“Decideixes tocar al carrer per a intentar tirar avant i, al final, es converteix en una faena”
Uns 25 artistes de carrer de València –la majoria músics– es van unir fa a penes quatre anys en l’associació Musicarte Urbano, un col·lectiu que vol defensar els interessos d’aquests intèrprets. Des de llavors, han participat en diversos esdeveniments, alguns d’organitzats pel mateix Ajuntament, com és el cas del festival Intramurs, la primera edició del qual, a la fi del 2013, prenen com a referència.
Precisament, arran del canvi de govern –el juny del 2015– té lloc una aproximació a l’Ajuntament i comença una col·laboració que s’ha mantingut en el temps: “Abans, amb Rita Barberá en l’alcaldia, no passàvem el filtre dels funcionaris. Amb l’arribada del nou equip de govern sí que hem pogut entrevistar-nos amb Carlos Galiana [regidor d’Espai Públic i Mercats], que ens ha proposat diverses col·laboracions i a qui li hem presentat unes propostes encaminades a millorar l’ordenança municipal en què es treballa perquè ha quedat obsoleta”.
Entre els actes organitzats en col·laboració amb el consistori hi ha actuacions a la plaça de l’Ajuntament, al parc de Capçalera o al mercat de Mossén Sorell, a què se sumen altres col·laboracions amb ONG o associacions de veïns.
“Apostem per facilitar-los les coses, ja que tocar al carrer és molt precari”, explica Carlos Galiana, que afig: “Els donen oportunitats i creem sinergies”. Així, a més de contractar-los per a determinades iniciatives i actuacions, com passa al mercat de Mossén Sorell, on s’han programat actuacions els dissabtes al matí per a atraure nous públics i dinamitzar aquest espai, s’ampliaran els permisos fins a 50 –actualment se’n concedeixen 40– i se’n deixarà reservada una part per a permisos rotatoris, destinats a músics que estiguen de passada per València.
Ordenança municipal, un procés lent
Quant a la nova ordenança, l’edil d’Espai Urbà explica que s’hi inclouran molts dels suggeriments fets per Musicarte Urbano: “El que volem és donar facilitats fent passar de tres mesos a un any la vigència dels permisos, eliminant tràmits burocràtics o amb modificacions com la de permetre l’ús d’amplificadors”. “Confie que el nou text, que està en mans de l’assessoria jurídica municipal, estiga enllestit d’ací a poc temps, però cal tenir en compte que és un procés lent amb una tramitació burocràtica densa en què hi ha molts actors implicats, des d’hostalers o comerciants fins a festes i les falles”.
Des de Musicarte Urbano consideren “urgent” l’aprovació de la normativa per a normalitzar l’actual situació i fer desaparéixer la situació de discriminació que “propicia” l’actual norma que, a parer seu, “atempta” contra els seus drets. “És el que més ens preocupa actualment”, insisteixen.
Els orígens
Com sorgeix Musicarte Urbano? Doncs, tot sorgeix arran de la iniciativa d’una productora que volia elaborar un documental i enregistrar un disc amb els músics del carrer com a protagonistes. Això coincideix, a més, amb la detenció de dos músics, a què se’ls confisca els instruments i passen unes quantes hores al calabós: “Arran de la indefensió que sentim, ens reunim uns quants i decidim unir-nos”, explica Kiron des del col·lectiu d’artistes de carrer, que apunta que abans hi havia un buit legal que es va cobrir amb una ordenança –elaborada pel govern del PP– que és insuficient i que, bàsicament, “l’única cosa que recollia eren prohibicions”.
Tocar al carrer, una opció
Kiron relata que fa uns sis anys que toca al carrer: “A mi em va portar a aquesta situació una necessitat econòmica arran de la crisi. Jo era electricista i la música –que vaig estudiar de menut– era una opció, dedicar-me al que m’agradava realment, així que vaig decidir provar i capgirar la meua vida”. No obstant això, Kiron, nascut a Buenos Aires, però instal·lat a València des del 2002, lamenta que no hi haja oferta de sales on poder tocar a la ciutat: “Era més fàcil això que buscar un lloc, ja que a València només hi ha tres sales en què es pot actuar de manera legal. No hi ha facilitats i falten oportunitats”.
“Decideixes tocar al carrer per a intentar tirar avant i, al final, es converteix en una faena o, com és el meu cas, una part més de la meua faena, un complement a altres activitats”, explica Kiron, que, tanmateix, puntualitza: “Encara que es pot viure de tocar al carrer, no parlem d’una faena segura, ja que el que guanyes és en negre”.
Quant a altres dificultats d’actuar al carrer, l’artista argentí reconeix que, de vegades, “és complicat”, encara que les coses han canviat: “Quan vaig començar, la policia estava més damunt de nosaltres, confiscava els instruments i ens multava, i fins i tot hi havia algunes organitzacions pseudomafioses que tenien copats determinats espais i no et deixaven tocar en alguns llocs i a determinades hores”. “Si bé és cert que no arribaven a utilitzar la violència, sí que t’intimidaven. Aquesta és una altra de les raons que ens va fer unir-nos”, matisa Kiron.
