Opinión y blogs

eldiario.es

Contra la crisi, novel·la negra

John Banville.

«Contra la crisi, novel·la negra», ha dit John Banville. És possible. En tot cas, fascina el que fet que la novel·la negra, nascuda en els budells podrits de la societat nord-americana del període d’entreguerres del segle passat, no només no haja decaigut, sinó que a hores d’ara balle uns passos esplendorosos. Bo seria precisar. Els americans encetaren una forma d’explorar el costat fosc  i brutal de la societat moderna, del capitalisme en plena borratxera. L’origen del gènere, amb tot, és més ample. D’estirp anglesa, caldria dir, perquè segurament el gènere no es pot explicar sense la variant de la novel·la policíaca ˗de lladres i serenos la començaren a anomenar per aquestes latituds˗ que es perpetrà a la més gran de les illes britàniques.

També s’ha de tenir ben clar que sense l’impuls i gosadia dels americans no hauria crescut ni s'hauria escampat com la pólvora. Sense oblidar que a Europa la novel·la i el cinema francesos han aportat els seus granets d’arena. Tot  apunta que en els darrers anys en vivim una nova alenada. La sembra i la collita renovadores poden sorgir arreu, com ara als països nòrdics, on els novel·listes no estalvien vidriol quan es proposen de foradar el negatiu de la fotografia del benestar d’aquells països. El creixement econòmic ˗permeteu-me la simplificació˗ d’abans de la segona Guerra Mundial es fonamentava en l’esquena dels pobres, dels treballadors; després,  en la capacitat adquisitiva del veïnat; en el present, els baròmetres econòmics apunten que ha reaparegut el costat més salvatge de la voràgine del capital i que campa el descontrol controlat per uns grans pocs. Només cal escoltar els governants actuals, de dins i de fora, i les bestieses que poden deixar anar les boques dels representants dels empresaris.

Com a lector discret que en sóc, no en sé totes les claus, però en veig dues de ben visibles. La condició primera  de la novel·la policíaca, a parer de Leonardo Sciascia, és fer servir massivament recursos «que amb notable aproximació  poden definir-se com de terror» amb l’objectiu d’aconseguir «la condició d’absolut respòs intel·lectual» per part del lector; és a dir, no ha de pensar en res, ha de confiar a ulls clucs en l’investigador. És una aproximació vàlida perquè posa en el punt primigeni la voluntat de deixar sense respiració el lector i de mantenir enganxats els seus ulls a la pantalla del llibre fins al final. Amb tot, és un pèl restrictiva, perquè no té perquè ser només pur entreteniment. Voler seduir amb l’enginy, amb la capacitat analítica del detectiu i amb els  hams de la tensió i del misteri – aquest darrer poc valorar per l’escriptor sicilià˗ no ha de significar obligatòriament deixar fora de combat el lector. És més ajustat entendre-la, com «una partida d’escacs», no sols, com deia Rafael Tasis, per la capacitat deductiva per desentrellar el misteri o el conflicte, sinó també com a estratègia lectora. La trama negra parteix d’unes regles que l’escriptor i el lector han d’acceptar d’entrada. El lector ha de convenir amb les pautes que li proposa a poc a poc el novel·lista per tal de resoldre el trencaclosques i els dilemes que li amolla al rostre.  El lector també sap que el narrador no sempre és de fiar, que pot descol·locar-lo i derrotar-lo amb un  escac i mat final. Aquests regles clàssiques avui ja no funcionen igual, s’han sofisticat molt, però ens permeten entendre els mecanismes subterranis del thriller.

Seguir leyendo »

Caràcters i L’Espill: dues revistes capitals en el precari univers de la premsa cultural

El lector interssat sap que l’existència i la continuïtat de les revistes literàries, culturals o de pensament és una peça clau en l’engranatge d’una cultura, perquè són una baula intermèdia entre la immediatesa que sovint exigeix la premsa i l’academicisme de les publicacions universitàries. Hi hagué una època d’una certa eclosió de revistes de tota mena, però que a causa de les dificultats del mercat feren figa amb una rapidesa esbalaïdora. Pense ara en projectes ben pensats i d’ambició llarga, com Transversal, “revista de cultura”, editada per l’Ajuntament de Lleida,   Idees, “revista de temes contemporanis”, lligada al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya o El contemporani, gestionada per l’Editorial  Afers  O en les revistes Lletra de Canvi o la illenca Lluc. No es vol dir amb açò que no n’existisquen ara. Seria una bestiesa. Tenim els referents clàssics de Serra d’or, L’Avenç o Revista de Catalunya. I podríem afegir-hi revistes digitals com Núvol, “el digital de la cultura”, que segurament és l’espai més seguit i de més altura, i Quatorze.Cultura viva. O també revistes digitals ben interessants com El funàmbul o El procés, que fugen de la immediatesa i se centren en l’aprofundiment de figures emblemàtiques i en textos reflexius sobre temes o autors concrets. 

Pel que fa al País Valencià les coses esdevenen més complicades i limitades. Perviu la benintencionada Saó, oberta darrerament a signatures joves. També es troben propostes singulars, com ara Gargots, una revista literària digital ben dinàmica, promoguda per estudiants de Filologia Catalana de la Universitat de València, o Lletraferit, lligada a la editorial Drassana de València.

Encara que  el panorama de les publicacions culturals és complex i precari, pels problemes de distribució i de localització, el dinamisme i la voluntat de promoure projectes engrescadors no hi falten.  En aquest sentit, caldria parar esment en dos capçaleres, al meu entendre, de gran relleu: Caràcters i L’Espill, que en els seus darrers lliuraments ofereixen  uns productes d’un interés notable. És el motiu que origina el present paper. Cal dir que totes dues revistes es gestionen des del Servei de Publicacions de la Universitat de València – paga la pena esmentar, encara que cau fóra del propòsit d’aquest article, Mètode, editada pel Jardí Botànic-Universitat de València, una revista de divulgació científica d’altíssima qualitat, que no descura l’interés per l’art i per la literatura.

Seguir leyendo »

Les palpitacions del món a través de la creació

Enric Balaguer

El desert i altres palpitacions del nou segle

Seguir leyendo »

Bromera en la literatura catalana

Embarcar-se en el món dels llibres implica, vulgues o no vulgues, submergir-se de ple en la vida literària i, de rebot, en la vida pública d’una societat. I encara més en una literatura en què l’hàbitat social de la lletra impresa és problemàtic. Enmig de les incerteses, els editors han de fer el pit fort. El seu compromís és cultural, però també, a la seua manera, altament cívic, si més no, al País Valencià, perquè participen en la creació, l’expansió i el sosteniment d’un clima literari que abans dels anys setanta era pràcticament un miratge. I en aquest sentit, Edicions Bromera, des que va nàixer, se les ha hagut d’enginyar per a superar una doble barrera pròpia de les editorials perifèriques: primer de tot, arrelar-se al territori que li era més propici, el valencià, però romandre només en aquesta suposada seguretat era limitar-se, per no dir mutilar, el sentit d’editar la literatura de la seua llengua. Li calia, si volia fer certs els seus somnis, tocar el cor i fluir per les artèries de la literatura a la qual pertany. Li era, i li és, vital fer rodar amb naturalitat els seus llibres a Catalunya i a les altres zones de parla catalana. M’imagine que el procés ha estat lent i gradual, amb errades i encerts, però que a hores d’ara la presència de Bromera al Principat és constant, bastant sòlida, i és tractada en els cercles corresponents com una empresa que cal valorar.

Com ho ha fet? La primera virtut d’una editorial és tenir nas, un bon radar que detecte i desvetle els múltiples interessos de cada moment dels lectors, que unes vegades seran més lleugers; d’altres més centrats en els problemes i tendències del moment; mentre que en altres ocasions caldrà pouar en estrats més ocults, més profunds. Ha d’estar alerta, per tant, a fi d’incorporar els noms emergents i les noves tendències. El repte de Bromera no és fer-ho només en el terreny narratiu, sinó que, com a editorial generalista, ho ha d’intentar en totes les tecles literàries que toca: narrativa, literatura de joves i infants, poesia, teatre i assaig, en què té un gran pes i transcendia l’assaig de divulgació científica, en què es tracten aspectes cridaners i candents.

Seguir leyendo »

Setge literari a la tardor

Els guanyadors dels Ciutat d'Alzira 2015, una de les cites claus dels premis literaris

La maquinària editorial mai no s’atura. A l’estiu domina la calma, si és que ho fa, però al setembre la infraestructura es greixa i a poc a poc comença a rodar a tota virolla per a posar en marxa el nou curs literari. I comencen a sortir els primers títols per a reclamar l’atenció del lector, enmig d’un pic temporal dominat pel terbolí escolar. És cert que la represa editorial no és compassada per la música mediàtica que pot tenir la Fira del Llibre, a l’abril, però sempre apareixen llibres meritoris. Amb tot, en els darrers anys hi ha esforços per a fixar un esdeveniment que moga el llibre i ajude a fer-lo visible, engresque els editors i atraga els lectors. Enguany, que se celebra la IV Plaça del Llibre de València, entre el 20 i el 23 d’octubre, a la plaça de l’Ajuntament, s’espera que es consolide com un esdeveniment estable de la literatura en català a València.

A més, la tardor literària és animada per la celebració d’alguns dels premis literaris més rellevants (els Octubre de València, els de la Ciutat d’Alzira i els la Ciutat de Gandia), que estan precedits d’activitats culturals de tota mena.

Per envergadura editorial, Bromera és l’empresa que més novetats literàries trau al llarg del primer trimestre, amb oferta de pes en els reclams literaris per a “enganxar” el lector infantil i jove. Al seu costat, la resta de les editorials (Sembra Llibres, Tres i Quatre, Drassana Llibres, Edicions del Bruc, Onada Edicions, Edicions 96, Tivoli Edicions...) es mouen frenèticament per no perdre cap oportunitat i poder divulgar els seus productes.

Seguir leyendo »

Lectures recomanades

Ningú no ens espera

Ningú no ens espera

Manuel Baixauli

Seguir leyendo »

Dies de llibres

Dos jóvenes repasan un volumen en la Fira del Llibre de València.

Comença la Fira del Llibre (del 20 d'abril a l'1 de maig). Com totes les cerimònies, té els seus rituals, però també un entusiasme renovat. Com tot els anys? Sí, i no. S’hi respira un altre aire. No és una cosa escandalosa. No hi ha diners, tot s’ha de dir, o ben pocs. La qüestió és una altra: l’Administració ja no es mostra tan tibant, per no dir-ne hostil. La complicitat sembla evident. La Fira, d’entrada, es presenta més animada, amb noves casetes i un nombre ingent d’activitats. Tot això potser ajude a enfrontar amb una altra cara els moments problemàtics, delicats que viu el sector del llibre. El present i el futur presenten marejol. Les empreses hi conviuen com poden i miren de sobreviure. Enfronten el futur amb prudència i amb noves estratègies, com és el cas d’Edicions Bromera, l’editorial més significativa en català al País València, o el d’Onada Edicions, que, des de Benicarló, tracta de ser una peça substancial en el panorama editorial valencià.

Un fenomen nou que ha sorgit en els darrers temps és el de les editorials menudes. Des que va sorgir Llibres de la Drassana, l’any 2013, fins al present, no han parat de sorgir iniciatives noves, com ara Sembra Llibres, Balandra Edicions, Edicions del Buc o El Petit Editor i Neopàtria, centrades totes dues sobretot a gestionar llibres d’autoedició. Sorprenentment, no para d’haver-hi incorporacions. En els darrers mesos s’han donat d’alta tres iniciatives noves: Pruna Llibres (València), Lletra impresa (Gandia) i la Companyia Austrohongaresa de Vapors (Almàssera).

Si el 2015 es va iniciar amb bon peu literari, amb títols rellevants, com per exemple Un dinar qualsevol, de Ferran Torrent, i Gegants de Gel, de Joan Benesiu –el llibre revelació de l’any i que meresqué el Premi Llibreter–, la segona tanda de l’any ha dut també propostes engrescadores. Raquel Ricart publicava El temps de cada cosa (RBA), que mostrava una partida plural entre dos continents per a pintar uns protagonistes arrossegats pel remolí de l’atzar (farcit de secrets i de buits), i que han de patir i suportar i alhora tractar d’explorar-lo a fi de refer les peces de l’edifici vital malmés, i així poder reconduir les rutes personals i fer aflorar el vitalisme que duen emponat, emporugit, sota les pors i les inèrcies. Ens trobem davant una trama dramàtica de personatges transterrats, d’adversitats incessants, de confegiments dolorosos, amb ombres i llums, catarsis i finals reparadors.

Seguir leyendo »

Els focs dels secrets

Vicent Usó. Les veus i la boira. Edicions Bromera. Alzira, 2015. 352 pàgines.

Després de diverses novel·les, com El músic del bulevard Rossini o La mà de ningú, on es centrava en l’actualitat, Vicent Usó ara, sense abandonar-la, torna a un dels temes claus de la seua obra: la guerra i la postguerra. Si amb una escriptura esborronadora travessava l’espessor de la tragèdia de tota guerra en Crònica de la devastació, en L’herència del vent ens instal·lava en el conflicte bèl·lic espanyol i els seus efectes en la inacabable postguerra, i amb tons grotescos denunciava la manipulació de la realitat que orquestrava el règim i el control i l’abús interessats que perpetrava en la vida quotidiana. En Les veus i la boira, guanyadora del premi Alfons els Magnànim de narrativa 2015, renova les problemàtiques que el caracteritzen i depura i desplega amb efectivitat la versatilitat del seu joc narratiu i l’articulació de les distintes veus.

La metxa que encén la novel·la és l’encàrrec que se li fa al periodista Mateu Sequeral en el periòdic on fa de becari. El jove és fill de periodista i nét d’un constructor i capitost del franquisme a Castelló. Havia de tirar endavant un suplement dedicat a la guerra i postguerra, centrat sobretot en el costat vivencial dels testimonis. El periodista volia fer servir com a esperó inicial uns fets ocorreguts a les illes Columbretes en temps de Guerra Civil. Un projecte finalment frustrat, però serà una enrònia que no l’abandona i quan descobreix ombres en la història familiar comença a estirar fils que el retrotrauran als anys de la guerra i el conduiran a les illes esmentades, on, com apunta el títol, la boira, que sovint les envolta, té una forta presència en l’acció, però a l’hora una irradiació simbòlica que plana sobre la trama.

Seguir leyendo »

L’obertura de mires enmig de la tragèdia

Martí Domínguez, La sega. Proa, Barcelona, 2015. 347 pàgines.

Martí Domínguez, a través de les novel·les dedicades al comte Buffon, al pintor Tischbein i a Goethe, a Voltaire i a Cézanne, ha aconseguit ordir un ambiciós cicle novel·lístic que, cosit amb una fórmula àgil i ben greixada de difondre idees, ens mostra l’evolució de la modernitat i dels meandres de l’aprehensió artística. Ara, amb La sega abandona les crosses dels personatges històrics. Es pot dir que la base informativa continua sent fonamental, amb un esforç ingent d’immersió en els diferents àmbits del temps retratat. Certament, com que no té el setge del motle dels personatges coneguts, l’autor es pot moure amb llibertat en el perfil dels personatges i en el fet d’integrar imaginació i dades reals.

En aquest punt és possible que a alguns lectors els espante tanta novel·la que parle de la guerra i de la postguerra. No podem obviar que hi ha una certa inflació d’aquesta mena d’obres i que l’abús pot caure en la monotonia i en una lectura acrítica, en una mirada més atenta a l’espectacularitat del drama que no a la profunditat dels fets. Això no significa que calga renunciar a revisitar aquest període històric. Seria un error, perquè conté massa preguntes ètiques i morals i dilemes històrics de grans dimensions que encara ens afecten. El pas del temps també demana encarar perspectives inèdites o poc ateses, perquè, com deia Óssip Mandelstam, “el do de reconéixer és l’única guia” que posseïm els humans, perquè tot i que no sempre siguem capaços de comprendre’ls en tota la seua vastitud, conéixer-los ens és imprescindible. Des de les seues pròpies armes, les novel·les –unes “segones vides”, en paraules d’Orham Pamuk– s’esforcen per copsar la complexitat de la història i de les accions humanes. I això és el que fa Martí Domínguez en La sega pel que fa a un pedaç de la postguerra. A més, ens submergeix en un tema poc explorat literàriament: no tracta la lluita dels maquis des d’una perspectiva èpica, des de l’idealisme desesperat d’un somni inabastable, sinó que l’enfoca des d’una perspectiva global i té com a epicentre els masovers. I ací l’autor subratlla la decadència del món rural de les terres de l’interior, la desaparició de la vida lligada als masos. Un aspecte fins fa ben poc descurat en la literatura catalana i que és el nucli generador de l’obra d’Antoni Pladevall, que segurament té en Terres de lloguer el seu títol més redó. Martí Domínguez ofereix un perímetre més localitzat, perquè l’inici del despoblament el lliga amb la guerra entre maquis i la guàrdia civil, perquè a banda de la pressió dels guerrillers, hi ha la neteja que feren els militars per a dificultar la seua guerra particular: amb la llei de fugues a la mà deixaren un bon grapat de masos sense homes o torturaren els seus habitants fins que es veieren forçats a fugir-ne.

Seguir leyendo »

Dietari: dues vides que s’autoalimenten

Sobre una neu invisible. Notes d’un dietari, 2003-2005. Vicent Alonso. Publicacions de la Universitat de València. València, 2015. 347 pàgines

“L’escriptura és l’afirmació de la vida pròpia”, observa Vicent Alonso. Però el jo de paper és el jo real? Conscient del terreny movedís on es mou, l’autor una i vegada una altra torna sobre la qüestió per tal que s’entenga l’objectiu i la seua implicació. L’autor és conscient que el protagonista real i l’escrit són concrecions diferents d’una mateixa figura, perquè altrament no tindria sentit l’operació que se’ns ven. Són dues vides amb estatus propis, però arrapades l’una a l’altra. El problema surt a partir d’aquest moment: Com ser el màxim fidel possible al jo viu? La resposta de Vicent Alonso és rotunda: l’obligació del jo escrit, si més no el seu cas, és tractar d’entendre el jo, d’organitzar-lo, de bastir-lo. No hi ha identitat sense exercitació, sense experimentació, i el que fa aquesta mena de literatura és filmar en paraules l’aventura.

Seguir leyendo »