eldiario.es

Menú

ENTREVISTA | Vicent Soler, Conseller d’Hisenda i Model Econòmic

“Montoro fa una doble estafa, no reforma el finançament i ens carrega de deute”

"Per a mantenir el pressupost necessitem 1.300 milions d’euros que no estan previstos en els pressupostos generals de l’Estat"

"És evident que no tenim un problema de despesa. No som malgastadors. Al contrari. El problema clarament és d’ingressos"

"Necessitem un Govern prompte i que siga conscient de la complexitat del problema. El senyor Rajoy ha estat quatre anys sense fer res, malgrat que coneix el problema"

- PUBLICIDAD -
El conseller de Hacienda y Modelo Económico, Vicent Soler

El conseller d'Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler Jesús Císcar

Està al capdavant de la principal batalla del Consell, la de la reforma del finançament autonòmic. Vicent Soler (Rocafort, 1949) va ser conseller d’Administració Pública en l’època de Joan Lerma i ha tornat al govern autonòmic de la mà de Ximo Puig com a titular d’Hisenda i Model Econòmic. Catedràtic d’Economia Aplicada, representa l’ala més valencianista del PSPV-PSOE en un executiu autonòmic compartit amb Compromís i de fort to reivindicatiu. Les dificultats per a fer viable econòmicament la Generalitat marquen l’agenda del seu departament.

El Govern va intentar una retallada a la Comunitat Valenciana de 1.300 milions, però al final sembla que n’hi haurà prou amb 78 milions i 92 més. Com s’ha arribat a aqueixa xifra i quina diferència hi ha entre una quantitat i l’altra?

En els pressupostos del 2016, vam decidir fer neteja de totes les falsedats incorporades en els pressupostos anteriors. Hi havia fins 1.800 milions d’ingressos que se sabia que no es produirien. Era una cosa acordada, o com a mínim tolerada pel Ministeri d’Hisenda. També hi havia en la part de les despeses unes diferències clares entre el pressupostat i el que se sabia es gastaria, sobretot en sanitat: pràcticament, 1.000 milions de diferència.

Això és el que generava les famoses factures als calaixos…

No exactament. Les factures als calaixos en sentit estricte es van acabar el 2012.

Bé, ara estan en un calaix, però controlades. Estan en un compte corrent.

Això és. Són factures no pressupostades.

I què van fer?

Davant d’aqueix panorama, sabem que no podem augmentar el pressupost en termes agregats. Se’ns diu que el del 2016 no pot ser superior al del 2015. I nosaltres acceptem aquesta primera restricció, a pesar de les insuficiències del sistema de finançament autonòmic, els deutes acumulats, els fraus de què encara hem de fer-nos càrrec i que no paren d’eixir… Però diem a tothom, al ministre i a l’opinió pública, que, per a mantenir el pressupost necessitem 1.300 milions d’euros que no estan previstos en els pressupostos generals de l’Estat. I jo plantege tres escenaris per a finançar aqueixos 1.300 milions. Un, que hi haguera un Govern a Espanya que posara en marxa un sistema nou amb efectes retroactius des de l’1 de gener. Si es reformava bé el model, arribarien més d’1.300 milions afegits de despesa agregada, ja que la nostra despesa per capita és molt inferior a la mitjana…

Si arribara a bon port la reforma del sistema de finançament, de quina quantitat parlaríem?

Depén de com acabara. Si concloïa que els valencians hem d’estar en la mitjana, serien 2.400 milions d’euros més. Si aconseguírem la xifra a què creiem que tenim dret, és a dir, un finançament com el de les comunitats autònomes més ben finançades, podríem estar en 4.000 milions. Parlem de xifres molt serioses.

Bé, aqueix seria el primer escenari… Quin és el segon?

El segon escenari partia del fet que no s’arriba a la reforma, la negociació es prolonga i no pot aplicar-se el 2016. El que demanem al nou Govern és que amb nosaltres i les altres dues o tres comunitats més perjudicades per l’actual situació tinguera una actuació de xoc perquè, en el nostre cas, poguérem fer front a aqueixos 1.300 milions.

El conseller de Hacienda y Modelo Económico, Vicent Soler

El conseller d'Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler, en su despacho Jesús Císcar

I el tercer?

El tercer escenari, que és el que no vull, el pitjor de tots, consisteix a tornar a finançar-nos mitjançant una desviació del dèficit autoritzat, que és d’uns 700 milions, ja que al principi es va fixar en el 0,3% del PIB i s’ha ampliat al 0,7%. En aqueix cas, la desviació ha de finançar-se com s’han finançat totes les desviacions de dèficit des del 2012, mitjançant un enviament extraordinari del fons de liquiditat autonòmic (FLA)…

Disculpe, aqueix tercer és l’escenari en què, en realitat, ens movem.

Sí, és el pitjor, però és el que ha passat. Ara parlarem del FLA, que considere la cosa més nefasta que es pot plantejar per a l’erosió de l’autogovern i de l’Estat de benestar. Per simplificar-ho, hi ha un FLA ordinari, que finança el dèficit autoritzat, i un altre FLA extraordinari. L’any passat vam tenir un exemple de com el senyor ministre utilitza aqueixos FLA extraordinaris, mogut per interessos partidistes. L’abril de l’any passat, al final del període de govern del PP, va abocar una bona femada de 2.200 milions per a sufragar la desviació del dèficit dels anys 2012 i 2013, amb la qual cosa el govern d’Alberto Fabra va arribar a les eleccions del maig havent pagat a proveïdors i reduït el termini de pagament, que havia arribat a 99 dies el març. Ara, aqueix termini és de 67 dies i el PP ens ho retrau. La realitat és que el termini de pagament a proveïdors depén del ministre, no depén de mi. Si arriba la femada, abaixa perquè hi ha tresoreria i es pot pagar.

Però aquesta no va ser l’única femada, com vosté ho anomena.

N’hi va haver una altra de 1.400 milions a quatre dies de les eleccions generals, el desembre, per a pagar la desviació del dèficit del 2014. Tot això era gestió del PP. Amb els FLA extraordinaris es van cobrint les desviacions del dèficit. Passa que el que es va produir el 2015 va ser del 2,5, i superava en 1,8 punts el 0,7 establit. La lògica és que, en el pitjor dels casos, se sufrague com en anys anteriors. Però què passarà amb el dèficit del 2016? Haurà d’abocar-se una altra femada el 2017 que el cobrisca. És a dir, “a la marxeta”. Això és el que jo no vull. Jo vull que es resolga el problema.

Llavors, els 2.500 euros que s’esperen ara del FLA a què corresponen?

1.800 milions són del FLA extraordinari per a cobrir el dèficit no autoritzat de l’any passat i els altres 700 del FLA ordinari per al dèficit autoritzat.

Per què està en contra del FLA?

Com més s’utilitza el fons, més evidencia la insuficiència del finançament autonòmic. Cobreix unes despeses inferiors a la mitjana de les comunitats que, a més, no hem augmentat en relació amb anys anteriors. És evident que no tenim un problema de despesa. No som malgastadors. Al contrari. El problema clarament és d’ingressos. I això ja no depén de nosaltres, sinó d’un sistema que maltracta els valencians des de sempre i, sobretot, d’una manera evident i comparable, des del 2002.

Es refereix al model que va aprovar al seu moment el Govern de José María Aznar? I què va passar amb la reforma posterior de José Luis Rodríguez Zapatero?

Els valencians sempre hem tingut la percepció que l’Estat no ens ha cuidat molt. Però hi ha una evidència. Quan vénen les grans transferències de competències en els anys huitanta, es fa a “cost efectiu”. Vénen els diners del que llavors deixaven lliures els serveis que se’ns transfereixen, sanitat, educació, etc. La dotació d’aqueixos serveis era més baixa que la mitjana i els fons que arriben també ho són. Els increments de finançament es van produint sobre aqueix dèficit inicial.

El conseller de Hacienda y Modelo Económico, Vicent Soler

El conseller d'Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler Jesús Císcar

El problema s’arrossega des de llavors i no es va corregir després?

En arribar l’any 2002, totes les comunitats reben les transferències de sanitat i educació. Llavors, el senyor Aznar posa en marxa el sistema amb regles objectivables. Encara que estava molt pressionat des de Catalunya per Jordi Pujol, el PP ho planteja com el gran pacte entre Aznar i Eduardo Zaplana, llavors president de la Generalitat Valenciana, Zaplana va presumir molt d’això i va dir que era un model per a tota la vida. Poc va tardar a comprovar-se que allò va servir per a consolidar la situació, un statu quo que té perversions metodològiques, com la de fixar la població del 1999 com a referència per a repartir els diners. Això ens va perjudicar molt pel fet que la població valenciana va créixer molt més que l’espanyola. En finançament per capita quedem quatre comunitats per davall de la resta: nosaltres, Múrcia, les Balears i Catalunya. Sobretot, nosaltres i Múrcia. La situació empitjorava cada any. Això era una bomba que es va evidenciar quan es va produir la caiguda d’ingressos fiscals per la crisi econòmica.

L’època de prosperitat va dissimular el problema?

El va dissimular, però el sistema era pervers. L’ statu quo ens condemnava. Què va fer el senyor Rodríguez Zapatero? Va atendre la posició de les comunitats més perjudicades, però la reacció d’altres va fer que s’inventara un Fons de Suficiència que està pensat exclusivament per a mantenir l’ statu quo. És interessant revisar el debat d’aquella reforma en el Congrés que va acabar votant en contra el PP. No ho va fer per a defensar la posició valenciana, sinó perquè considerava insuficient el resultat per a les comunitats autònomes de població dispersa. Això sí, a Castella i Lleó van explicar una cosa i ací la contrària.

El cas és que hem quedat supeditats al FLA.

Nosaltres i Catalunya som els que més FLA consumim, perquè som els que més insuficiències tenim. El FLA és una doble estafa. No es reforma el sistema i es diu que no tenim meritacions, és a dir drets econòmics. I se’ns dóna un crèdit per a mantenir els serveis. Amb la particularitat que els ajuntaments i les comunitats autònomes hem fet un esforç brutal per a reduir la despesa (la mitjana era del 13%), mentre el del senyor Montoro, és a dir el de l’Administració central, ha estat pràcticament zero, depén de si hi inclous o no en el càlcul la Seguretat Social. En el cas valencià, la reducció és superior; del 18,5% entre els anys 2011 i 2015. Davant d’això, què fa Montoro en el Consell de Política Fiscal i Financera del juliol de l’any passat amb vista als escenaris pressupostaris del 2016? Com a ministre d’Espanya, fent de jutge i part, en tant que responsable d’una de les tres administracions, la central, diu que les comunitats tindran un sostre de dèficit del 0,3 i ell s’aplica el 2,2. Les comunitats autònomes, que gestionem el 36% del pressupost i hem fet el sacrifici més gran, hem de tornar a carregar amb el més dur. Era un escàndol, i així li ho vam dir alguns consellers.

Després va relaxar un poc l’exigència…

Va haver-hi dues reunions més del Consell. En la segona va dir que el 0,3 havia d’exigir-se per a tots igual. Em vaig rebel·lar contra la interpretació de la Llei d’estabilitat pressupostària que feia el senyor ministre. Parlem de les competències que més afecten la qualitat de vida de les persones. Era com si es volguera castigar cinc milions de valencians perquè sí. Quan reclamem 1.300 milions ho fem per a poder mantindre els serveis.

Quines condicions han de donar-se perquè arriben via FLA?

Com que el senyor Montoro fa malament els deures, la majoria de les comunitats no compleixen els límits del dèficit. A pesar que fa unes setmanes va augmentar del 0,3 al 0,7 el sostre, encara hi ha una diferència. A partir d’aqueix moment, ja no són 1.300 milions sinó 900 de diferència.

El conseller de Hacienda y Modelo Económico, Vicent Soler

El conseller d'Hisenda i Model Econòmico, Vicent Soler Jesús Císcar

D’ací sorgeix la negociació per a minimitzar la retallada?

Sempre hi ha hagut una desviació de dèficit de facto. La primera veu que ix en comprensió de la nostra situació és l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), que diu que posar objectius irrealitzables no és bo i adverteix que els límits posats per Montoro ho són. Afig que en el cas valencià hauria de reduir-se a 212 milions. En aqueixes condicions anem a les dues reunions del Consell de Política Fiscal i Financera de l’abril. El ministre va haver d’escoltar paraules dures d’uns quants consellers, entre ells jo. Al final, va fixar uns acords de no-disponibilitat en què va decidir comunicar a Brussel·les, sense consultar-ho, que la Generalitat ha de reduir 170 milions d’euros. Em vaig posar les mans al cap. Com pot demanar-nos més retallades? Hem de penalitzar encara més els que estan pitjor? Vam mantenir una certa pressió fins que vam acordar que retallaríem 78 milions de partides no executables i els altres 92 milions es considerarien retencions de crèdit cautelars. Es tracta de retencions que pots modificar al llarg de la gestió pressupostària, que estan dotades de més flexibilitat.

I aqueixos deures ja estan fets?

Efectivament

Per tant, la Generalitat Valenciana està esperant que arribe el FLA. És molt peremptori?

Ho és. Cada dia el procés pateix un retard per qüestions tècniques o burocràtiques. Crec, de totes les maneres, que el juny arribarà el FLA. Si no ho fa, no estaran castigant el Consell i menys a mi. Estaran castigant la gent, els proveïdors, les empreses, les famílies…perquè no hi ha tresoreria.

La coincidència amb una nova campanya electoral pot influir que arribe o no?

Pot passar pel cap del senyor ministre l’intent d’incomodar durant la campanya els partits que governem ací o, al contrari, fer el que va fer en la campanya anterior, quan va enviar el FLA uns dies abans de les eleccions. Què passarà? Només ell ho sap.

Encara així, el FLA no deixa de ser més deute per a la Generalitat, perquè es tracta d’un préstec.

He parlat abans d’una doble estafa. En efecte, és deute. I no hauria de ser-ho, sinó finançament ordinari de drets que tenim els valencians. A més està l’ús arbitrari que fa el ministre a l’hora d’abocar cada femada del FLA extraordinari. Hi ha poc sentit d’Estat.

Què hauria de passar per a arribar al primer dels escenaris de què parlava al principi, per a reformar el sistema de finançament?

La nostra posició és clara. Estem per la ruptura de l’ statu quo. El problema dels valencians no és el 2009 (la reforma de Zapatero). El nostre problema és el 2002 (el sistema d’Aznar) que el 2009 no va solucionar. Volem crear un sistema nou, una metodologia nova, que no es convertisca en un exercici de colzades entre unes comunitats i les altres. Cal fer desaparéixer la idea que el nivell de recursos per a cada administració està prefixat.

Es refereix al que tantes vegades ha dit el president de la Generalitat, Ximo Puig, que cal parlar del pastís complet?

Així és. Dit d’una altra manera; no parlem en primer lloc de les administracions, sinó de les funcions. Ha de produir-se un pacte en el Congrés dels Diputats perquè tots els ciutadans tinguen garantits uns recursos per capita en sanitat, educació o dependència. El paquet bàsic de l’Estat de benestar ha d’estar assegurat en termes de recursos per capita per a tota la ciutadania. Això ha de ser independent de quines administracions ho gestionen. Amb això estaria arreglat el 80% del finançament autonòmic. Fins ara, les metodologies són fosques, difícils d’explicar.

Per tant, per al Consell la prioritat és que hi haja nou Govern i pose en marxa la reforma del sistema… La incapacitat de formar Govern després de les eleccions del desembre supose que no ha estat una cosa positiva.

No ho ha estat. Necessitem un Govern prompte i que siga conscient de la complexitat del problema. El senyor Rajoy ha estat quatre anys sense fer res, malgrat que coneix el problema. Això és gravíssim.

El molt comentat “Govern a la valenciana”, de què forma part, és una singularitat, una excepció o la punta de llança de la nova política que ve?

És la punta de llança. Es tracta d’un model europeu. Serà molt difícil formar majories absolutes, ni per l’esquerra ni per la dreta. Hi haurà governs de coalició, com ocorre a Europa. La singularitat serà la majoria absoluta.

Però no sembla que els líders polítics espanyols tinguen això molt assumit.

Per això està bé que es parle del “Govern a la valenciana”. El nostre és un laboratori molt interessant de com partits diferents, encara que no antagònics, podem governar amb una cohesió creixent. El secret d’aquest Govern és la voluntat dels dos partits, el PSPV-PSOE i Compromís, però sobretot la voluntat del president Puig i la vicepresidenta Oltra.

Hi ha un component valencianista en el Consell del qual no té l’exclusiva Compromís. Vosté, per exemple, té una llarga trajectòria en aqueix sentit.

Això també hi ajuda. Tenim un projecte de país. La del president Puig és una socialdemocràcia valencianista.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha