eldiario.es

Menú

Contra la crisi, novel·la negra

- PUBLICIDAD -
John Banville.

John Banville.

«Contra la crisi, novel·la negra», ha dit John Banville. És possible. En tot cas, fascina el que fet que la novel·la negra, nascuda en els budells podrits de la societat nord-americana del període d’entreguerres del segle passat, no només no haja decaigut, sinó que a hores d’ara balle uns passos esplendorosos. Bo seria precisar. Els americans encetaren una forma d’explorar el costat fosc  i brutal de la societat moderna, del capitalisme en plena borratxera. L’origen del gènere, amb tot, és més ample. D’estirp anglesa, caldria dir, perquè segurament el gènere no es pot explicar sense la variant de la novel·la policíaca ˗de lladres i serenos la començaren a anomenar per aquestes latituds˗ que es perpetrà a la més gran de les illes britàniques.

També s’ha de tenir ben clar que sense l’impuls i gosadia dels americans no hauria crescut ni s'hauria escampat com la pólvora. Sense oblidar que a Europa la novel·la i el cinema francesos han aportat els seus granets d’arena. Tot  apunta que en els darrers anys en vivim una nova alenada. La sembra i la collita renovadores poden sorgir arreu, com ara als països nòrdics, on els novel·listes no estalvien vidriol quan es proposen de foradar el negatiu de la fotografia del benestar d’aquells països. El creixement econòmic ˗permeteu-me la simplificació˗ d’abans de la segona Guerra Mundial es fonamentava en l’esquena dels pobres, dels treballadors; després,  en la capacitat adquisitiva del veïnat; en el present, els baròmetres econòmics apunten que ha reaparegut el costat més salvatge de la voràgine del capital i que campa el descontrol controlat per uns grans pocs. Només cal escoltar els governants actuals, de dins i de fora, i les bestieses que poden deixar anar les boques dels representants dels empresaris.

Com a lector discret que en sóc, no en sé totes les claus, però en veig dues de ben visibles. La condició primera  de la novel·la policíaca, a parer de Leonardo Sciascia, és fer servir massivament recursos «que amb notable aproximació  poden definir-se com de terror» amb l’objectiu d’aconseguir «la condició d’absolut respòs intel·lectual» per part del lector; és a dir, no ha de pensar en res, ha de confiar a ulls clucs en l’investigador. És una aproximació vàlida perquè posa en el punt primigeni la voluntat de deixar sense respiració el lector i de mantenir enganxats els seus ulls a la pantalla del llibre fins al final. Amb tot, és un pèl restrictiva, perquè no té perquè ser només pur entreteniment. Voler seduir amb l’enginy, amb la capacitat analítica del detectiu i amb els  hams de la tensió i del misteri – aquest darrer poc valorar per l’escriptor sicilià˗ no ha de significar obligatòriament deixar fora de combat el lector. És més ajustat entendre-la, com «una partida d’escacs», no sols, com deia Rafael Tasis, per la capacitat deductiva per desentrellar el misteri o el conflicte, sinó també com a estratègia lectora. La trama negra parteix d’unes regles que l’escriptor i el lector han d’acceptar d’entrada. El lector ha de convenir amb les pautes que li proposa a poc a poc el novel·lista per tal de resoldre el trencaclosques i els dilemes que li amolla al rostre.  El lector també sap que el narrador no sempre és de fiar, que pot descol·locar-lo i derrotar-lo amb un  escac i mat final. Aquests regles clàssiques avui ja no funcionen igual, s’han sofisticat molt, però ens permeten entendre els mecanismes subterranis del thriller.

El segon aspecte està lligat amb una observació que va fer Joan Fuster el 1954. Segurament la pista li la donà un article de Rafael Tasis, on suggereix la idea que la novel·la de lladres i serenos va lligada a l’existència d’una societat democràtica. Joan Fuster aprofundeix l’indici, el concreta. La importància de la interpretació resideix en la circumstància que els narradors quan parlen del tema paren l’atenció sobretot en les regles del joc narratiu o en el tema de la denúncia. Fuster, en canvi, incideix en que les normes del gènere se sostenen en una gran part del casos sobre l’existència d’un Estat de dret. L’indagador ha de dirigir la recerca segons unes condicions; no basta amb saber qui és el culpable, sinó que «ha d’actuar d’acord amb els preceptes procedimentals vigents als país». Ens trobem, tot siga dit, amb la llei i/o la justícia com a inspiració o com a límit. La llei «com a obstacle ˗tot allò que, de prop o de lluny, va lligat a la institució de l’hàbeas corpus˗, constitueix el picant de l’activitat del detectiu, la qual comença a apassionar-nos quan, subjectant-s’hi, entrega el seu enginy i el seu instint». Amb la novel·la d’acció nord-americana dels anys 30 les fronteres de la llei es fan més difuses, les transgressions es multipliquen per parts dels actors de la novel·la. L’investigador es fa més escèptic i pot emprar mètodes poc admissibles; l’objectiu ja no és tant restituir la legalitat com desemmascarar les causes que han provocat el motiu de l’obra.

Aquella novel·lística ha evolucionat amb gran velocitat, però els aspectes jurídics i de la justícia, obertament o velada hi són la base. Sembla inevitable. Amb el punt de partença de diversos patrons, modificacions, transgressions i maridatges múltiples s’ha generat un ventall enorme de possibilitats narratives, unes amb el copyright identificable del gènere; d’altres no tant, però amb la petjada de la seua aura. Ara cerquen sobretot el divertiment; hi afigen la passió de furgar en els herpes socials, econòmics o de la mena que siguen a fi de projectar una realitat cada vegada més complexa, complicada i de diagnòstic problemàtic.

Allò indubtable és que estem al davant d’un gènere altament flexible, capaç de travessar els anys i adaptar-se a noves formes i mirades i de funcionar en terrenys que no són els originals. Tot apunta que aquell inframón urbà de les novel·les americanes, amb les mutacions necessàries, no era bromera d’un dia, sinó que les transgressions i els tripijocs del poder són les artèries profundes que regulen aquest cafarnaüm que anomenen realitat, «un gran femer [que es mou] sota els nostres peus», com diu un personatge de l’última novel·la de Benjamin Black. «Com podem viure aquí dalt, sabent el que succeeix allà baix?» es preguntarà el doctor Quirke. Una pregunta que s’esgota en la seua enunciació, si voleu, però els personatges de cada novel·la se la fan i miren de resoldre-la d'acord amb la seua personalitat, o la deixen oberta, que és el més habitual. Tot plegat, el gènere atrau perquè s’apropa a les imprecises, o no tant, zones fosques i destructives del comportament humà. També il·lumina l’altra cara: els protagonistes s’esforcen per trobar i forjar ressorts, per molt fràgils que siguen, que puguen permetre sentir i anomenar com a humanes les iniciatives i les reaccions dels individus.

L’huracà del gènere també ha arribat a la literatura catalana, i pels motius esmentats: pel potencial d’enviscar el lector i per l’oportunitat que ofereix a l’escriptor de ficar cullerada d’una manera indirectament directa en el poti poti de l’actualitat, siga en l’àmbit social o en el dels laberints mentals.  Per raó de les limitacions d’espai i personals em centraré en la producció de la geografia valenciana. Si hi parem atenció, el gènere ha fet forat, i gros, en la creació i en l’edició. Comencem pel segon. Una de les editorials punteres, entre nosaltres, és Bromera. Si repassem el seu catàleg veurem que han publicat, entre altres,  M. Birkegaard, John Bazell, Marlon James, Andrea Camilleri, i segueix de prop tres autors com John Conolly,  Benjamin Black –àlies de John Banville- i Pierre Lemaitre.

L’editorial d’Alzira està a punt de traure tres títols ben interessants que toquen tres de les filloles més productives del gènere.  Lluïs Baulenas tradueix de Leïla Slimani Una dolça cançó, Premi Goncourt, una història que es decanta pel fil del trhiller psicològic i d'atmosferes. Amb un principi d’infart ens aboca al crim d’un infant. Des de la quotidianitat i el context social reconstrueix amb un crescendo ben graduat la trama. Un segon llibre és el nou lliurament policial de Benjamin Black.   Fins i tot els morts (traduït per Eduard Castanyo) pertany a la sèrie protagonitzada pel doctor Quirke, prosector d’un hospital, i el seu amic l’inspector Hackett. La investigació és rellevant, perquè permet fer surar la brutícia d’una societat altament marcada per la barreja del poder polític amb les institucions eclesiàstiques irlandeses. I va molt lligada a la història familiar del metge. La recerca és tensa, però sense massa violència. La singularitat recau en la personalitat dels personatges. La palma se l’endu Quirke, i de rebot la seua filla. Un home d’una certa edat, vulnerable i distant, amb el setge de l’alcohol i carregat d’ombres heretades. Entre melancòniós i vital, destil·la una profunda humanitat i tendresa. El llibre creix en densitat a mesura que avança la història.

Pierre Lemaitre.

Pierre Lemaitre.

John Banville ha criticat els autors que abusen de la violència. Pierre Lamaitre ha contestat que és una «crítica de petits burgesos (...). Què és el que demana un lector del gènere?  Primer, un bon crim. Una bona mort”. Ens interessa la polèmica en tant que reflecteix un vies de fer respirar la trama negra. I que cadascú des del seu prisma aporte productes de graduació alta.

Com acabem de veure, Pierre Lamaitre  practica una literatura que funciona amb el motor accelerat. Des d’ Ens veurem allà dalt s’ha centrat en el negre i ha deixat de banda, per ara, el registre policial, conduït per l’inspector Verhoeven. En Recursos inhumans (traduït per Albert Peijó) conjuga la psicologia, la problemàtica social i econòmica amb l’acció i l’especulació detectivesca, duta a terme per un executiu de recursos humans que, esgotat pels abusos, decideix passar a l’acció. Una vegada comença l’espectable, la narració és una autèntica dinamo, puntejada amb uns revolts i piruetes narratives que mantenen la lectura en un ai continuat. L’estil mil·limetrat, els surfejos del protagonista per saltar els entrebancs són part del secret del llibre: No en són els únics: L’espessor d’idees i sentiments, l’encerclament de la fatalitat, els enfrontaments en diverses direccions, un dels quals és el xoc entre la lògica de la muller i la filla advocada i la lògica del protagonista. És una novel·la de lectura impactant, però no només es limita  als focs artificial; les ressonàncies que toquen el comportament humà i la temàtica social... tenen també pes.

L’aclimatació del gènere al País Valencià ha estat progressiva, però en els darrers anys s’observa un augment notable. Hi ha la figura indiscutible de Ferrant Torrent.  La seua obra ha evolucionat força i ofereix un mostrari atractiu de variacions i combinacions. Els títols més valuosos segurament giren al voltat de la denúncia de la corrupció i dels desficacis polítics narrats en Societat limitada i Un dinar un dia qualsevol. La seua ombra es llarga, però no asfixiant. Hi ha tot un seguit de noms amb personalitat pròpia que han dignificat i eixamplat els àmbits que juguen amb el gènere. Sense ser exhaustius, podem afirmar que una bona part del autors valencians festegen amb més o menys intensitat els llenguatge i els cerimonials que proporciona l’ingent catàleg de l’imaginari negre.

M'aturaré només en uns quants noms, que poden servir d’exemple de l’embranzida del gènere. Xavier Aliaga es trau de la mànega en Els neons de Sodoma (2009) un policia mestís, l’inspector Feliu Oyono, de pares guineans, ben plantat, elegant i culte, però amb un fons no sempre atractiu. La novel·la aposta per experimentar amb la combinació explosiva d’elements ja per si estridents.  Amb la navalla del sarcasme confegeix un ordit negre a partir del robatori d’un sant d’un poble valencià, un escenari propici per parlar de les transfiguracions del món rurals i dels ritus religiosos tot satiritzant la moda de creences esotèriques. El detectiu Feliu Oyono reapareix en Dos metres quadrats de sang jove (2014) en una operació literària en què Xavier Aliaga connecta amb la mirada dels clàssics americans per a enfocar sense massa filtres, via directa i crua, la dissolució dels pilars institucionals valencians per part dels governants, aquells que els tocaria preservar-los i acreixer-los. En un punt va més enllà dels models evocats: l’atzar té un valor absolut, davant del qual la deducció investigadora perd transcendència, se n’esfilagarsa l’aura; tot i això, serveix, cal dir-ho, per a il·luminar l’entramat que envolta el cas.

A Juli Alandes també li van com a anell al dit els còctels literaris pujats de graus. D’entrada crea un investigador també singular, Miquel O’Malley, un mosso d’esquadra valencià, d’ascendència irlandesa i llicenciat en filosofia. Amb dosis generoses d’humor dissecciona la singularitat valenciana en El crepuscle dels afortunats (2010). El seu repte augmenta en Crònica negra (2012), quan la trama policial, tenyida de deliri, es capbussa en les interpretacions sagnants de la història que ha perpetrat la dreta valenciana per tal de justificar que València i Catalunya són diferents com la nit i el dia. Amb Trencatenebres (2015), Juli Alandes estira el desafiament, perquè per narrar un tros d’història de València, centrada sobretot en la Guerra Civil, barreja el rigor de les dades amb la llibertat de la ficció. El fil de la trama sobre la qual creix la història és el seguiment d’un desconcertant assassí en sèrie, fet que accentua el clima turbulent de la guerra. I encara s’atreveix amb més: combina la gravetat de la tragèdia amb una perspectiva fresca, entretinguda.

