Un dels últims guerrillers contra Franco reclama al PCE autocrítica per les execucions sumàries de camarades

Té quasi 91 anys i viu al Campello (Alacant). La seua vida ha estat poc corrent. Francisco Martínez-López, conegut com El Quico, és un dels últims supervivents de la guerrilla antifranquista, de la qual va formar part durant la joventut en el moviment que va actuar a Lleó-Galícia. Militant del PCE a França, arran del seu exili a aquell país el 1951, a partir de la legalització del partit el 1977 a Espanya va deixar els càrrecs orgànics i es va centrar en la reivindicació de la memòria de la resistència armada a la dictadura de Franco.

En una carta oberta que publica íntegra eldiario.es, Quico reclama al PCE “que reconega públicament els mètodes tan repugnants que va utilitzar durant els anys de la guerrilla antifranquista i que rehabilite els que els van patir i particularment les víctimes d’execucions sumàries imposades per la direcció del partit”. L’exguerriller en posa uns quants exemples concrets, entre els quals el de Víctor García García, El Brasileño, assassinat el gener del 1948 per ordre del Comité Central, llavors dirigit per Dolores Ibárruri i Santiago Carrillo. “Aquests assassinats van ser comesos en un context de depuració política”, assenyala Francisco Martínez-López, que descriu minuciosament l’ambient i les sospites que van planejar sobre el maqui en aquell temps.

“64 anys esperant que el meu partit condemne aqueixes execucions inacceptables, absolutament injustes”, lamenta Quico, que explica: “Durant molt de temps he callat públicament, perquè les sospites no són proves. Ara, les proves existeixen”. L’exguerriller descarta l’argument de silenciar aqueixos assassinats d’antifranquistes per a “no fer el joc a l’enemic” i reflexiona: “Si no ho fem nosaltres, amb un exercici d’autocrítica ben necessari que s’ha retardat potser massa en el temps, seran els hereus del franquisme i tots els que intenten establir una equidistància entre el feixisme del colp d’estat i la defensa de la II República els que imposen la seua versió interessada dels esdeveniments amb l’únic intent de desacreditar la nostra lluita i el nostre compromís amb la llibertat”.

Com explica l’historiador Secundino Serrano en un article que publica també eldiario.es per a contextualitzar el marc en què se situen aquells fets: “Des d’un punt de vista historiogràfic, resulta poc comprensible l’interés del Partit Comunista imposant a partir de la transició la condició d’invisible per al moviment guerriller, quan la resistència armada es va configurar com l’expressió més acabada de la seua política dels anys quaranta. A banda d’impulsar algunes narracions ideològiques, el PCE va voler esborrar al maqui del seu passat. En la seua història oficial, es tracta la guerrilla com si fóra un episodi anecdòtic de la seua trajectòria. El Partit Comunista, que va escollir la via armada per a posar fi al franquisme, es va desembarassar de la guerrilla no sols com a opció estratègica –cosa que semblava obligada, atesa l’evolució política del país– sinó també com a fragment de la seua història i de la història d’Espanya”.

Francisco Martínez-López, El Quico, va nàixer a El Bierzo l’1 d’octubre de 1925, en una família republicana de llauradors i de miners implicada en la xarxa d’enllaços del moviment guerriller de Lleó i Galícia. Aquest suport a la resistència armada antifranquista constitueix per a Quico una escola política i, des de molt jove, participa en el Servei d’Informació Republicana (SIR) dirigit per la Federació de Guerrilles de Lleó i Galícia. Descobert per la policia el setembre del 1947, per la seua activitat clandestina, aconsegueix escapar i s’incorpora a la guerrilla en el moment en què es forma la Segona Agrupació de l’Exèrcit Guerriller, vinculada al Partit Comunista d’Espanya.

Quico actua primer en un grup de resistents anarquistes, socialistes i comunistes que no s’han integrat a l’Exèrcit Guerriller. El 1949 s’uneix al grup de Manuel Girón i combat al seu costat fins a la mort d’aquest, el maig del 1951, i el setembre del mateix any, amb els seus companys Manuel Zapico, Pedro Juan Méndez, Silverio Yebra, agafa el camí de l’exili, gràcies a una xarxa d’evasió organitzada fora dels partits polítics. Passa clandestinament la frontera per Navarra i arriba a França.

Llavors, Quico i els seus companys busquen i troben el suport dels companys de guerrilla que s’havien exiliat anteriorment, en particular el d’Amadeo Vallador, guerriller anarquista de la Federació de Lleó i Galícia. Es presenten a la policia francesa per a demanar asil polític, però, a pesar d’aqueixa entrega voluntària, les autoritats franceses els empresonen i els donen a triar entre dues opcions: o Franco –és a dir la mort amb garrot vil– o la Legió Estrangera a Indoxina. Com que es neguen, ell i els seus companys a incorporar-se a aqueixa guerra colonial, els tanquen en un calabós del Fort Saint-Nicolas a Marsella.

En aqueixos moments tan difícils, els ajuda la solidaritat d’Amadeo Vallador i dels seus amics de Perpinyà. Amadeo Vallador els posa en relació amb José Ester Borras, un refugiat cenetista exiliat el 1939, combatent de la resistència al nazisme a França, supervivent del camp de concentració de Mauthausen. José Ester Borras treballa com a responsable de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Mobilitza una xarxa de solidaritat formada per antics combatents de la resistència francesa com Madame Gemähling, i Odette Ester, la seua companya, que és secretària del periòdic Franc Tireur. Els periòdics Franc Tireur i Luttes llancen una campanya d’informació i solidaritat fins que aconsegueixen, amb prou faenes, al cap de tres mesos l’alliberament dels guerrillers.

Francisco Martínez López –com els seus companys– obté el dret de residir a França com a refugiat polític i comença a militar en els grups d’unitat antifranquista fora dels partits de l’exili. El PCE –partit amb què s’identifica– el posa en quarantena durant quatre anys, ja que té un cert inconvenient a admetre en les seues files els militants procedents de l’interior. Tot just pot, Francisco Martínez López recupera una activitat militant en el si del PCE i a poc a poc va assumint responsabilitats: primerament en la comissió del Comité Central d’Europa, més tard com a responsable d’organització a França i membre del Comité Central.

Durant tots aqueixos anys de lluita contra la dictadura, la seua memòria de guerriller queda oculta, però, a partir de la legalització del PCE, Quico es preocupa quan veu que el seu partit no reivindica el patrimoni històric de la resistència armada al franquisme. Decideix alliberar-se dels càrrecs de responsabilitat dins del PCE per a dedicar-se al treball d’exhumació d’aqueixa memòria del moviment guerriller juntament amb altres antics guerrillers. Al principi aïllats, sense suport dels grups parlamentaris i ni tan sols els partits d’esquerra acabats de legalitzar, aconsegueixen formar a poc a poc una xarxa de contactes compostos per antics actors de la guerrilla antifranquista considerats encara com a “bandolers” a pesar de l’amnistia general del 1977 que lluiten per aconseguir la seua rehabilitació.

El 1997, el seu moviment de guerrillers per la memòria connecta amb militants de l’associació Arxiu Guerra i Exili (AGE). En el si d’aqueixa associació, i amb intel·lectuals com l’escriptor Alfons Cervera o la historiadora Fernanda Romeu, participa en l’elaboració d’un text de projecte no de llei per al reconeixement moral i polític de la guerrilla antifranquista reivindicant la creació d’un centre d’arxius oberts a la ciutadania per a aqueix capítol d’història. Participa en les «Caravanes de la memòria» organitzades per AGE els anys 2000 i 2002. El Congrés dels Diputats vota, el maig del 2001, el reconeixement dels guerrillers com a lluitadors per la llibertat, però no accepta l’anul·lació de les sentències pronunciades contra ells pels tribunals militars de la dictadura ni la creació d’un centre d’arxius sobre la guerrilla.

En la seua tasca de transmissió de la memòria antifeixista, Francisco Martínez-López multiplica les trobades en instituts, col·legis, universitats, cases de la cultura, col·lectius associatius locals. A Alacant, on viu, contribueix a col·lectes i gravacions de testimonis sobre la guerrilla i sobre les detencions als camps de concentració i a les presons. La seua activitat continua centrant-se en la lluita contra la desaparició de les referències a la resistència al franquisme.