eldiario.es

Menú

Venezuela, rutina no noticiosa

¿Sabía usted que el pasado domingo hubo elecciones municipales en Venezuela? Intuimos que el porcentaje de quienes lo desconocían es superior al de quienes están al tanto de lo que ocurre en el país hermano. Curioso: hace unos meses casi seguíamos en directo un ambiente 'guerracivilista', los luctuosos sucesos previos a un proceso constituyente que, en realidad, camuflaba un auténtico golpe de Estado. Vimos a soldados disparar contra jóvenes que protestaban mientras un helicóptero lanzaba descargas sobre edificios de Caracas y unos disidentes robaban armamento en uno de los acuartelamientos más importantes del país; mientras la Fiscal General de la República denunciaba, inútilmente, irregularidades de todo tipo, un coronel empujaba al presidente del Congreso en su propia sede institucional, los jueces pedían asilo político o se marchaban y funcionaban, de facto, dos cámaras representativas de la soberanía popular. Hubo elecciones a gobernadores, simplemente para constatar el cisma de la oposición, paradójicamente encarnada con la denominación Mesa de la Unidad Democrática (MUD), y para resignarse a que, entre unas cosas y otras, no hay nada que hacer: el régimen totalitario se consolida por muy aislado internacionalmente que esté. Por resumir: porque lo grave es que la fractura social se agrandaba, la emigración se acrecentaba, la escasez de abastos se multiplicaba y las condiciones de vida empeoraban como se acredita con los cortes de luz y agua.

Pero pareciera que ya no hay noticias de Venezuela. Hasta hace unos domingos en que Jordi Ébole (La Sexta TV) entrevistara, en dos entregas, a Nicolás Maduro, presidente de la República, y nos acordamos de que aquel país sigue existiendo. Pero como si no interesara, como si lo que allí ocurra haya dejado de llamar la atención de quienes, por las razones que sea, se sientan vinculados al hecho venezolano. Cierto que lo de Catalunya, informativamente hablando, pesa mucho, pero ni siquiera las alusiones del propio Maduro en la citada entrevista despertaron mayor curiosidad (Por cierto: discurre diciembre y no se aprecian señales de que el presidente cumplirá su propósito de que los mayores y los emigrantes cobren sus pensiones, tal como se comprometió ante Ébole).

Y ese es el caso: apenas hay registros en los informativos de televisión, muy escaso espacio en los periódicos y poquísimas menciones en el Congreso e instituciones políticas. Venezuela ya no interesa, o no interesa tanto. De ahí que la convocatoria electoral prevista para el domingo hasta resultara una gran desconocida. Las previsiones apuntaban un cincuenta por ciento de abstención, lo cual nos da idea del abatimiento de amplios sectores de la población, independientemente de coyunturas como la carencia de liderazgos alternativos, de la división de quienes no comulgan con el régimen y de los directos beneficios de éste ante tamaño porcentaje. Y la sospecha, siempre la sospecha de la manipulación de los resultados después de las actuaciones más que controvertidas del Consejo Nacional Electoral (CNE).

Seguir leyendo »

Carles Dénia, un revulsiu en les músiques d’arrel valencianes

Carles Dénia (Gandia, 1971) s'ha forjat com a músic sobre l'enclusa del jazz i com a cantador sobre la del flamenc, però la seua irrupció en l'àmbit de les músiques d'arrel valencianes ha suposat un revulsiu artístic de primer ordre, amb discos com Tan alta com va la lluna (2009), El paradís de les paraules (2011) o L’home insomne (2015), tots publicats per Co mboi Records.

Seguir leyendo »

Mox, un pop-rock estrictament valencià

Mox representen una de les propostes més originals sorgides darrerament en l'àmbit de la música pop valenciana perquè han aconseguit una increïble fusió entre els llenguatges de la música tradicional i els del pop-rock.

El repertori d’aquest grup nascut a Puçol l’any 1995 està conformat de seguidilles, jotes, albaes, fandangos, malaguenyes o riberenques a les quals apliquen un tractament semblant al de Los Planetas o Lagartija Nick i Enrique Morente sobre el flamenc. El resultat és allò que podríem anomenar rock estrictament valencià: un transgènic musical absolutament fascinant.

Seguir leyendo »

Miquel Gil, l’esplendor del mestissatge

A Miquel Gil (Catarroja, 1956) no li agrada la puresa. És partidari de la barreja d’influències, del mestissatge, de l’experimentació. I n’ha fet un element distintiu del seu treball esplèndid, que l’ha convertit en una figura de projecció important en el panorama de la world music .

Seguir leyendo »

Pep Gimeno ‘Botifarra’, el carisma d’un ‘cantaor’

Nascut a Xàtiva l’any 1960, Pep Gimeno va aprendre de la tradició familiar cançons populars valencianes, però ha fet, a més, un gran treball de camp per a recollir mostres de la tradició oral. Des del seu primer disc, Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006), ‘Botifarra’, apel·latiu amb el qual és conegut, s’ha convertit en la icona del ‘cantaor’ per excel·lència.

Seguir leyendo »

Mara Aranda i la música antiga i mediterrània

La més internacional de les veus valencianes, des de l'època de l'Ham de Foc i el projecte Al Andaluz, Mara Aranda (1968) fa temps que desplega una solidíssima trajectòria en solitari interpretant repertori sefardita, músiques provinents de la tradició musical dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó o, com en el cas del seu darrer treball, Mare Vostrum (Picap, 2014), noves composicions inspirades en el cançoner de la Mediterrània oriental.

Mara Aranda protagonitza el vuitè capítol de Cançons de prop, la sèrie audiovisual que s’acosta cada setmana a formacions i intèrprets del la música actual en valencià, en una iniciativa d’eldiario.es que compta amb el suport de la Conselleria d’Educació, Investigació i Esport de la Generalitat Valenciana.

Seguir leyendo »

El pop-rock elèctric i l’instint melòdic de Tardor

Un pop-rock elèctric i intens adscrit als corrents indie a càrrec d'un grup d’evolució espectacular quant a concepte i prestacions ha fet de Tardor una banda madura amb una sensibilitat especial en els texts i unes cançons construïdes a còpia de riff poderós i infal·lible instint melòdic.

El darrer disc d’aquest grup de la ciutat de València, Una ciutat invisible (Mésdemil, 2014), els ha propulsat al capdamunt de l'escalafó rocker on sembla que romandran per  una llarga estona.

Seguir leyendo »

La veu càlida i versàtil d'Eva Dénia

Els inicis jazzístics d'Eva Dénia (Gandia, 1960) són presents en tota la seua carrera. Poques veus contemporànies conjuguen el seu caràcter i la seua versatilitat, magnífica en qualsevol dels territoris per on s'ha endinsat; el jazz, la chanson, la música tradicional -amb l'Eva Dénia Trad Quartet o Sis Veus per al Poeta- o, darrerament, la cançó d'autor.

La calidesa vocal del seu timbre i una tècnica interpretativa molt treballada li permeten excel·lir en qualsevol camp. És capaç, a més a més, de defensar el repertori en solitari sense més acompanyament que la seua guitarra. Quan abril era abril (2015) és el títol del seu disc més recent.

Seguir leyendo »

Senior i el Cor Brutal, música “americana” en valencià i molt més

Diu Miquel Àngel Landete (Senior) que fa música americana en valencià i la veritat és que no resulta difícil trobar en la seua paleta sonora rastres del llegat de Neil Young i Crazy Horse o de referents més moderns com M. Ward, Will Oldham, Wilco o els Felice Brothers.

Tot i això, el fet que s'emmiralle en músiques d'altres no l’ha impedit crear una de les obres més personals i interessants del panorama actual amb una clara evolució des de la catarsi personal dels seus primers discos, com L’experiència gratificant (2009) amb cançons d’èxit com El signe dels temps,fins al compromís social dels darrers, com El poder del voler (2014) o Santo Parranto (2015).

Seguir leyendo »

Pau Alabajos, un cantautor de filiació pop

La figura de cantautor clàssic, vigilant amb la denúncia al servei de la societat civil, troba la seua encarnació moderna en la figura de Pau Alabajos, que reprén en la seua obra moltes de les temàtiques associades històricament al gènere i les combina amb una habilitat especial per a escriure cançons de clara filiació pop.

Aquesta inspiració pop impregna cada vegada més la seua música, com es pot comprovar singularment en el seu darrer disc, L'amor i la ferocitat (2015), enregistrat davall la supervisió del conegut productor nord-americà Brad Jones.

Seguir leyendo »