eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Carmen Secanella (fotos)

Nací en Barcelona en 1972 y empecé a trabajar como fotoperiodista en un periódico semanal en Alcañiz, Teruel a los 21 años.

En 1996 regrese a Barcelona y comencé a colaborar en el diario El Pais cubriendo el día a día.

A finales de los 90 realicé un trabajo personal por el Este de Europa viajando por Albania, Rumania y Polonia.

En el 2000 viajé a China donde documenté el impacto  de la construccion de una gran prensa en el rio Yangtze  en la población de la zona. Al país regresé en 2009.

En 2004 fotografié durante meses el drama de la llegada de inmigrantes en patera a las costas de España.

En 2005 en Palestina cubrí el funeral del lider palestino  Yasir Arafat y las elecciones en Gaza.

Los últimos años  me he centrado en documentar diferentes aspectos de la sociedad española, como la afición por el fútbol, la lectura en las cárceles o las consecuencias de la crisis que afectan a la población.

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 49

Urko, el gorila que desafió al poder

Detrás del plástico que lo cubre, Urko aún deja entrever su autoridad. El primer hijo de Copito de Nieve, el gorila blanco que hizo mundialmente famoso al zoo de Barcelona, está en posición andante, un poco reclinado hacia delante, dispuesto a dejar la oscuridad de los almacenes del antiguo Museu de Zoologia para convertirse en centro de las miradas en alguna futura exposición. Y aunque sus ojos ahora son de vidrio, parecen traslucir que estamos ante un gorila altivo, que hizo honor al nombre que le impusieron, el del jefe de los gorilas de la película “El planeta de los simios”, estrenada en 1968, diez años antes de su nacimiento.

Al hijo de Copito le gustaba marcar su territorio. Y no toleraba ser menospreciado. El periodista Pere Ortín recuerda una escena que pone de relieve el carácter del primate. Sucedió a mediados de los años noventa. El concejal responsable del zoo, Joan Clos, que años más tarde se convertiría en alcalde de Barcelona, convocó a los medios de comunicación delante de la jaula del gorila, pero desconocedor de la “actitud de respeto reverencial" que se debe guardar ante un gorila como Urko, explica Pere Ortín, “cometió el peor error del mundo: lo ignoró”. De modo que el simio respondió a ese desinterés con unas palmadas de aviso. Pero no encontró respuesta a sus requerimientos. Y fue entonces cuando cogió uno de sus grandes excrementos y lo arrojó contra el concejal. Iba bien dirigido, pero en la trayectoria se interpuso la cabeza de una periodista que fue la que recibió el impacto.

Seguir leyendo »

Urko, el goril·la que va desafiar el poder

Darrere del plàstic que el cobreix, Urko encara deixa entreveure la seva autoritat. El primer fill de Floquet de Neu, el goril·la blanc que va fer mundialment famós al zoo de Barcelona, està en posició de caminar, una mica reclinat cap endavant, disposat a deixar la foscor dels magatzems de l’antic Museu de Zoologia per esdevenir centre de les mirades en alguna futura exposició. I encara que els seus ulls ara són de vidre, semblen traslluir que estem davant un goril·la altiu, que va fer honor al nom que li van imposar, el del cap dels goril·les de la pel·lícula "El planeta dels simis", estrenada el 1968, deu anys abans del seu naixement.

Al fill de Floquet li agradava marcar el seu territori. I no tolerava ser menyspreat. El periodista Pere Ortín recorda una escena que posa en relleu el caràcter del primat. Va succeir a mitjans dels anys noranta. El regidor responsable del zoo, Joan Clos, que anys més tard es convertiria en alcalde de Barcelona, va convocar els mitjans de comunicació davant de la gàbia del goril·la, però desconeixedor de l 'actitud de “respecte reverencial” que s'ha de guardar davant un goril·la com Urko, explica Pere Ortín, "va cometre el pitjor error del món: el va ignorar". De manera que el simi va respondre a aquest desinterès picant de mans en forma d'avís. Però no va trobar resposta als seus requeriments. I va ser llavors quan va agafar un dels seus grans excrements i el va llançar contra el regidor. Anava ben dirigit, però en la trajectòria es va interposar el cap d'una periodista que va ser la que va rebre l'impacte.

Seguir leyendo »

La huella profunda del románico

El mundialmente famoso fresco románico de Virgen con Niño que presidía el ábside de la iglesia de Santa Maria de Taüll fue retirado de su emplazamiento original entre 1918 y 1923 ante el riesgo evidente de que podía ser vendido. Andaban por allí y por toda España compradores estadounidenses con mucho dinero y la tentación era enorme. Una tentación en la que muchos cayeron y que propició el éxodo de obras de gran valor.

Pero antes de que eso ocurriera, una comisión de expertos había aconsejado en 1909 que la mayoría de los frescos románicos de las iglesias de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) fueran arrancados y depositados en un espacio que garantizara su conservación: el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Por eso hoy el MNAC es el más importante museo del mundo de arte románico. La operación se realizó con éxito y desde entonces obras como el Pantocrátor de Sant Climent de Taüll y la Virgen de Santa Maria se exhiben en lugar preferente en el museo del Palau Nacional de Montjuïc. Ocurrió en la mayoría de iglesias, aunque en otros casos se descartó el arrancamiento, como en Sant Climent de Taüll. Un lugar donde, por cierto, los últimos trabajos de restauración han permitido recuperar buena parte de la capa profunda del ábside principal.

Seguir leyendo »

El rastre profund del romànic

El mundialment famós fresc romànic de Verge amb Nen que presidia l'absis de l'església de Santa Maria de Taüll va ser retirat del seu emplaçament original entre 1918 i 1923 davant el risc evident que podia ser venut. Rondaven per la zona i per tota Espanya compradors nord-americans amb molts diners i la temptació era enorme. Una temptació en la qual molts van caure i que va propiciar l'èxode d'obres de gran valor.

Però abans que això passés, una comissió d'experts havia aconsellat el 1909 que la majoria dels frescos romànics de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) fossin arrencats i dipositats en un espai que garantís la seva conservació: el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Per això avui el MNAC és el més important museu del món d'art romànic. L'operació es va realitzar amb èxit i des de llavors obres com el Pantocràtor de Sant Climent de Taüll i la Verge de Santa Maria s'exhibeixen en lloc preferent al museu que ocupa el Palau Nacional de Montjuïc. Tot i això, va haver algunes excepcions, com a Sant Climent de Taüll, a on es va descartar l'arrencament i a on, per cert, en els últims treballs de restauració s'ha recuperat bona part de la capa profunda de l'absis principal.

Seguir leyendo »

Mensaje en una jarra de barro

Ficha:

Nombre: Jarra de Santa Caterina

Seguir leyendo »

Missatge en una gerra de fang

Fitxa:

Nom: Gerra de santa Caterina

Seguir leyendo »

Los navíos que dominaban el mar

Ficha: Navío de dos puentes y ochenta cañones, con jarcia pero sin velas. Obra viva de color rojo, obra muerta en ocre y amplia franja negra en la línea de flotación. Cebadera en el bauprés. El mascarón es un león coronado. Último cuarto del siglo XVIII.

Seguir leyendo »

Els vaixells que dominaven el mar

Fitxa: Navili de dos ponts i vuitanta canons, amb eixàrcia però sense veles. Obra viva de color vermell, obra morta en ocre i àmplia franja negra a la línia de flotació. Cebadera al bauprès. El mascaró és un lleó coronat. Últim quart del segle XVIII.A babord hi ha el San Antonio, un xabec rodó de guerra armat amb 28 canons. Per estribord, a escassa distància, hi ha una corbeta. Al capdavant sorgeix el majestuós flanc d'estribord d'un bergantí goleta. El que apareix en el centre de l'escena, el que podria estar a mercè dels canons dels vaixells que el flanquegen, és el més poderós: un navili de dos ponts i vuitanta canons, un vaixell que va constituir l'espina dorsal de les flotes de guerra a la fi del segle XVIII i principis del XIX, quan dominaven tot el panorama militar.

A la proa llueix com a mascaró un lleó rampant, figura clàssica dels vaixells de guerra de la corona espanyola. En aquest cas, disposa d'aparell rodó, ja que els navilis de línia portaven aquest tipus de veles, pals i caps, un dels més clàssics i poderosos, que solia diferir de les fragates mercants pel seu menor nombre de vergues (pals transversals) en cada pal. Una qüestió de simple economia. El navili armava una vela civadera que s'enverga en una perxa creuada sota el bauprès (el pal que emergeix gairebé horitzontal des de proa) i que va ser substituïda a finals del segle XVII per flocs (veles triangulars), el que pot donar una idea de la seva edat.

Seguir leyendo »

Los Encants cambian de época

Los Encants fueron el Ikea de la transición. Los inmigrantes de los sesenta, los universitarios de los setenta, los jóvenes que se independizaban (solos o en compañía) en los ochenta o los nuevos inmigrantes de los noventa encontraban allí los muebles “funcionales” más baratos y objetos de segunda mano a muy buen precio. Abundaba la fórmica blanca, la madera de pino y las sillas de enea. Pero el diseño sueco acabó con todo ello y las tiendas de los Encants dejaron de ser una referencia. Así, los Encants acabaron siendo un mercado de aluvión, lleno de cachivaches, que incluso vió crecer a su alrededor un submercado que fue llamado “mercado de la miseria”.

Un palio lleno de reflejos

Seguir leyendo »

Els Encants canvien d’època

Els Encants van ser l'Ikea ​​de la transició. Els immigrants dels seixanta, els universitaris dels setanta, els joves que s'independitzaven (sols o en companyia) en els vuitanta o els nous immigrants dels noranta trobaven allà els mobles ‘funcionals’ més barats i objectes de segona mà a molt bon preu. Abundava la fòrmica blanca, la fusta de pi i les cadires de boga. Però el disseny suec va acabar amb tot això i les botigues dels Encants van deixar de ser una referència. Així, els Encants van acabar sent un mercat d'al·luvió, ple de trastos, que fins i tot va veure créixer al seu voltant un submercat que va ser anomenat ‘mercat de la misèria’.

Un pal·li ple de reflexos

Seguir leyendo »