eldiario.es

Menú

L’enquistament del problema valencià o com Madrid passa del finançament valencià

La Generalitat és inviable amb els recursos actuals, però la necessitat de més diners xoca amb la dificultat de canviar el sistema i la invisibilitat del problema a Madrid

- PUBLICIDAD -
Cerca de 250 ayuntamientos valencianos se suman al manifiesto para decir "basta" a la infrafinanciación de la Comunitat

Desenes d’alcaldes de la Comunitat Valenciana amb Ximo Puig en un acte al Palau de la Generalitat per a reivindicar un finançament millor

D’esquerres i de dretes. Els sindicats i la patronal. El Govern i l’oposició. Totes les forces vives de la societat valenciana fa temps –anys– que clamen per un finançament autonòmic millor , els diners que les comunitats autònomes reben de l’Estat per a sufragar la seua activitat. Hi ha consens a l’hora de subratllar la centralitat del que Ximo Puig defineix com el “problema valencià”: la inviabilitat de la Generalitat –abans amb el PP, i ara amb el PSPV-PSOE i Compromís en el Consell– amb els recursos actuals.

La rocosa unió de l’ establishment valencià no té, tanmateix, ressò a Madrid. És cert que Pedro Sánchez s’ha compromés davant del president de la Generalitat a enviar més diners. Que Ciutadans, després dels titubejos inicials, reconeix la necessitat de blindar amb diners els serveis bàsics. I que Podem, i fins i tot el PP, a pesar de la seua inacció en aquests quatre anys i mig a la Moncloa, reconeix la gravetat de l’assumpte. Però una cosa són els discursos i una altra els fets. “Parlar [per predicar] no és donar blat”, com va dir Mariano Rajoy en el debat entre candidats.

I del finançament, ni parlen. En el debat sobre economia el tema ni el van mencionar els cervells dels quatre grans partits: Tampoc en el dels candidats. Encara pitjor: els programes dels partits estatals (PP, PSOE, Podem i Ciutadans) recullen al·lusions vagues i succintes al problema més apressant per a l’autonomia valenciana. Necessitat de garantir el nucli dur de l’estat de benestar, solidaritat entre territoris, tracte igual als espanyols... sense mencions concretes a la Comunitat Valenciana.

La resolució del problema és molt complexa. Amb l’Estat incorrent en dèficits permanents –i Brussel·les demanant més retallades– no sembla fàcil incrementar els recursos generals i menys encara destinar aquests recursos a finançar les comunitats autònomes. Restar diners a les comunitats més ben finançades –el País Basc i Navarra, gràcies als seus règims especials– és tabú, encara que Puig ho va suggerir al seu dia. Redistribuir el repartiment actual xoca contra els interessos adquirits, l’ statu quo, com es denomina en argot polític.

Cap governant acceptarà de bon grat perdre diners per a destinar-los a comunitats infrafinançades com la valenciana o Múrcia. A més, el sistema té un disseny quasi desentranyable. Es nodreix d’una panòplia de fons; impostos cedits a les autonomies de manera íntegra, com ara successions o patrimoni; o d’altres de manera parcial (IRPF, IVA i especials). En el repartiment es té en compte no sols la població, sinó factors com la dispersió de la població o l’envelliment, que, se suposa, encareixen els serveis i demanen més diners.

La dificultat de la tasca i l’escassa importància que té en el discurs estatal (el dèficit, l’ocupació, la precarietat o les pensions dominen el debat) auguren que el nou sistema de finançament no serà realitat de manera imminent. El 2016, impossible, arran de la convocatòria de les eleccions del 26 de juny. El 2017 i amb caràcter retroactiu? Potser. Mentrestant, la Generalitat continua fent exercicis de funambulisme per a gestionar l’Administració valenciana amb 3.500 milions menys per any dels que hauria de tenir.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha