eldiario.es

Menú

Les palpitacions del món a través de la creació

- PUBLICIDAD -

Enric Balaguer

El desert i altres palpitacions del nou segle

Postfaci d’Àlex Broch

Editorial: Gregal

Maçanet de la Selva, Girona

198 pàgines

Enric Balaguer és professor de literatura a la Universitat d’Alacant i té una trajectòria notable com a estudiós de la nostra literatura, però des de fa anys, i com més va més, es decanta envers l’assaig, cerca una mirada més flexiva, més incisiva i amb voluntat d’aprofundir i aproximar-se a un tema amb l’objectiu d’escorcollar neguits i incerteses, conflictes i camins diferents que sorgeixen al món actual. Per això, al costat de temes més centrats en la literatura estricta, com pot ser el món de Palau i Fabre, la relació de Fuster amb la pintura o les empremtes del món oriental en la literatura i l’art nostres, es decanta envers una escriptura crítica que explora les palpitacions i les interrogacions que genera el nostre temps, però tenint com a observatori bàsic la literatura, i també el cinema i la pintura.

El bisturí assagístic potser no és tant un gènere –que també– com una disposició mental de detectiu, un sismògraf capficat a detectar indicis i conflictes a què el segle xxi ens aboca amb els tsunamis de les transformacions de tot tipus. L’assaig que practica Enric Balaguer exigeix una actitud de vigilant, d’estar alerta. El seu assaig es presenta sota diverses formes: un treball de conjunt, com és La totalitat impossible, que versa sobre la fragmentació en la vida quotidiana (siga social, laboral familiar, artística…); on sembla, però, que està més còmode, amb resultats més fructífers, és en el format fragmentari del dietari que li permet més cintura literària i reflexiva que tracta de captar i ordenar o fixar, per mitjà d’un flaix breu, els estímuls o les precipitacions que li cauen al damunt. N’és una bona mostra La casa que vull (2009). Amb tot, els moments més afortunats segurament figuren en els articles de distància mitjana, que li permetem aproximar-se a un tema, fer-ne una mapa de l’evolució, veure’n els motius, les aproximacions i les reaccions. Enric Balaguer s’inclina per la localització de conflictes, tensions i neguits, i observar com afecten la societat i els agents de l’art. Per tant, no són cap conclusió definitiva, són una exposició d’indicis, una invitació per tal d’interessar el lector i que aquest, si molt li convé, puga seguir-ne el rastre. En aquesta dinàmica, es mouen La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies (2010), Constel·lacions postmodernes (2015) i El desert i altres palpitacions del nou segle .

L’òptica de Balaguer entra en la lliga dels autors que qualifiquem en els darrers temps de postmoderns, però situat a l’altra barrera de les tesis de Lyotard –esbossades com a provisionals i que han acabat com a definitives–, que veien el postmodernisme com l’alliberament de les simplificacions i de les camises de força que va imposar la modernitat. Enric Balaguer s’alia més aviat amb el postmodernisme desconfiat de Frederic Jameson i d’altres teòrics, com ara Zygmunt Bauman, que n’extrema la visió. Una línia interpretativa que preveu la postmodernitat com l’etapa històrica que experimenta les conseqüències d’una època postindustrial o capitalisme avançat que estreny la soga als avantatges que havia dut la societat del benestar i que dissol els lligams socials. Una economia mundial que substitueix l’economia industrial per les finances, que es mou en l’àmbit de la virtualitat. Un horitzó que posa el control de les polítiques a les mans dels grans grups econòmics. Quines en són les conseqüències més directes?: la jibarització de l’autonomia personal i la reducció dels drets bàsics. Tots els indicis assenyalen que vivim una democràcia cada volta més vigilada, més controlada, que, sota excuses i eufemismes, congela els avenços que la democràcia havia dut a terme dècades enrere amb llàgrimes i suor. Enric, però, no en fa sang, de tot açò; el seu diagnòstic és crític, malgrat que fuig de l’assaig de la lamentació i s’endinsa més aviat en l’assaig de comprensió, sempre mirant les vies de contenció i els possibles antídots i tractant de bastir, quan és oportú, una actitud responsable i ètica.

Des d’aquesta talaia teòrica, Enric Balaguer, amb l’ajut de pensadors i experts de fila diversa, s’aproxima a temes que l’atrauen o l’inquieten. El desert i altres palpitacions del nou segle recull divuit textos de temàtica força variada que mostren la gamma ben àmplia d’interessos i curiositats de l’assagista alacantí. Així doncs, el lector trobarà temes inquietants d’abast profund, com ara, a través sobretot de la literatura basca i la catalana, la catàstrofe potser no gaire llunyana de la possible desaparició d’un nombre espectacular de llengües minoritàries. O el fet que el pragmatisme actual bandeja les humanitats a tot arreu. Com a reacció, ha sorgit tota una allau d’arguments per a defensar-la, i no com si fóra una cosa erudita i decorativa, sinó com una mena de complex vitamínic imprescindible per a mantenir una visió crítica. Edgar Morin, Georges Steiner, Tztevan Todorov, Nuccio Ordine, Martha Naussbaum són alguns dels noms que Enric Balaguer fa servir per a ordenar el moviment de reacció que ha generat el bandejament de les humanitats. La conclusió més potent, la de la filòsofa Martha Naussbaum, és que la defensa de les humanitats, amb l’art al cap, amb la configuració d’una mirada crítica de les coses i una empatia envers els altres, és un suport clau per a la bona salut de les democràcies.

En un capítol agosarat assenyala paral·lelismes entre el capitalisme financer i algunes pràctiques artístiques, com ara la metaliteratura i la intertextualitat. L’assaig que dóna títol al llibre, que tracta de la fascinació del desert entre els escriptors i els cineastes, és una de les parts més atractives del llibre, perquè se’n separa una mica de la tònica dominant. En altres textos, l’autor tracta, entre altres, de les mutacions del llenguatge lligat al sexe, a causa del canvi de mentalitat i, sobretot, per la invasió en la vida quotidiana d’Internet; de la manipulació, la desrealització i la banalització del llenguatge; de la depressió i el suïcidi en la literatura, un tema molt poc exposat; de la poesia com a trampolí d’exaltació de la vida; de les mutacions més recents de l’espai i el temps en literatura; de l’escriptura com a esdevenir, tenint com a punt de partida l’última novel·la de Manuel Baixauli, la dificultat de crear en l’era digital.

En un recull d’aquesta mena els graus d’intensitat i qualitat són variables. El to habitual d’ El desert i altres palpitacions del nou segle és força satisfactori. La virtut de l’art assagístic d’Enric Balaguer és que fa servir una prosa eficaç, àgil, sense gestualització de musculatura erudita, amb la voluntat de subratllar el nervi vital i artístic dels temes i de les obres de què parla. Són papers llegidors, dirigits no tant a experts –que també– com a lectors preocupats i encuriosits en les palpitacions que afecten el nostre temps i les nostres vides.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha