eldiario.es

Menú

LA CIUTAT OBLIDADA

La Torre, o la lluita d’un barri aïllat contra la seua invisibilitat

Aïllada per la construcció del llit del Túria, la V-30 i les vies del tren, com altres poblats del sud la pedania ha estat tan oblidada que fins i tot no eixia ni en alguns mapes de València

Amb la ciutat fantasma de Sociòpolis al costat i amb uns nivells alts de desocupació i de pobresa, retirar l’amiant de l’antiga fàbrica de Fresek, millorar l’accessibilitat del pont que connecta amb la ciutat i assegurar la biblioteca són les seues reivindicacions

- PUBLICIDAD -
Imagen de la alquería fortificada de La Torre que da nombre al barrio

Imatge de l'alqueria de La Torre que dóna nom al barri

Convertit en el pati posterior de València per a situar-hi tota mena d’infraestructures i impulsar projectes megalòmans a costa de l’horta, el sud de la ciutat sempre ha estat oblidat. La construcció de carreteres, d’instal·lacions portuàries o de vies del tren es feia sense comptar amb la població. Aïllada i atrapada entre un embolic de vies de comunicació, per als ciutadans de la capital els anomenats poblats del sud quedaven massa lluny de l’urbs.

Com passa amb Castellar-l’Oliveral, la Torre és una autèntica illa envoltada d’infraestructures entre el llit del riu Túria i la V-30 al nord i les vies del ferrocarril a l’est. Però sense la mateixa sort que altres pedanies que tenen més seguretat econòmica. En combinar la invisibilitat d’un poble dins de València i la condició de barri perifèric, l’elevat nivell de desocupació i d’exclusió social juntament amb el dèficit d’inversions en la barriada es converteixen en els problemes principals. I tot amb el fantasma del projecte de la urbanització de Sociòpolis sense resoldre i frenada per la punxada del boom de la rajola.

La maledicció del Pla Sud

Amb gairebé 5.000 habitants, l’origen de la Torre es remunta a una alqueria fortificada del segle XIV. Al voltant d’aquesta edificació es van anar amuntonant altres alqueries que van derivar en un poblat situat a pocs quilòmetres del que durant aqueixos anys va ser la ciutat de València. Però la vida d’aqueix poblat agrícola ple d’alqueries va canviar després de la posada en marxa d’un dels projectes més faraònics que va construir el règim franquista: el caixer nou del riu Túria.

L’experiència va ser traumàtica. Per a edificar aquest caixer, es va arrasar l’horta a base d’expropiacions forçoses que van comportar un drama per a la gent que habitava aqueixes terres. I, a més, va suposar el principi de la maledicció de la invisibilitat de la Torre respecte de València. “Va ser la ruptura de la Torre amb la ciutat”, afirma Iván García, president de l’Associació de Veïns de la Torre. “El barri es va convertir en una autèntica illa en quedar-se separada de València pel nord”, indica Lucía Beamud, alcaldessa pedània i exlíder de l’associació de veïns.

A pesar que la Torre es va quedar aïllada de València, durant els anys posteriors va experimentar un creixement demogràfic. S’hi van construir diverses edificacions d’uns quants nivells, i es va trencar així la fisonomia que tenia fins al moment el barri. Procedents de la riuada o d’altres autonomies, s’hi va instal·lar gent majoritàriament obrera. La pedania es va convertir en un barri dormitori que durant els governs socialistes “va rebre inversions per a transformar la barriada, encara que gràcies a l’espenta de les reivindicacions veïnals”, apunta Josep Vicent Alcaide, de l’Associació de Veïns de la Torre.

Com va passar a Natzaret amb les ‘Casetes de paper’ o a la Malva-rosa amb les ‘Casetes rosa’, la Torre també va tenir el seu nucli problemàtic particular. “Durant els anys huitanta en un conjunt d’habitatges anomenat ‘Els grups’ va haver-hi un problema amb la droga, que només es va resoldre gràcies al moviment veïnal”, narra García, i revelar: “Continua sent la part més degradada del barri. I un focus, encara que a escala molt menuda, hui en dia de robatoris i tràfic de drogues”.

El acceso por medio de un paso de desaceleración a las rampas para subir al puente

Accés a les rampes amb una via per a baixar la velocitat per a accedir al pont

“La pitjor etapa per a la Torre ha estat la del PP amb Rita Barberá. A causa de la mentalitat que la població hi està envellida, només s’invertia en festes. Per a millorar el barri no hi havia diners”, denuncia Alcaide, que reflecteix amb una anècdota el grau d’invisibilitat del barri per als governs locals anteriors: “En molts mapes, València s’acaba amb la línia que marca el llit del riu Túria. Els poblats del sud, com la Torre, estem completament oblidats”.

Sociòpolis, ciutat fantasma

Mentre el barri patia l’oblit de l’Ajuntament, des de la Generalitat Valenciana a través de l’Institut Valencià de l’Habitatge i en col·laboració amb el Govern central i el consistori es va impulsar una macrourbanització a poca distància de la pedania. La intenció era construir-hi 2.800 habitatges per a les butxaques menys benestants i dotar la zona d’unes quantes instal·lacions esportives, jardins i horts urbans. I tot, a costa de destruir l’horta.

“Implicava un contrast físic amb la Torre. Amb això, es creava una barri dual entre la zona vella i la nova urbanització d’habitatges de protecció oficial”, assenyala García. El projecte va rebre crítiques del col·lectiu Per l’Horta. Van al·legar que “era un insult a la intel·ligència reclassificar 350.000 metres d’horta per a instal·lar-hi horts urbans” i que hi havia “altres alternatives” per a solucionar la demanda d’habitatge sense agredir i arrasar camps d’horta.

Amb l’amenaça d’esdevenir un gueto pel fet de situar-hi tants habitatges de protecció oficial junts, el projecte va ser dissenyat per l’arquitecte Vicente Guallart, que havia dissenyat la segona residència de l’exconseller Rafael Blasco, presoner per haver desviat fons destinats al Tercer Món. El xalet va ser edificat, a més, per Franjuan Obras Públicas que, juntament amb el rei ‘insaciable’ de la corrupció valenciana, Enrique Ortiz, van ser els que construirien 184 habitatges del total de previstos.

Vista área de la ciudad fantasma de Sociópolis

Imatge aèria de la ciutat fantasma de Sociòpolis

“El projecte era atractiu, perquè resolia una part de les dotacions esportives que necessitàvem. Però va ser una iniciativa especulativa, perquè es va degradar l’horta”, opina Beamud. Amb el final de la festa de la rajola, ara és una ciutat fantasma. “Hi ha molt pocs edificis habitats i s’hi han instal·lat horts urbans”, descriu García, i reclamar: “Els veïns necessiten un autobús que connecte Sociòpolis amb la Torre. També cal més neteja de molts solars degradats”. “La solució passa per desencallar el projecte i construir els equipaments esportius previstos”, sol·licita l’alcaldessa pedània.

Inversions per a deixar de ser invisibles

Amb la condició de barri perifèric i la maledicció d’estar aïllat respecte de València, un dels problemes més grans és la desocupació. “El percentatge és insuportable. I el nivell de població en risc d’exclusió també”, assegura Beamud. “La demanda d’aliments en Càritas continua sent alta”, afirma Alcaide. Amb la majoria dels equipaments socials en altres barris, des de l’associació de veïns es demana més accessibilitat a l’únic punt de connexió amb València: el pont. “La part de vianants és molt estreta, i accedir-hi és difícil per les rampes tan elevades. A més, per a anar-hi s’han de travessar punts de desacceleració i acceleració”, crítica García, i reclamar: “L’ideal seria un pont nou, però demanem que se’n millore l’accés. No res més”.

Llevar l’amiant de l’antiga fàbrica de Fresek; la recuperació de les alqueries rehabilitades; un baixador i la instal·lació de pantalles prop de les vies del ferrocarril per a protegir-se de la contaminació; un increment de la neteja; carril bici i bus per a comunicar-se amb les pedanies pròximes i la construcció de zones verdes i enjardinades són algunes de les seues reivindicacions.

Com ho és també que la biblioteca municipal que fa de centre social es mantinga. “Com que està en el límit dels 5.000 habitants, ens la volen reduir a una sala de lectura per una aplicació estricta de la llei. Cal entendre que estem aïllats i que és un motor cultural de la pedania. La necessitem”, defensa l’alcaldessa. L’última batalla d’una pedania que lluita contra la invisibilitat respecte de València i contra la maledicció del seu aïllament decretada pel Pla Sud.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha