritats. Per a fer-ho, cal un Govern que lidere la reforma de la justícia, però no sembla estar-hi disposat.

S’han acabat les imatges de jutjats en situacions tercermundistes?

No, desgraciadament no s’han acabat. Nosaltres treballem per presentar prompte un pla integral en matèria d’infraestructures. Hem detectat que la diversitat de seus judicials és àmplia i contradictòria. Al costat de partits judicials amb seus modernes, preparades per a garantir els drets de les víctimes i l’accés de qualsevol ciutadà, conviuen seus insalubres, que no poden garantir la privacitat de la víctima davant de l’agressor, que poden posar fins i tot en risc la salut de les persones que hi treballen. Per això actuem, com a prioritat, sobre aquestes seus.

Quins jutjats estan pitjor?

Li’n puc posar un exemple. La situació dels jutjats de Mislata era insostenible des de fa ja 10 anys. La primera mesura que vam adoptar va ser buscar un local nou dins del partit judicial i hem adjudicat ja l’obra per a habilitar allí els quatre òrgans judicials. Estem també treballant en el Tribunal Superior de Justícia, on hi ha denúncies per part de la Inspecció de Treball sobre condicions d’insalubritat i risc. Adjudicarem el contracte per a una reforma integral del palau del TSJ. Hem resolt el problema gravíssim d’Alcoi, on hem aconseguit consensuar amb l’Ajuntament el trasllat dels jutjats al nou edifici que hem habilitat i preparat. En fi... Ens queda encara molt. Hem diagnosticat en el pla quines són les prioritats, la situació de cada una de les seus i quins tipus de reformes necessiten.

El pla parteix de principis com la funcionalitat, la universalitat, l’accés, l’austeritat i la racionalització de la despesa... No ens dedicarem a la construcció de grans seus i a abandonar tot el patrimoni de l’Administració. Busquem aprofitar, mitjançant reformes integrals, el patrimoni propi de la Generalitat. Volem impulsar aquest pla en els pròxims dos anys per a deixar un full de ruta orientat a deixar seus preparades i aconseguir un gran estalvi en la despesa.

Abans ha esmentat les víctimes. Va haver-hi moltes crítiques a les oficines d’atenció a les víctimes perquè estaven copades pel PP. Com ho ha resolt? Quin és el nou model?

Amb l’aprovació del decret de creació de la nova xarxa d’oficines d’atenció a la víctima hem previst 22 seus en tota la Comunitat, ja hem creat noves places de psicòlegs i treballadors socials que s’hi incorporaran aviat, s’estan enllestint els treballs d’acomodació de les oficines i hem iniciat el procés de contractació de l’assessorament jurídic per a posar en marxa l’ERO de la fundació Favide.

Serà l’Administració la que assumirà directament la gestió de tots aquests recursos i la que liderarà el compliment dels drets que les víctimes tenen reconeguts. L’ERO servirà per a determinar quin personal s’hi ha d’integrar i quin ha d’eixir de la fundació, tenint en compte que, en fer-se’n càrrec l’Administració, ja no el necessitem. Hi ha un acord del Consell de l’any 2013 d’extinció de les fundacions. Una de les que el PP va acordar extingir llavors va ser Favide.

Volem fer el trànsit de manera tranquil·la a fi d’assegurar el servei. No sé com hi van entrar o van deixar d’entrar. El que sí que sé és que en l’àmbit de la fundació treballen professionals que presten un servei molt important a les víctimes. Em referisc fonamentalment als lletrats i a les lletrades que han prestat aquest servei. El trànsit d’un model a un altre s’ha de fer de manera suau i no ha d’obrir un buit en la gestió del servei.

Gabriela Bravo, consellera de Justicia.

Gabriela Bravo, consellera de Justícia. JESÚS CÍSCAR

Una característica del govern del Botànic va ser incorporar conceptes nous a l’estructura de la Generalitat. En el cas del seu departament va ser la memòria democràtica i les llibertats públiques. El projecte més rellevant en aquest àmbit és la Llei de la Memòria Democràtica, que ha tingut una acollida per part del PP bastant dura, amb acusacions de sectarisme i de no tenir en compte més que unes víctimes de la Guerra Civil. Com encaixa vosté aquesta postura?

Em sent molt satisfeta que el projecte de Llei de la Memòria Democràtica i per a la Convivència a la Comunitat Valenciana haja eixit d’aquesta conselleria. Hem treballat amb totes les entitats memorialistes, amb la societat civil, per a presentar-lo. No em va sorprendre gens la posició del PP. Si un examina els arguments que es van donar en seu parlamentària per a justificar l’esmena a la totalitat, és preocupant comprovar que en alguns sectors res no ha canviat. Continuen utilitzant els mateixos arguments que els seus pares o els seus iaios van utilitzar en el passat. Una de les grandeses de l’estat de dret i de la democràcia és avançar en la construcció de valors que permeten obrir totes aquestes ferides, enfrontar-nos a la història sense por i sense confrontació. Els arguments del PP continuen fixats en bases antidemocràtiques.

Hi ha dos aspectes de la llei. L’un és la retirada de símbols franquistes i la revisió d’honors i distincions. L’altre, més dramàtic, és el de les exhumacions. Són les exhumacions de víctimes les que condicionen més l’estructura i els objectius d’aquesta futura llei?

Aquesta llei tracta fonamentalment de fer valorar els drets. Enfront dels arguments del PP, dic que aquesta norma recupera drets, i no qualsevol dret, sinó drets fonamentals. La dignitat de les víctimes, la reparació, la memòria, la veritat, són drets que corresponen a aquestes víctimes que van matar dues vegades: primerament quan les van assassinar i després quan les van sepultar en l’oblit.

