Ni amb Pedro Sánchez, ni en contra seu
Hauria guanyat si no fóra president de la Generalitat? La fotografia de la nit electoral és molt expressiva. Ximo Puig va comparéixer davant dels militants com a guanyador de les primàries. Enmig de l’eufòria dels assistents, el van acompanyar en la tribuna membres de l’equip que li han donat suport per a obtenir aquests 7.447 vots (el 56,7%) que li han permés respirar alleujat en superar per gairebé 1.900 paperetes Rafa García (5.557, 42,3%), el seu inesperat rival.
Va aconseguir parar el colp que hauria suposat una derrota davant d’un candidat sorgit de les files dels partidaris del líder del PSOE i evitar, així, la seua pèrdua d’autoritat com a president de la Generalitat. Ho va fer després d’haver-se llançat a una frenètica i maratoniana campanya per les agrupacions del PSPV-PSOE en què ha fet valdre, davant de la desorganització del seu oponent, l’experiència en el maneig de l’aparell. Alguns dels seus col·laboradors consideren que ha protagonitzat una autèntica “remuntada”.
La majoria que ha donat suport a Puig, amb tot, ha estat fruit d’una coalició de circumstàncies de què ha format part un sector del sanchisme. Era evident en veure les cares dels que l’acompanyaven en l’estrada la nit de diumenge, després de la seua victòria. Si figuraven en la fotografia el president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez; la portaveu socialista a València, Sandra Gómez, o l’alcalde de Mislata, Carlos Fernández Bielsa, que van estar amb ell en la campanya perdedora per Susana Díaz al maig, també hi eren dirigents que van donar suport a Pedro Sánchez en aquelles primàries, com la consellera de Sanitat, Carmen Montón; l’alcalde de Torrent, Jesús Ros, o la vicepresidenta de les Corts Valencianes i alcaldessa de Quart de Poblet, Carmen Martínez.
Per descomptat, va ser Puig qui va guanyar l’envit, però potser no ho hauria fet sense aquest perceptible moviment de posicions. Té raó, doncs, el reelegit líder del PSPV-PSOE quan afirma que el que va passar el 16 de juliol no va ser una derrota de Pedro Sánchez. I és cert també que després de la seua victòria subjau la voluntat majoritària del socialisme valencià de tenir la seua pròpia veu, la seua autonomia, en un PSOE d’estructura federal. La pregunta és si Puig pot administrar a partir d’ara el seu paper de ‘baró’ territorial des d’una línia d’oposició a Sánchez amb aquest bagatge. I si pot enfocar el congrés del PSPV de la fi de juliol com si tinguera les mans lliures (un fet que va insinuar la nit de les primàries en comparar-se amb el líder del PSOE).
És evident que una part dels que li han donat suport no estaran d’acord en el fet que adopte una postura sistemàticament enfrontada a Pedro Sánchez. Per això, ja va avançar en les seues primeres declaracions que les conversacions entre tots dos se succeiran perquè hi ha una “magnífica voluntat per totes dues parts”. Puig té un caràcter que pot facilitar el desgel entre els dos.
Una altra cosa és el congrés del PSPV. La confecció de la nova direcció del partit ha de reflectir la revolució que hi ha hagut en el seu si. La revolta de la militància no és una broma i l’exigència que, d’una vegada, cedisquen el poder intern els qui l’han patrimonialitzat durant anys és compartida per alguns dels aliats de Puig en aquest tràngol.
Què comportarà el caràcter “coral” que Puig ha promés per a la nova direcció del partit? Com serà això compatible amb la desaparició de les “quotes” i la renúncia al repartiment per “famílies”?
El reelegit secretari general del PSPV-PSOE no és un incondicional de Pedro Sánchez, però tampoc no pot estar en contra seu. Els seus adversaris reclamen un partit renovat, dirigit “pels millors”. Bona part dels que l’han alçat, també. Amb aquestes variables ha de resoldre l’equació.
