Mariano Rajoy i Rita Barberá en l’espill de Gürtel
“Una reunió d’amics de tota la vida”. D’aquesta manera va qualificar el PP la reunió de tres hores que fa tot just dos anys, el 12 de setembre de 2014, van mantenir al palau de la Moncloa Mariano Rajoy i Rita Barberá. Feia només uns quants dies que Ana Botella havia assumit que no es presentaria a la reelecció en l’Ajuntament de Madrid i l’alcaldessa de València, en canvi, s’havia manifestat disposada a tornar a presentar-se a un càrrec que feia dues dècades ben llargues que exercia.
Malgrat les tímides reticències de Rajoy, expressades en una reunió de la direcció del PP, Barberá se n’eixí amb la seua. La seua estrela declinava i començaven a assetjar-la els casos de corrupció que han enviat als tribunals desenes de dirigents i càrrecs públics del PP valencià. Tanmateix no tenia cap intenció de fer cap pas arrere.
De què van parlar realment, però, en aquella reunió a la Moncloa? Tots dos pertanyents al cercle de dirigents del PP de “pota negra”, és difícil imaginar que no abordaren la corrupció i els seus efectes en un moment en què surava en l’ambient polític el bac del PP en les eleccions europees. La versió oficiosa es va limitar a assenyalar que van comentar la proposta de modificar la llei perquè el candidat de la llista més votada fóra l’alcalde, un mètode que Rajoy no va gosar implantar per a mantenir el poder municipal en una època en què tot apuntava que el PP perdria les majories absolutes. Sempre tan aguerrida, la mateixa Barberá va insinuar que es podia traslladar a les eleccions autonòmiques i generals.
A València se sap que Barberá mai no va voler fer el salt al govern autonòmic, malgrat que va ser una diputada gairebé eterna en les Corts Valencianes. S’estimava més exercir des de fora la seua enorme influència. Tampoc no va voler anar a un ministeri. El seu estil de vida encaixava ben poc amb aquestes responsabilitats; l’alcaldia, però, amb el seu horari ben conegut de mitjan matí a primera hora de la vesprada, encaixava com un guant amb els seus ritmes vitals.
Barberá, doncs, s’hi va tornar a presentar i Rajoy va dir durant la campanya en un míting allò de “Rita, ets la millor”. D’aleshores ençà tot va empitjorar. La dreta va perdre la majoria a la ciutat de València i Joan Ribó, de Compromís, va ocupar l’alcaldia al capdavant d’un tripartit amb els socialistes i València en Comú. Ella no es va quedar ni a veure com prenia possessió el nou alcalde. Es va refugiar en el càrrec de senadora per designació autonòmica i des d’allà va veure com esclatava el cas Taula i com el seu grup de regidors i el seu equip polític eren empaperats pels jutges.
Quan la direcció del PP valencià va intentar aconseguir una dimissió col·lectiva de regidors, Barberá la va desautoritzar. L’obertura d’un expedient informatiu a l’exalcaldessa, ja situada al moll de l’escàndol, malgrat que era una d’aquestes actuacions de partit orquestrades pro domo sua, la va traure de polleguera. “Per què he d’assumir responsabilitats si no ho ha fet Mariano amb Bárcenas?”, va deixar caure en el seu entorn de confiança.
La diferència processal és òbvia. A Barberá la investiguen els tribunals i Rajoy no té cap causa que l’amenace personalment. I políticament? És que no està el PP imputat com a partit? No és Rajoy el líder de l’organització infectada per la trama Gürtel? Quina diferència hi ha, al capdavall?
Barberá no se sent més responsable que Rajoy de l’espectacle tan tremend de corrupció política que distorsiona la vida pública des de fa uns quants anys, amb el finançament irregular del PP com a teló de fons. I no vol mirar-se en aquest espill. O no vol fer-ho si no s’hi mira també qui ha estat el seu “amic de tota la vida”. Potser Rajoy calla per això quan li pregunten.
