Opinión y blogs

eldiario.es

Les palpitacions del món a través de la creació

Enric Balaguer

El desert i altres palpitacions del nou segle

Seguir leyendo »

Bromera en la literatura catalana

Embarcar-se en el món dels llibres implica, vulgues o no vulgues, submergir-se de ple en la vida literària i, de rebot, en la vida pública d’una societat. I encara més en una literatura en què l’hàbitat social de la lletra impresa és problemàtic. Enmig de les incerteses, els editors han de fer el pit fort. El seu compromís és cultural, però també, a la seua manera, altament cívic, si més no, al País Valencià, perquè participen en la creació, l’expansió i el sosteniment d’un clima literari que abans dels anys setanta era pràcticament un miratge. I en aquest sentit, Edicions Bromera, des que va nàixer, se les ha hagut d’enginyar per a superar una doble barrera pròpia de les editorials perifèriques: primer de tot, arrelar-se al territori que li era més propici, el valencià, però romandre només en aquesta suposada seguretat era limitar-se, per no dir mutilar, el sentit d’editar la literatura de la seua llengua. Li calia, si volia fer certs els seus somnis, tocar el cor i fluir per les artèries de la literatura a la qual pertany. Li era, i li és, vital fer rodar amb naturalitat els seus llibres a Catalunya i a les altres zones de parla catalana. M’imagine que el procés ha estat lent i gradual, amb errades i encerts, però que a hores d’ara la presència de Bromera al Principat és constant, bastant sòlida, i és tractada en els cercles corresponents com una empresa que cal valorar.

Com ho ha fet? La primera virtut d’una editorial és tenir nas, un bon radar que detecte i desvetle els múltiples interessos de cada moment dels lectors, que unes vegades seran més lleugers; d’altres més centrats en els problemes i tendències del moment; mentre que en altres ocasions caldrà pouar en estrats més ocults, més profunds. Ha d’estar alerta, per tant, a fi d’incorporar els noms emergents i les noves tendències. El repte de Bromera no és fer-ho només en el terreny narratiu, sinó que, com a editorial generalista, ho ha d’intentar en totes les tecles literàries que toca: narrativa, literatura de joves i infants, poesia, teatre i assaig, en què té un gran pes i transcendia l’assaig de divulgació científica, en què es tracten aspectes cridaners i candents.

Seguir leyendo »

Setge literari a la tardor

Els guanyadors dels Ciutat d'Alzira 2015, una de les cites claus dels premis literaris

La maquinària editorial mai no s’atura. A l’estiu domina la calma, si és que ho fa, però al setembre la infraestructura es greixa i a poc a poc comença a rodar a tota virolla per a posar en marxa el nou curs literari. I comencen a sortir els primers títols per a reclamar l’atenció del lector, enmig d’un pic temporal dominat pel terbolí escolar. És cert que la represa editorial no és compassada per la música mediàtica que pot tenir la Fira del Llibre, a l’abril, però sempre apareixen llibres meritoris. Amb tot, en els darrers anys hi ha esforços per a fixar un esdeveniment que moga el llibre i ajude a fer-lo visible, engresque els editors i atraga els lectors. Enguany, que se celebra la IV Plaça del Llibre de València, entre el 20 i el 23 d’octubre, a la plaça de l’Ajuntament, s’espera que es consolide com un esdeveniment estable de la literatura en català a València.

A més, la tardor literària és animada per la celebració d’alguns dels premis literaris més rellevants (els Octubre de València, els de la Ciutat d’Alzira i els la Ciutat de Gandia), que estan precedits d’activitats culturals de tota mena.

Per envergadura editorial, Bromera és l’empresa que més novetats literàries trau al llarg del primer trimestre, amb oferta de pes en els reclams literaris per a “enganxar” el lector infantil i jove. Al seu costat, la resta de les editorials (Sembra Llibres, Tres i Quatre, Drassana Llibres, Edicions del Bruc, Onada Edicions, Edicions 96, Tivoli Edicions...) es mouen frenèticament per no perdre cap oportunitat i poder divulgar els seus productes.

Seguir leyendo »

Lectures recomanades

Ningú no ens espera

Ningú no ens espera

Manuel Baixauli

Seguir leyendo »

Dies de llibres

Dos jóvenes repasan un volumen en la Fira del Llibre de València.

Comença la Fira del Llibre (del 20 d'abril a l'1 de maig). Com totes les cerimònies, té els seus rituals, però també un entusiasme renovat. Com tot els anys? Sí, i no. S’hi respira un altre aire. No és una cosa escandalosa. No hi ha diners, tot s’ha de dir, o ben pocs. La qüestió és una altra: l’Administració ja no es mostra tan tibant, per no dir-ne hostil. La complicitat sembla evident. La Fira, d’entrada, es presenta més animada, amb noves casetes i un nombre ingent d’activitats. Tot això potser ajude a enfrontar amb una altra cara els moments problemàtics, delicats que viu el sector del llibre. El present i el futur presenten marejol. Les empreses hi conviuen com poden i miren de sobreviure. Enfronten el futur amb prudència i amb noves estratègies, com és el cas d’Edicions Bromera, l’editorial més significativa en català al País València, o el d’Onada Edicions, que, des de Benicarló, tracta de ser una peça substancial en el panorama editorial valencià.

Un fenomen nou que ha sorgit en els darrers temps és el de les editorials menudes. Des que va sorgir Llibres de la Drassana, l’any 2013, fins al present, no han parat de sorgir iniciatives noves, com ara Sembra Llibres, Balandra Edicions, Edicions del Buc o El Petit Editor i Neopàtria, centrades totes dues sobretot a gestionar llibres d’autoedició. Sorprenentment, no para d’haver-hi incorporacions. En els darrers mesos s’han donat d’alta tres iniciatives noves: Pruna Llibres (València), Lletra impresa (Gandia) i la Companyia Austrohongaresa de Vapors (Almàssera).

Si el 2015 es va iniciar amb bon peu literari, amb títols rellevants, com per exemple Un dinar qualsevol, de Ferran Torrent, i Gegants de Gel, de Joan Benesiu –el llibre revelació de l’any i que meresqué el Premi Llibreter–, la segona tanda de l’any ha dut també propostes engrescadores. Raquel Ricart publicava El temps de cada cosa (RBA), que mostrava una partida plural entre dos continents per a pintar uns protagonistes arrossegats pel remolí de l’atzar (farcit de secrets i de buits), i que han de patir i suportar i alhora tractar d’explorar-lo a fi de refer les peces de l’edifici vital malmés, i així poder reconduir les rutes personals i fer aflorar el vitalisme que duen emponat, emporugit, sota les pors i les inèrcies. Ens trobem davant una trama dramàtica de personatges transterrats, d’adversitats incessants, de confegiments dolorosos, amb ombres i llums, catarsis i finals reparadors.

Seguir leyendo »

Els focs dels secrets

Vicent Usó. Les veus i la boira. Edicions Bromera. Alzira, 2015. 352 pàgines.

Després de diverses novel·les, com El músic del bulevard Rossini o La mà de ningú, on es centrava en l’actualitat, Vicent Usó ara, sense abandonar-la, torna a un dels temes claus de la seua obra: la guerra i la postguerra. Si amb una escriptura esborronadora travessava l’espessor de la tragèdia de tota guerra en Crònica de la devastació, en L’herència del vent ens instal·lava en el conflicte bèl·lic espanyol i els seus efectes en la inacabable postguerra, i amb tons grotescos denunciava la manipulació de la realitat que orquestrava el règim i el control i l’abús interessats que perpetrava en la vida quotidiana. En Les veus i la boira, guanyadora del premi Alfons els Magnànim de narrativa 2015, renova les problemàtiques que el caracteritzen i depura i desplega amb efectivitat la versatilitat del seu joc narratiu i l’articulació de les distintes veus.

La metxa que encén la novel·la és l’encàrrec que se li fa al periodista Mateu Sequeral en el periòdic on fa de becari. El jove és fill de periodista i nét d’un constructor i capitost del franquisme a Castelló. Havia de tirar endavant un suplement dedicat a la guerra i postguerra, centrat sobretot en el costat vivencial dels testimonis. El periodista volia fer servir com a esperó inicial uns fets ocorreguts a les illes Columbretes en temps de Guerra Civil. Un projecte finalment frustrat, però serà una enrònia que no l’abandona i quan descobreix ombres en la història familiar comença a estirar fils que el retrotrauran als anys de la guerra i el conduiran a les illes esmentades, on, com apunta el títol, la boira, que sovint les envolta, té una forta presència en l’acció, però a l’hora una irradiació simbòlica que plana sobre la trama.

Seguir leyendo »

L’obertura de mires enmig de la tragèdia

Martí Domínguez, La sega. Proa, Barcelona, 2015. 347 pàgines.

Martí Domínguez, a través de les novel·les dedicades al comte Buffon, al pintor Tischbein i a Goethe, a Voltaire i a Cézanne, ha aconseguit ordir un ambiciós cicle novel·lístic que, cosit amb una fórmula àgil i ben greixada de difondre idees, ens mostra l’evolució de la modernitat i dels meandres de l’aprehensió artística. Ara, amb La sega abandona les crosses dels personatges històrics. Es pot dir que la base informativa continua sent fonamental, amb un esforç ingent d’immersió en els diferents àmbits del temps retratat. Certament, com que no té el setge del motle dels personatges coneguts, l’autor es pot moure amb llibertat en el perfil dels personatges i en el fet d’integrar imaginació i dades reals.

En aquest punt és possible que a alguns lectors els espante tanta novel·la que parle de la guerra i de la postguerra. No podem obviar que hi ha una certa inflació d’aquesta mena d’obres i que l’abús pot caure en la monotonia i en una lectura acrítica, en una mirada més atenta a l’espectacularitat del drama que no a la profunditat dels fets. Això no significa que calga renunciar a revisitar aquest període històric. Seria un error, perquè conté massa preguntes ètiques i morals i dilemes històrics de grans dimensions que encara ens afecten. El pas del temps també demana encarar perspectives inèdites o poc ateses, perquè, com deia Óssip Mandelstam, “el do de reconéixer és l’única guia” que posseïm els humans, perquè tot i que no sempre siguem capaços de comprendre’ls en tota la seua vastitud, conéixer-los ens és imprescindible. Des de les seues pròpies armes, les novel·les –unes “segones vides”, en paraules d’Orham Pamuk– s’esforcen per copsar la complexitat de la història i de les accions humanes. I això és el que fa Martí Domínguez en La sega pel que fa a un pedaç de la postguerra. A més, ens submergeix en un tema poc explorat literàriament: no tracta la lluita dels maquis des d’una perspectiva èpica, des de l’idealisme desesperat d’un somni inabastable, sinó que l’enfoca des d’una perspectiva global i té com a epicentre els masovers. I ací l’autor subratlla la decadència del món rural de les terres de l’interior, la desaparició de la vida lligada als masos. Un aspecte fins fa ben poc descurat en la literatura catalana i que és el nucli generador de l’obra d’Antoni Pladevall, que segurament té en Terres de lloguer el seu títol més redó. Martí Domínguez ofereix un perímetre més localitzat, perquè l’inici del despoblament el lliga amb la guerra entre maquis i la guàrdia civil, perquè a banda de la pressió dels guerrillers, hi ha la neteja que feren els militars per a dificultar la seua guerra particular: amb la llei de fugues a la mà deixaren un bon grapat de masos sense homes o torturaren els seus habitants fins que es veieren forçats a fugir-ne.

Seguir leyendo »

Dietari: dues vides que s’autoalimenten

Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005. Vicent Alonso. Publicacions de la Universitat de València. València, 2015. 347 pàgines

“L’escriptura és l’afirmació de la vida pròpia”, observa Vicent Alonso. Però el jo de paper és el jo real? Conscient del terreny movedís on es mou, l’autor una i vegada una altra torna sobre la qüestió per tal que s’entenga l’objectiu i la seua implicació. L’autor és conscient que el protagonista real i l’escrit són concrecions diferents d’una mateixa figura, perquè altrament no tindria sentit l’operació que se’ns ven. Són dues vides amb estatus propis, però arrapades l’una a l’altra. El problema surt a partir d’aquest moment: Com ser el màxim fidel possible al jo viu? La resposta de Vicent Alonso és rotunda: l’obligació del jo escrit, si més no el seu cas, és tractar d’entendre el jo, d’organitzar-lo, de bastir-lo. No hi ha identitat sense exercitació, sense experimentació, i el que fa aquesta mena de literatura és filmar en paraules l’aventura.

Seguir leyendo »