eldiario.es

Menú

Carles Dénia, un revulsiu en les músiques d’arrel valencianes

Carles Dénia (Gandia, 1971) s'ha forjat com a músic sobre l'enclusa del jazz i com a cantador sobre la del flamenc, però la seua irrupció en l'àmbit de les músiques d'arrel valencianes ha suposat un revulsiu artístic de primer ordre, amb discos com Tan alta com va la lluna (2009), El paradís de les paraules (2011) o L’home insomne (2015), tots publicats per Co mboi Records.

Seguir leyendo »

Mox, un pop-rock estrictament valencià

Mox representen una de les propostes més originals sorgides darrerament en l'àmbit de la música pop valenciana perquè han aconseguit una increïble fusió entre els llenguatges de la música tradicional i els del pop-rock.

El repertori d’aquest grup nascut a Puçol l’any 1995 està conformat de seguidilles, jotes, albaes, fandangos, malaguenyes o riberenques a les quals apliquen un tractament semblant al de Los Planetas o Lagartija Nick i Enrique Morente sobre el flamenc. El resultat és allò que podríem anomenar rock estrictament valencià: un transgènic musical absolutament fascinant.

Seguir leyendo »

Miquel Gil, l’esplendor del mestissatge

A Miquel Gil (Catarroja, 1956) no li agrada la puresa. És partidari de la barreja d’influències, del mestissatge, de l’experimentació. I n’ha fet un element distintiu del seu treball esplèndid, que l’ha convertit en una figura de projecció important en el panorama de la world music .

Seguir leyendo »

Pep Gimeno ‘Botifarra’, el carisma d’un ‘cantaor’

Nascut a Xàtiva l’any 1960, Pep Gimeno va aprendre de la tradició familiar cançons populars valencianes, però ha fet, a més, un gran treball de camp per a recollir mostres de la tradició oral. Des del seu primer disc, Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006), ‘Botifarra’, apel·latiu amb el qual és conegut, s’ha convertit en la icona del ‘cantaor’ per excel·lència.

Seguir leyendo »

Mara Aranda i la música antiga i mediterrània

La més internacional de les veus valencianes, des de l'època de l'Ham de Foc i el projecte Al Andaluz, Mara Aranda (1968) fa temps que desplega una solidíssima trajectòria en solitari interpretant repertori sefardita, músiques provinents de la tradició musical dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó o, com en el cas del seu darrer treball, Mare Vostrum (Picap, 2014), noves composicions inspirades en el cançoner de la Mediterrània oriental.

Mara Aranda protagonitza el vuitè capítol de Cançons de prop, la sèrie audiovisual que s’acosta cada setmana a formacions i intèrprets del la música actual en valencià, en una iniciativa d’eldiario.es que compta amb el suport de la Conselleria d’Educació, Investigació i Esport de la Generalitat Valenciana.

Seguir leyendo »

El pop-rock elèctric i l’instint melòdic de Tardor

Un pop-rock elèctric i intens adscrit als corrents indie a càrrec d'un grup d’evolució espectacular quant a concepte i prestacions ha fet de Tardor una banda madura amb una sensibilitat especial en els texts i unes cançons construïdes a còpia de riff poderós i infal·lible instint melòdic.

El darrer disc d’aquest grup de la ciutat de València, Una ciutat invisible (Mésdemil, 2014), els ha propulsat al capdamunt de l'escalafó rocker on sembla que romandran per  una llarga estona.

Seguir leyendo »

La veu càlida i versàtil d'Eva Dénia

Els inicis jazzístics d'Eva Dénia (Gandia, 1960) són presents en tota la seua carrera. Poques veus contemporànies conjuguen el seu caràcter i la seua versatilitat, magnífica en qualsevol dels territoris per on s'ha endinsat; el jazz, la chanson, la música tradicional -amb l'Eva Dénia Trad Quartet o Sis Veus per al Poeta- o, darrerament, la cançó d'autor.

La calidesa vocal del seu timbre i una tècnica interpretativa molt treballada li permeten excel·lir en qualsevol camp. És capaç, a més a més, de defensar el repertori en solitari sense més acompanyament que la seua guitarra. Quan abril era abril (2015) és el títol del seu disc més recent.

Seguir leyendo »

Senior i el Cor Brutal, música “americana” en valencià i molt més

Diu Miquel Àngel Landete (Senior) que fa música americana en valencià i la veritat és que no resulta difícil trobar en la seua paleta sonora rastres del llegat de Neil Young i Crazy Horse o de referents més moderns com M. Ward, Will Oldham, Wilco o els Felice Brothers.

Tot i això, el fet que s'emmiralle en músiques d'altres no l’ha impedit crear una de les obres més personals i interessants del panorama actual amb una clara evolució des de la catarsi personal dels seus primers discos, com L’experiència gratificant (2009) amb cançons d’èxit com El signe dels temps,fins al compromís social dels darrers, com El poder del voler (2014) o Santo Parranto (2015).

Seguir leyendo »

Pau Alabajos, un cantautor de filiació pop

La figura de cantautor clàssic, vigilant amb la denúncia al servei de la societat civil, troba la seua encarnació moderna en la figura de Pau Alabajos, que reprén en la seua obra moltes de les temàtiques associades històricament al gènere i les combina amb una habilitat especial per a escriure cançons de clara filiació pop.

Aquesta inspiració pop impregna cada vegada més la seua música, com es pot comprovar singularment en el seu darrer disc, L'amor i la ferocitat (2015), enregistrat davall la supervisió del conegut productor nord-americà Brad Jones.

Seguir leyendo »

El rock de guitarres i la força poètica d'Arthur Caravan

El rerafons intel·lectual que inspira el treball d'Arthur Caravan, amb referències surrealistes o dadaistes a partir del seu mateix nom, marca la personalitat d'aquesta banda d'Alcoi. Un grup que s'ha acostumat a guanyar els premis Ovidi Montllor amb cadascun dels discs que ha publicat, com ara Major propòsit, el seu darrer treball.

Un rock de guitarres amb ressonàncies culturals, sorgides d'una concepció complexa de les lletres i les composicions, fa de la música del grup alcoià, esguitada amb apunts electrònics, una proposta addictiva que guanya amb cada cançó en capacitat per a captivar un públic sensible al talent creatiu i la inspiració poètica.

Seguir leyendo »