Opinión y blogs

eldiario.es

La València escrita en el primer terç del segle xx

Vista del barri de Russafa des de l'Eixample.

La memòria és un puntal mestre per a la creació i el manteniment d’una identitat cultural i, per les raons que els lectors saben ben bé, entre els valencians la memòria és substància fràgil i, en conseqüència, l’imaginari dels valencians com a geografia mental ben marcada és ben prima. Tenim els nostres referents, però ben tòpics, pocs i cada vegada més esfilagarsats. Tret segurament del tarannà festiu, vital de les falles, el gran tòtem que entre tots hem convertit en una pilota que no sabem ben bé on ens durà. No cal fer-ne esment. Si traslladen la qüestió a la literatura pròpia, l’hipotètic imaginari valencià esdevé tota una barcella de forats gegantins. Parle de la Renaixença ençà. Centrem-nos ara en la imatge de la ciutat València que n’ha fabricat la poesia, trobarem quasi en exclusiva la barraca, l’horta, la llauradora valenciana... Teodor Llorente assajà una prova el 1870 amb «Visanteta», una visió idíl·lica, però pròxima al lector, sense oripells barrocs, seguint el model de Mirèio, però trobà la fórmula una dècada després, quan esculpí «La barraca», on sabé sintetitzar tots aquells elements en una imatge conservadora però creïble. I barrejà de tal manera els elements que convertí l’edifici humil de la barraca en un símbol d’allò que podia la idiosincràsia valenciana –si em passeu la idea–, fins i tot en un mite, perquè en sublimà el costat positiu i ocultà la realitat: temporals, males collites, la pobresa dels llauradors, conflictes socials constants. En l’èxit d’una troballa no compta només l’encert, sinó també la difusió, i Teodor Llorente tenia el mitjà, Las Provincias, i el sabé explotar. De fet, fou un altaveu constant de la seua obra i de la seua figura. Com també ho va ser Lo Rat Penat, controlat durant bastant de temps per ell i per la seua família. Perquè la cosa funcione cal un tercer element: l’acceptació, i aquesta va ser generalitzada. Amb el mite en ple rendiment, i imitat i vulgaritzat, i sense el punt de vida que contenia l’original, la barraqueta esdevingué un emblema de la valencianitat difícil de tombar. Això sí, cada vegada més embalsamada, però, malgrat el pas del temps, per a alguns sectors, seguia funcionant.

Semblava, per tant, que la ciutat no existia i, si ho feia, era en funció de l’horta. Parle de la literatura en valencià, perquè la imatge que Vicent Blasco Ibáñez pintava en la literatura de València, dels seus habitants i dels voltants era crua i de vegades sagnant. De fet, la creació de la València com a personatge literari és un invent del senyor Blasco Ibáñez.

Algun lector pot dir: i el sainet? Efectivament, el sainet pinta una València popular, de menestrals i treballadors, que mostra amb certa credibilitat una ciutat i uns ciutadans molt més vius que, en mans dels seus representants més conspicus, tot i mantenint més o menys la fórmula originària, reflecteixen els problemes que afecten la població i la ciutat com a entitat col·lectiva. Un bon exemple n’és Josep Peris Celda que, com deia Vicent Calvo Acacio, era un bon observador de la realitat. Així, en ¿Voleu llum? O Valensia a fosques (1919) tracta d’un fet que trasbalsà la marxa de la ciutat: l’esgotament de les existències de carbó en la fàbrica de gas que abastia la ciutat, fet que la deixà en total foscor i, al mateix temps, també es deixà d’abastir les cases particulars. Una conseqüència greu va ser-ne la paralització de moltes indústries i el conseqüent encariment dels queviures. Peris Celda reconverteix aquell desastre temporal en situació dramàtica, posant en escena els problemes dels veïns i també la picaresca dels espavilats que feren el seu agost. L’autor en trau un gran rèdit humorístic i crític amb uns recursos ben originals, amb què elabora moltes altres obres seues, que fan de l’autor, segons Manuel Molins, el nostre Eduardo de Felippo. En conseqüència, podem suggerir que el teatre popular, amb tot i els dèficits d’una escriptura caòtica i un llenguatge bastant o molt castellanitzat –però també amb un intens sabor popular–, era, en la forja teatral dels autors més qualificats, el gènere que reflectia una València més real i que sovint giraria al voltant dels barris més populars, com ara el Carme o la rodalia del Mercat Central.

Seguir leyendo »

La feria que no para: la fuerza del libro

Pabellón de las editoriales valencianas en la Fira del Llibre.

Una de las constataciones de los últimos años es que las pequeñas editoriales valencianas se consolidan o, al menos, se mantienen y ofrecen productos de interés. Otro hecho remarcable es que algunos premios importantes han sido ganados por autores de otras latitudes del territorio lingüístico. Esta circunstancia no es ninguna novedad, pero lo que seguramente no es habitual es la cantidad y el valor de los autores galardonados. Así pues, por poner solo una muestra, los premios de Gandía recayeron en la poeta Dolors Miquel y en el narrador Ponç Puigdevall, y el premio de Alzira de ensayo en Jaume Subirana y el de novela en Lluís-Anton Baulenas. Una buena señal de fluidez para las relaciones literarias, no siempre fáciles, entre los distintos territorios de lengua catalana. La apuesta por las traducciones no disminuye y continúa la elección de nombres de peso –Leïla Slimani, Pierre Lemaitre, Giuseppe Catozzela, Axel Honneth y Louise Glück– e, incluso, la Companyia Hongaresa de Vapors ha iniciado el proyecto de traducir las novelas y los cuentos de temática valenciana de Blasco Ibáñez, siguiendo un poco la idea de Miquel Duran de València. El ensayo, que siempre ha sido el hermano pobre, últimamente se encuentra en un momento bastante positivo. Un hecho imprescindible para una cultura, ya que es uno de los trampolines de aportación de ideas que pueden ayudarla a crecer.

Antes de centrarnos en las novedades más recientes, sería razonable fijarnos en algunos nombres y títulos del último trimestre de 2016 que, en un papel anterior, “Asedio literario en otoño”, desconocía o di una visión desdibujada.

Seguir leyendo »

La fira que no para: la força del llibre

Pavelló de les editorials valencianes en la Fira del Llibre.

Una de les constatacions dels darrers anys és que les editorials menudes valencianes es consoliden o, si més no, es mantenen i ofereixen productes d’interés. Un altre fet remarcable és que alguns premis importants han estat guanyats per autors d’altres latituds del territori lingüístic. Aquest fet no és cap novetat, però el que segurament no era habitual és la quantitat i el valor dels autors guardonats. Així, per posar-ne només una mostra, els premis de Gandia recaigueren en la poetessa Dolors Miquel i en el narrador Ponç Puigdevall, i el premi d’Alzira d’assaig en Jaume Subirana i el de novel·la en Lluís-Anton Baulenas. Un bon senyal de fluïdesa per a les relacions literàries, no sempre fàcils, entre els distints territoris de la llengua catalana. L’aposta per les traduccions no minva i continua la tria de noms de pes –Leïla Slimani, Pierre Lemaitre, Giuseppe Catozzela, Axel Honneth i Louise Glück– i, fins tot, la Companyia Hongaresa de Vapors ha iniciat el projecte de traduir les novel·les i els contes de temàtica valenciana de Blasco Ibáñez, seguint una mica la idea de Miquel Duran de València. L’assaig, que sempre ha estat el germà pobre, darrerament viu un moment bastant positiu. Un fet imprescindible per a una cultura, ja que és un dels trampolins d’aportació d’idees que la poden ajudar a créixer.

Abans de centrar-nos en les novetats més recents, seria raonable parar esment en alguns noms i títols del darrer trimestre del 2016 que, en un paper anterior, “Setge literari a la tardor”, desconeixia o en doní una visió desdibuixada.

Per sempre (Lletra Impresa). Santiago Díaz i Cano és un narrador poc conegut, autor de Memòries d’un porc, un còctel explosiu on destaca l’erotisme i l’humor a cor obert. Hereu dels narradors distants de l’estil de Pere Calders, però multiplicat a l’enèsima potència, sense que això faça que els personatges perden la seua humanitat. Les coses més inversemblants hi figuren tractades amb naturalitat flagrant. El nou llibre, un crim, és la guspira que posa en marxa una història d’humor negre i boig que repassa la història familiar dels protagonistes. Un dels esperons n’és l’estructura, concebuda com un joc, ja que, per completar la lectura de la història, l’autor remet a referents creuats que se situen als apèndix. Comptat i debatut, una proposta ben diferent en el panorama literari valencià.

Seguir leyendo »

“Necessitem molt més que un bon sistema de mitjans de comunicació”

Gonçal López-Pampló.

Quan ho pense m’adone que conec poques persones amb una conversa tan fluïda com la de Gonçal López-Pampló Rius (València, 1982), director literari de l’editorial Bromera, un dels vaixells insígnia del sector al País Valencià. Parlem entre dues tasses en un bar del carrer del Convent Jerusalem de València, al costat de l’Estació del Nord. No és casualitat, perquè la seua faena li imposa les anades i les tornades contínues, el viatge regular, i ara també contestar preguntes. Ho fa sense pausa, aquest llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València, on imparteix classe des del 2007 i des d’on ha centrat les seues recerques en literatura contemporània. Això s’ha reflectit en nombrosos articles i investigacions per a revistes del gremi. Del costat generalista, també col·labora amb publicacions com Saó o Futura. Sap de què parla, doncs.

Porta dos anys de director literari de Bromera. Quin n’és el balanç, fins ara?

Des del punt de vista personal, estic molt agraït per aquesta oportunitat, que m’ha proporcionat coneixences i experiències extraordinàries. Professionalment, estic satisfet que Bromera mantinga una estabilitat: hem aconseguit superar una bona part dels reptes que ens vam marcar quan vaig assumir el càrrec, en un moment de molta incertesa. Hi ha una certa recuperació del sector i nosaltres hi participem, confie que en la bona direcció. A banda d’això, m’alegra ser conscient de les coses a les quals puc contribuir des d’una editorial independent, que no ha de retre comptes a cap gran grup empresarial i que, a més a més, no només publica llibres amb una visió comercial sinó també cultural i social.

Seguir leyendo »

Llibres polítics valencians, una bona collita

Sergi Castillo, autor de 'Yonquis del dinero'.

La novetat radical de la política valenciana és que ara hi ha un govern que no tolera la corrupció. Ja no es roba des de les institucions. Fins 2015, quan el PP va perdre les eleccions, una gangrena espantosa havia fet de l’acció de govern una variant delictiva: les adjudicacions, els contractes públics, els convenis de tota mena havien de pagar un peatge. Que anaven a finançament il·legal i a certes butxaques privades. Les desenes de “casos” de corrupció que desfilen ara pels jutjats, i els que no han arribat a jutges i fiscals -que es poden sospitar nombrosos-, haurien de fer caure la cara de vergonya al partit que va patrocinar aquell atracament a mà no armada. Els valencians hem pagat un preu molt alt: tot això augmentava els costos de transacció i desviava recursos, diners públics dels impostos, de la seua finalitat normal. I en termes d’imatge, de reputació col·lectiva -un intangible important-, el cost també ha estat també enorme.

Tot s’ha de saber, tot s’ha d’acabar sabent. L’única manera de passar comptes i de girar full amb dignitat és amb la veritat per davant. La veritat judicial en primer terme, amb l’acció de policia, fiscals i jutges. La veritat política, dilucidada davant les urnes i al Parlament. La veritat històrica, que hauran d’esbrinar i elaborar, amb perspectiva, els historiadors del futur. Però abans del torn de la historia hi ha, evidentment, el judici del present: el dels ciutadans, els observadors i els analistes d’avui. El dels politòlegs, economistes i periodistes d’avui mateix. Que fan una feina imprescindible d’història del present, d’història immediata.

Tot aquest preàmbul té a veure amb la collita de la primera meitat de 2017 i de la segona de 2016  quant a llibres sobre política valenciana. Que, per descomptat, han tingut com a tema molt destacat –com és del tot lògic, donades les circumstàncies-  l’anàlisi i la denúncia de la corrupció. Encara que no exclusivament. També n’hi ha que ja miren endavant, o que fan altres plantejaments, i és un bon símptoma.  L’indicador del fet esperançador que anem superant etapes, que deixem enrere un capítol negre de la nostra història recent.

Seguir leyendo »

Contra la crisi, novel·la negra

John Banville.

«Contra la crisi, novel·la negra», ha dit John Banville. És possible. En tot cas, fascina el que fet que la novel·la negra, nascuda en els budells podrits de la societat nord-americana del període d’entreguerres del segle passat, no només no haja decaigut, sinó que a hores d’ara balle uns passos esplendorosos. Bo seria precisar. Els americans encetaren una forma d’explorar el costat fosc  i brutal de la societat moderna, del capitalisme en plena borratxera. L’origen del gènere, amb tot, és més ample. D’estirp anglesa, caldria dir, perquè segurament el gènere no es pot explicar sense la variant de la novel·la policíaca ˗de lladres i serenos la començaren a anomenar per aquestes latituds˗ que es perpetrà a la més gran de les illes britàniques.

També s’ha de tenir ben clar que sense l’impuls i gosadia dels americans no hauria crescut ni s'hauria escampat com la pólvora. Sense oblidar que a Europa la novel·la i el cinema francesos han aportat els seus granets d’arena. Tot  apunta que en els darrers anys en vivim una nova alenada. La sembra i la collita renovadores poden sorgir arreu, com ara als països nòrdics, on els novel·listes no estalvien vidriol quan es proposen de foradar el negatiu de la fotografia del benestar d’aquells països. El creixement econòmic ˗permeteu-me la simplificació˗ d’abans de la segona Guerra Mundial es fonamentava en l’esquena dels pobres, dels treballadors; després,  en la capacitat adquisitiva del veïnat; en el present, els baròmetres econòmics apunten que ha reaparegut el costat més salvatge de la voràgine del capital i que campa el descontrol controlat per uns grans pocs. Només cal escoltar els governants actuals, de dins i de fora, i les bestieses que poden deixar anar les boques dels representants dels empresaris.

Com a lector discret que en sóc, no en sé totes les claus, però en veig dues de ben visibles. La condició primera  de la novel·la policíaca, a parer de Leonardo Sciascia, és fer servir massivament recursos «que amb notable aproximació  poden definir-se com de terror» amb l’objectiu d’aconseguir «la condició d’absolut respòs intel·lectual» per part del lector; és a dir, no ha de pensar en res, ha de confiar a ulls clucs en l’investigador. És una aproximació vàlida perquè posa en el punt primigeni la voluntat de deixar sense respiració el lector i de mantenir enganxats els seus ulls a la pantalla del llibre fins al final. Amb tot, és un pèl restrictiva, perquè no té perquè ser només pur entreteniment. Voler seduir amb l’enginy, amb la capacitat analítica del detectiu i amb els  hams de la tensió i del misteri – aquest darrer poc valorar per l’escriptor sicilià˗ no ha de significar obligatòriament deixar fora de combat el lector. És més ajustat entendre-la, com «una partida d’escacs», no sols, com deia Rafael Tasis, per la capacitat deductiva per desentrellar el misteri o el conflicte, sinó també com a estratègia lectora. La trama negra parteix d’unes regles que l’escriptor i el lector han d’acceptar d’entrada. El lector ha de convenir amb les pautes que li proposa a poc a poc el novel·lista per tal de resoldre el trencaclosques i els dilemes que li amolla al rostre.  El lector també sap que el narrador no sempre és de fiar, que pot descol·locar-lo i derrotar-lo amb un  escac i mat final. Aquests regles clàssiques avui ja no funcionen igual, s’han sofisticat molt, però ens permeten entendre els mecanismes subterranis del thriller.

Seguir leyendo »

Caràcters i L’Espill: dues revistes capitals en el precari univers de la premsa cultural

El lector interssat sap que l’existència i la continuïtat de les revistes literàries, culturals o de pensament és una peça clau en l’engranatge d’una cultura, perquè són una baula intermèdia entre la immediatesa que sovint exigeix la premsa i l’academicisme de les publicacions universitàries. Hi hagué una època d’una certa eclosió de revistes de tota mena, però que a causa de les dificultats del mercat feren figa amb una rapidesa esbalaïdora. Pense ara en projectes ben pensats i d’ambició llarga, com Transversal, “revista de cultura”, editada per l’Ajuntament de Lleida,   Idees, “revista de temes contemporanis”, lligada al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya o El contemporani, gestionada per l’Editorial  Afers  O en les revistes Lletra de Canvi o la illenca Lluc. No es vol dir amb açò que no n’existisquen ara. Seria una bestiesa. Tenim els referents clàssics de Serra d’or, L’Avenç o Revista de Catalunya. I podríem afegir-hi revistes digitals com Núvol, “el digital de la cultura”, que segurament és l’espai més seguit i de més altura, i Quatorze.Cultura viva. O també revistes digitals ben interessants com El funàmbul o El procés, que fugen de la immediatesa i se centren en l’aprofundiment de figures emblemàtiques i en textos reflexius sobre temes o autors concrets. 

Pel que fa al País Valencià les coses esdevenen més complicades i limitades. Perviu la benintencionada Saó, oberta darrerament a signatures joves. També es troben propostes singulars, com ara Gargots, una revista literària digital ben dinàmica, promoguda per estudiants de Filologia Catalana de la Universitat de València, o Lletraferit, lligada a la editorial Drassana de València.

Encara que  el panorama de les publicacions culturals és complex i precari, pels problemes de distribució i de localització, el dinamisme i la voluntat de promoure projectes engrescadors no hi falten.  En aquest sentit, caldria parar esment en dos capçaleres, al meu entendre, de gran relleu: Caràcters i L’Espill, que en els seus darrers lliuraments ofereixen  uns productes d’un interés notable. És el motiu que origina el present paper. Cal dir que totes dues revistes es gestionen des del Servei de Publicacions de la Universitat de València – paga la pena esmentar, encara que cau fóra del propòsit d’aquest article, Mètode, editada pel Jardí Botànic-Universitat de València, una revista de divulgació científica d’altíssima qualitat, que no descura l’interés per l’art i per la literatura.

Seguir leyendo »

Les palpitacions del món a través de la creació

Enric Balaguer

El desert i altres palpitacions del nou segle

Seguir leyendo »

Bromera en la literatura catalana

Embarcar-se en el món dels llibres implica, vulgues o no vulgues, submergir-se de ple en la vida literària i, de rebot, en la vida pública d’una societat. I encara més en una literatura en què l’hàbitat social de la lletra impresa és problemàtic. Enmig de les incerteses, els editors han de fer el pit fort. El seu compromís és cultural, però també, a la seua manera, altament cívic, si més no, al País Valencià, perquè participen en la creació, l’expansió i el sosteniment d’un clima literari que abans dels anys setanta era pràcticament un miratge. I en aquest sentit, Edicions Bromera, des que va nàixer, se les ha hagut d’enginyar per a superar una doble barrera pròpia de les editorials perifèriques: primer de tot, arrelar-se al territori que li era més propici, el valencià, però romandre només en aquesta suposada seguretat era limitar-se, per no dir mutilar, el sentit d’editar la literatura de la seua llengua. Li calia, si volia fer certs els seus somnis, tocar el cor i fluir per les artèries de la literatura a la qual pertany. Li era, i li és, vital fer rodar amb naturalitat els seus llibres a Catalunya i a les altres zones de parla catalana. M’imagine que el procés ha estat lent i gradual, amb errades i encerts, però que a hores d’ara la presència de Bromera al Principat és constant, bastant sòlida, i és tractada en els cercles corresponents com una empresa que cal valorar.

Com ho ha fet? La primera virtut d’una editorial és tenir nas, un bon radar que detecte i desvetle els múltiples interessos de cada moment dels lectors, que unes vegades seran més lleugers; d’altres més centrats en els problemes i tendències del moment; mentre que en altres ocasions caldrà pouar en estrats més ocults, més profunds. Ha d’estar alerta, per tant, a fi d’incorporar els noms emergents i les noves tendències. El repte de Bromera no és fer-ho només en el terreny narratiu, sinó que, com a editorial generalista, ho ha d’intentar en totes les tecles literàries que toca: narrativa, literatura de joves i infants, poesia, teatre i assaig, en què té un gran pes i transcendia l’assaig de divulgació científica, en què es tracten aspectes cridaners i candents.

Seguir leyendo »

Setge literari a la tardor

Els guanyadors dels Ciutat d'Alzira 2015, una de les cites claus dels premis literaris

La maquinària editorial mai no s’atura. A l’estiu domina la calma, si és que ho fa, però al setembre la infraestructura es greixa i a poc a poc comença a rodar a tota virolla per a posar en marxa el nou curs literari. I comencen a sortir els primers títols per a reclamar l’atenció del lector, enmig d’un pic temporal dominat pel terbolí escolar. És cert que la represa editorial no és compassada per la música mediàtica que pot tenir la Fira del Llibre, a l’abril, però sempre apareixen llibres meritoris. Amb tot, en els darrers anys hi ha esforços per a fixar un esdeveniment que moga el llibre i ajude a fer-lo visible, engresque els editors i atraga els lectors. Enguany, que se celebra la IV Plaça del Llibre de València, entre el 20 i el 23 d’octubre, a la plaça de l’Ajuntament, s’espera que es consolide com un esdeveniment estable de la literatura en català a València.

A més, la tardor literària és animada per la celebració d’alguns dels premis literaris més rellevants (els Octubre de València, els de la Ciutat d’Alzira i els la Ciutat de Gandia), que estan precedits d’activitats culturals de tota mena.

Per envergadura editorial, Bromera és l’empresa que més novetats literàries trau al llarg del primer trimestre, amb oferta de pes en els reclams literaris per a “enganxar” el lector infantil i jove. Al seu costat, la resta de les editorials (Sembra Llibres, Tres i Quatre, Drassana Llibres, Edicions del Bruc, Onada Edicions, Edicions 96, Tivoli Edicions...) es mouen frenèticament per no perdre cap oportunitat i poder divulgar els seus productes.

Seguir leyendo »