Un  sepulcre de lletres minúscules (2015) és una aposta ambiciosa. Silvestre Vilaplana hi confabula una mena thriller de suspens, on la fatalitat plana sobre el personatge que injecta un pols tràgic a la respiració interna de la narració. La inquietud s’instal·la des dels principi, quan vuit personatges desesperats són reunits en una casa aïllada per un personatge misteriós, i on res no sembla el que pot ser.

Recentment ha publicat Els ossos soterrats (2016), on el maridatge de la  novel·la històrica i de la novel·la negra li permet tramar una història que toca de ple un tema que encara crema: l’exhumació dels cadàvers que els franquisme va escampar per les cunetes dels camins. Li permet parlar de les ferides del passat, d’un passat que colla el present, vist com una societat farcida de tensions soterrades que esclaten ara sí i ara també. Encara que la novel·la no té les aspiracions de l’anterior, Silvestre Vilaplana hi aconsegueix un relat ben travat, sòlid, amb una tensió creixent i amb colps inesperats, creïbles i ben resolts. La història. que podia plantejar dubtes, a mesura que avança fa que els personatges s’omplin de vida, sota el domini i l’odi corren sentiments incontenibles i difícils d’aflorar. Tot plegat, unes vides trencades, inoculades per la tragèdia, que trasbalsarà, sense saber-ho, els seus hereus.

Núria Cadenes s’apunta al festí de la cerimonial dels crims. L’anècdota i l’aparició de policies i periodistes poden fer que Tota la veritat (2015) ens convide a novel·la policial, però l’escriptura ens du per unes altres dreceres. Deixa la investigació i la pluja de mentides per a tensar el relat i prefereix dibuixar una boirina narrativa i jugar amb la precisió dels fets. Tot mantenint un aire criminal, perquè li va molt per crear una atmosfera negra, espessa. Però l’encarrila per altres vies: la història no creix per elevació, sinó que creix en descens. Els personatges són passius i se sotmeten a la pluja dels fets. Les misèries i fracassos modelen els personatges. És una obra trenada per cercles i que es fonamenta en l’al·lusió i l’elisió. En aquest sentit, és una novel·la de factura original perquè les coses resten en l’aire, però dibuixen una atmosfera asfixiant, reforçada per una prosa elèctrica i tallant.

Salvador Company és un altre autor que aprofita els recursos del thriller en Sense fi que, barrejats amb l’humor, els jocs de la carn i la crítica del present, fan que aconseguisca la seua novel·la més rodona, on pinta la descomposició moral de la societat actual. Una obra de qualitat literària important, cal insistir.

Anna Moner ha despertat l’interés dels lectors i de la crítica. El retorn de l’hongarès (2015)  és un  thriller, on hi ha indagació policíaca, però sobretot la investigació forense, on es combinen els mètodes de passat i del present. Anna Moner destaca per la destresa en la minuciositat del miniaturista per a bastir descripcions i crear atmosferes inquietants i climes que embolcallen titil·lacions morboses. El seu univers es mou entre el fantàstic i el sinistre i ens transporta al límit de la imaginació, a l’angoixa i a exaltacions inconfessables. Una davallada al costat fosc de la condició humana.

Altres dues obres a esmar són: L’illa sense temps (2016) d’Esperança Camps, que amb ingredients de la novel·la policíaca i una prosa sinuosa, pastada amb ambigüitats i silencis, interroga els motius de l’assassinat d’una dona gran. I El cas Forlati. L’home que volia ser Marlowe (2016, Drassana) que lliga el Cabanyal amb el món mafiós de Sicília. Entre el gènere negre i la paròdia, el projecte és ambiciós, però fet segurament amb més voluntat que resultats.

Aquest breu i incomplet repàs pels autors que s’han acostat a l’immens i inconfusible món del gènere ens confirma que fugen dels mimetismes i s‘aclimaten a l’entorn en què viuen i experimenten tota mena de recursos i perspectives per a una visió, divertida, però altament crítica, de la realitat que els ha tocat viure. En molts casos a través de les seues pàgines contemplem les mutacions de la pell del paisatge, però també de l’economia, de la política, etc. Al final de la correguda, el que compta és el resultat, i en aquests moments és una narrativa variada i d’un grau literari molt positiu.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha