RTVV: l'agonia i l'èxtasi

Vaig encetar la meua trajectòria professional –la remunerada amb un sou de veritat– un setembre de 2001. La mateixa setmana que a Nova York van caure les torres. Vaig viure l’esdeveniment al·lucinat perquè en la tele on jo treballava ningú es va adonar de la magnitud del succés fins unes quantes hores desprès. Allà, a Canal 9, s’emetia distretament un concurs musical presentat per una ex model mentre tot l’orbe assistia esfereït a l’incident.

Tot i que jo no vaig estar mai en informatius, també vaig veure coses que no podríeu imaginar: editors d’informatius comprovant, cronòmetre en mà, que cap polític excedia en minuts de pantalla al Molt Honorable; vaig veure factures de roba interior d’una presentadora carregades com a despeses de producció; vaig sentir directius discutint durant hores perquè el despatx d’un d’ells era dos pams més gran que el de l’altre; he vist paràsits, puces i caparres de tots els colors polítics, xuclant la sang d’un ens públic que estava ja ferit de mort.

Però tot això poc importa. Com altres jo també he sentit vergonya de veure, al capdavant de manifestacions, alguns indignats que, durant més de vint anys, no han sigut capaços de alçar el cap de la seua partida interminable de solitari. Encara que al seu voltant s’estiguera fent un programa que portava de crani a una vintena de persones. O, pitjor, encara que un centenar de companys se n’anaren al carrer davant la passivitat d’uns sindicats complaents. Això per no parlar de sindicats obertament col·laboradors amb la direcció quan es jugaven unes quantes places fixes per als seus afiliats.

Però torne a dir que tot això no importa. Ara no. Ara el que a mi m’importa és que vaig dedicar sis anys de la meua vida a eixa tele. I són anys on vaig viure algunes de les millors, i també de les pitjors, experiències professionals de la meua vida. I com jo, milers de professionals de la comunicació, dels mitjans i del cinema que van tindre en Canal 9 la seua primera escola.

En eixa tele manipulada i mentidera , que ho era, ens vam ensenyar a ser millors comunicadors. Ens ensenyarem també a treballar en equip. A parlar amb imatges. A escriure en valencià. Si no haguera sigut pels anys que vaig passar en eixa tele no seria capaç hui d’escriure estes línies en esta llengua. Que es la llengua de la meua terra. I que, tot i que no es la meua llengua materna, tinc el dret de conèixer.

RTVV no ha estat capaç d’acomplir amb els objectius amb què va ser creada. No fou un ens dedicat a la promoció de la llengua, però alguns periodistes s’ensenyarem a gastar-la gràcies a ella. No va ser el motor d’una indústria però totes les televisions espanyoles tenen un grapat de bons professionals que passaren pel centre de producció de Burjassot. Coneguérem festes, històries i racons. Portarem la màgia de la tele a pobles pels que ningú s’havia interessat mai de la vida i els ensenyarem que la seua perruquera també podia tindre una notícia que contar.

És cert, mai va ser una gran televisió; però era la nostra televisió. I això també és un servei públic que en comparació amb les tómboles, les retransmissions vaticanes i els esdeveniments faraònics sempre ha costat ben poc. Ara és un patrimoni audiovisual es perdrà. Per a sempre.

Hi ha qui aplaudeix la fi d’un ens sobredimensionat, luxós i corrupte. Amputar el membre corrupte o deixar-se morir per la gangrena. El símil és atractiu però falsari. Perquè el cirurgià que ha fet el diagnòstic el més idoni. De fet dubte que estiga capacitat per a fer diagnòstics.

Últimament tinc la sensació que els que fan els diagnòstics són en realitat una colla de xiquets malcriats que no sap fer front a les seues responsabilitats. Per això trenquen el joc quan no els interessen les regles.

Malauradament estos gestos senten precedents. I els autòcrates ens fan sentir que per a ells els serveis públics són sols una part del feu que han heretat, un patrimoni del que poden disposar a voluntat. Hui és la tele. Però no es deixen enganyar per les seues excuses demagogues; qui sap quin servei poden decidir tancar demà. Al cap i a la fi la sanitat o la educació caminen pel mateix camí de la gestió parcial i inepta.