És una llei que va més enllà de l’estatal del 2007 per diverses raons. El concepte de víctima no es redueix a víctimes directes, sinó que s’estén als familiars. D’altra banda, preveu una llista de possibles sancions per atacs directes a fosses, llocs de memòria o a la mateixa dignitat de les víctimes. D’alguna manera, construeix el procés perquè l’Administració assumisca directament aquest deute pendent amb les víctimes, que és la localització de les fosses, l’exhumació i la identificació.

A més, hem creat l’Institut de la Memòria per a construir el model que permeta gestionar i impulsar aquestes polítiques de recuperació de la dignitat de les víctimes. Això no és incompatible amb la possibilitat que el Consell decidisca, fins i tot abans de l’entrada en vigor de la llei, destinar una línia pressupostària per a iniciar el procés d’obertura i exhumació de les fosses.

Si escoltem el PP sembla que només es tracte d’exhumar les víctimes d’un bàndol, però la llei reflecteix les fosses de víctimes del franquisme i també les que es van produir en zona republicana...

Hi estan previstes totes les víctimes. Parlem de prop de 300 fosses. Ho he explicat en distints àmbits. En aquestes més de 10.000 víctimes, n’hi ha d’un bàndol i d’un altre. No volem una llei que servisca per a la confrontació, sinó que avance en la convivència. Per això entenem que és tan important parlar de memòria i de convivència. Rescatar la nostra història, obrir-la, rescatar éssers estimats del passat fosc de les fosses és construir la nostra pròpia història i avançar envers el futur. És molt important saber què va passar, per què va passar. Des de l’Institut de la Memòria es treballarà també per a facilitar el coneixement i l’accessibilitat als documents. La difusió és importantíssima. Cal saldar el deute de la democràcia amb massa víctimes que continuen estigmatitzades. Aquelles viudes o viudos, aquelles xiquetes i xiquets que van perdre éssers estimats perquè van ser afusellats després de processos sumaríssims o sense cap procés, van ser injuriats durant massa temps i tractats com a delinqüents. Les famílies esperen recuperar aquesta dignitat

Les exhumacions de fosses a Paterna reben l’ajuda de la Diputació de València. Però hi ha hagut un incident quan la jutgessa ha rebutjat fer-se càrrec del procediment. En aquests dos temes, qui finança les exhumacions i la intervenció judicial, hi aporta la llei cap novetat?

La llei deixa clar que el finançament correspon a l’Administració autonòmica. No significa que siga l’administració d’ofici que procedisca a l’obertura de les fosses. Això es farà a instància de les famílies i les associacions legitimades que la norma preveu. Però ho assumeix directament. Per què? Perquè seguim els cànons que ens marca les Nacions Unides, que entén que no podem fer que els familiars assumisquen un procés tan complex i tan car des del punt de vista econòmic.

Un altre tema és el procés judicial. Si com a conseqüència de l’obertura d’una fossa s’obrin unes diligències judicials, correspon a aquest jutjat el control. La identificació de les víctimes correspondria a l’Institut de Medicina Legal. A Paterna va entendre que els fets havien prescrits.

Però està en joc si són els forenses judicials o els que col·laboren amb les associacions de memòria històrica els que es fan càrrec de les identificacions.

Si no se n’haguera acordat l’arxiu, se n’hauria d’haver fet càrrec l’Institut de Medicina Legal. S’hauria d’haver traslladat allí els cossos. Contra aquesta interlocutòria de Paterna s’ha recorregut en reposició i m’imagine que s’hi recorrerà en apel·lació davant de l’Audiència. Cal esperar a veure què passa. Si s’entén que cal continuar, no tant per a esbrinar-ne els possibles autors, que evidentment sabem que són morts, o una vegada constatada la prescripció dels delictes, un fet sobre el qual hi ha molta discussió, sinó perquè ha de fer-se en el marc judicial, ho haurà de decidir l’Audiència Provincial.

La llei crea l’Institut Valencià de la Memòria Democràtica, que ha generat certa discrepància interna en la Generalitat perquè a Hisenda li sembla massa car.

Bé, a Hisenda li sembla massa car tot. És la posició inicial de què partim des de principis d’austeritat i racionalitat de la despesa. En la memòria econòmica que hem aportat es dissenyaven les polítiques que calia impulsar i la configuració d’aquest institut, que permetrà canalitzar totes les mesures que la llei estableix. És d’on eixirà el pla estratègic per a la recuperació de la memòria. Nosaltres, a l’hora de dissenyar l’institut, ens hem basat en models semblants que funcionen fa anys al País Basc, a Catalunya i a Andalusia.

Li puc assegurar que, si compara les estructures, la valenciana és més austera en nombre de funcionaris i en pressupost. Em va sorprendre el famós titular dels 19 caps. El concepte de cap és una nomenclatura pròpia de l’estructura de l’Administració que reflecteix l’existència de funcionaris de distint nivell en què, de fet, els caps de servei són els dels grups A1 i A2. En el model que vam presentar a Hisenda hi ha 6 persones. La resta són caps de secció o de negociat, però es tracta de grups inferiors que es dediquen a la gestió purament administrativa.

He criticat molt el fet d’aprovar lleis sense memòria econòmica o amb una disposició addicional que diu que no comportarà increment de la despesa perquè crec que és paper mullat. Hauria generat molta frustració als valencians i a les valencianes que esperen fa tant de temps trobar-se una llei sense una memòria que acompanye i definisca el projecte.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha