Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Este blog recoge la primera etapa de El Diari de l'Educació, ahora un medio con identidad propia, que forma parte de un proyecto de periodismo independiente comprometido en la defensa del Estado del bienestar.

Visita El Diari de l'Educació

También puedes leer algunas de las noticias de El Diari de l'Educació en castellano

A qui li importa el govern de les universitats

Com més o menys va dir Humpty Dumpty a Alícia, la qüestió no és què signifiquen les paraules, sinó qui mana.

Albert Corominas

Catedràtic de la UPC i membre de l'Observatori del Sistema Universitari —

0

El passat 12 de febrer, els membres de l'anomenada Comissió d'Experts van lliurar el seu informe (“Propostes per a la reforma i millora de la qualitat i eficiència del sistema universitari espanyol”) al ministre Wert, que els havia designat uns mesos abans.

Aquest informe ha tingut un ressò relativament escàs en els mitjans de comunicació, possiblement a causa del fort estrèpit de sobres, corrupcions i espionatges. Tanmateix, conté diverses recomanacions que, en cas de dur-se a la pràctica, capgirarien el sistema universitari espanyol.

L'element central de l'informe és la proposta, molt poc argumentada però molt definida, sobre el govern de les universitats. En síntesi, cada universitat seria governada per un Consell amb entre 21 i 25 membres, un 50% dels quals serien elegits pel Claustre, un 25% per la comunitat autònoma (no s'especifica si pel Govern o pel Parlament) i la resta per acord entre els dos grups anteriors. Atès que la comunitat universitària és un reflex de la societat plural en què s'insereix, no és difícil arribar a la conclusió que la comunitat autònoma tindria assegurada la clau del govern de cada universitat, més quan el Consell triaria al rector i aquest designaria secretari general, vicerectors, degans i directors d'escola i proposaria al Consell el gerent.

És una proposta tècnica que interessa només a la comunitat universitària? És una sorpresa, un plantejament inèdit que ha resultat del debat entre els membres de la Comissió? O, per contra, és una fita d'una campanya mediàtica persistent orientada a posar les universitats públiques al servei dels anomenats mercats?

D'un temps ençà, el govern de les universitats és objecte de documents, articles i intervencions als mitjans de comunicació. Majoritàriament, per part de representants d'alguns interessos empresarials, els quals proclamen que la universitat espanyola no funciona, que el seu principal problema és la governança i que és urgent modificar-la, amb la finalitat d'implantar un sistema de govern jeràrquic, la màxima autoritat del qual sigui nomenada per un òrgan no universitari amb participació hegemònica empresarial. D'aquestes pretensions se n'han fet ressò els representants polítics d'aquests interessos i, així, el govern de la Generalitat de Catalunya va impulsar, el 2011 i 2012, una comissió amb el propòsit evident, encara que no aconseguit, de donar cobertura, amb els lògics matisos (les propostes procedents d'instàncies polítiques no solen coincidir formalment amb les que expressen, ja sense embuts, les organitzacions empresarials o els seus instruments) a aquests projectes.

Cal analitzar, i seria interessant fer-ho, els motius i la pertinència de l'ús reiterat del terme “governança”, i no “govern”, en aquesta campanya (per cert, cal agrair a la Comissió d'Experts que el seu informe es refereixi al “govern” i no a la “governança”). Però, com més o menys va dir Humpty Dumpty a Alícia, la qüestió no és què signifiquen les paraules, sinó qui mana. I d'això, simplement, es tracta: de qui ha de manar a la universitat pública (a les privades hi manen els propietaris però això, tot i els paupèrrims resultats de la gran majoria d'aquestes universitats, amb molt comptades excepcions, no sembla discutir-ho ningú).

No es tracta, doncs, d'un debat acadèmic, que interessaria només a especialistes, sinó d'una contesa política i social, que afecta tota la ciutadania. Actualment, al govern de les universitats públiques hi intervenen l'administració pública, autonòmica i estatal, els consells socials (en què és hegemònica la cultura empresarial, tot i que, o a causa de que, els seus membres externs a la pròpia universitat són designats per governs i parlaments autonòmics, i organitzacions locals, professionals, patronals i sindicals) i els propis membres de la universitat. Aquests últims trien el rector o rectora i a una part del Consell de Govern (“l'òrgan de govern de la Universitat”, diu la llei), així com altres òrgans col.legiats que equilibren la indubtable preeminència del rector o rectora en les decisions internes.

Amb aquest sistema s'han obtingut resultats notables (expansió numèrica, territorial i social de l'ensenyament universitari, increment substancial de la quantitat, la qualitat i la projecció de la recerca universitària, que constitueix la major part de la qual es porta a terme a Espanya) però presenta també inconvenients rellevants (ineficiències degudes a una planificació deficient de centres, títols i plantilles i a una inadequada, a vegades ambigua, atribució de responsabilitats pel que fa a l'elaboració dels pressupostos i al control de la seva execució), que requereixen les reformes oportunes, la qual cosa no implica, per descomptat, que totes les deficiències de la universitat derivin del seu sistema de govern ni que aquest sigui el seu problema principal.

Tot i això, el que s'ha vingut plantejant no és la transformació del sistema actual per millorar-lo, sinó, sense diagnòstic i sense argumentació, la seva revocació i substitució per un sistema jeràrquic de tall empresarial.

Qui ha intervingut en el debat i amb quins objectius? Algunes organitzacions empresarials i els seus suposats think tanks, amb la Fundació Coneixement i Desenvolupament com a ariet (el nom no fa la cosa: es tracta de l'instrument principal per qüestions universitàries d'un lobby empresarial presidit per Ana P. Botín), i amb molts presidents de consells socials com a portaveus, reclamen el poder, a les universitats, per als empresaris. Alguns rectors, el poder per als rectors. Aquesta posició rectoral ha estat aclamada per les organitzacions empresarials interessades i pels seus pregoners: assentat el principi que el rector ha de tenir amplis poders, bastarà reemplaçar el procediment per seleccionar-lo per un procediment per designar-lo. Alguns rectors han vist ara la jugada i han començat a clamar (massa tard?) que “no és això, no és això”.

Per a què volen alguns empresaris manar a la universitat? Per imposar la orientació dels plans d'estudis, mercantilitzar la investigació, pujar les matrícules i fer negoci amb els préstecs. Es tracta d'un element més, i no el menor, del procés de privatització dels serveis públics, però en aquest cas, amb una singularitat: no es pretén assumir la propietat del sistema, sinó que aquest segueixi finançat públicament o, en tot cas, per les famílies, però governat en funció dels interessos empresarials. Jugada rodona: posar al servei d'interessos particulars els considerables recursos involucrats en el sistema universitari, ¡i sense invertir un cèntim!

I qui hauria manar, doncs, a la universitat? Sembla raonable que això depengui de la naturalesa, molt variada en la universitat, de les decisions de govern. Pel que fa a la planificació i el finançament del sistema universitari, les administracions estatal i autonòmica, com a responsables de la distribució dels recursos públics i de l'ordenació territorial, i com a garants de la igualtat d'oportunitats i del servei públic. En el control de la despesa i de la gestió, els òrgans fiscalitzadors de l'administració i uns renovats consells socials, realment compromesos amb la universitat i que representin pluralment a la societat en els seus vessants culturals i econòmiques. L'activitat acadèmica, els continguts i la forma de la docència i la investigació i la seva gestió han de correspondre a la comunitat universitària, que és la qualificada per aquestes competències.

Finalment, a qui importa tot això? Als que estudien i estudiaran a la universitat i les seves famílies, als que hi treballen, l'empresariat que desitja ser competitiu a mitjà i llarg termini i no pretén només maximitzar el benefici immediat. A tota la societat, perquè tota ella es beneficia directament o indirectament d'una institució que genera i transmet coneixements i contribueix així a que el país sigui més culte i més productiu.

Sobre este blog

Este blog recoge la primera etapa de El Diari de l'Educació, ahora un medio con identidad propia, que forma parte de un proyecto de periodismo independiente comprometido en la defensa del Estado del bienestar.

Visita El Diari de l'Educació

También puedes leer algunas de las noticias de El Diari de l'Educació en castellano

stats