Comunidad Valenciana Opinión y blogs

Sobre este blog

Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...

Fils rojos i negres: una història oral de l’anarquisme des dels camps de concentració franquistes fins a les ràdios lliures i els centres socials

Mitin de la CNT a la Plaça de Bous de València al 1977.

0

En el camp de concentració d’Albatera (Alacant) es va formar el primer comité nacional de la CNT en la clandestinitat pocs dies després del final de la Guerra Civil. El precari comité tardaria només uns mesos a caure a les mans de la policia política franquista. I, al llarg de la terrible dècada de 1940, aquesta va ser la tònica per als llibertaris clandestins –caiguda rere de caiguda– que havien sobreviscut a la contesa en un llarg exili interior. 

Amb aquest punt de partida, l’historiador Vicent Bellver Loizaga (València, 1989) ha traçat en Hilos rojinegros. El movimiento libertario en Valencia en el posfranquismo, 1968-1990 (Postmetrópolis, 2021) les aventures de l’anarquisme valencià fins a les acaballes del segle XX mitjançant històries de vida dels militants que ha pogut rastrejar, així com l’empremta en els nous moviments socials que van sorgir durant la Transició. “El franquisme és un corró i hi hagué un nivell de violència i repressió enorme”, declara Bellver a elDiario.es, doctor per la Universitat de València, la investigació del qual va nàixer al caliu de les mobilitzacions del 15M. 

“M’interessava saber més sobre aquesta experiència i com recorda aquests anys la gent del món anarquista, ja foren de l’anarcosindicalisme o del feminisme i l’ecologisme, per això vaig triar les històries de vida”, assenyala l’investigador. L’autor, pertanyent a cercles àcrates, reconeix la dificultat de localitzar fonts per a un camp poc explorat (amb les excepcions dels investigadors Javier Navarro o Rafael Mestre). “Molta gent no vol parlar, és bastant característic, perquè hi ha molta desconfiança cap a l’acadèmia”, assenyala.

Amb l’“efecte bola de neu”, cada entrevistat li va anar proporcionant nous contactes (“és important obrir nous fils”, aclareix l’autor) per teixir una sèrie d’històries de vida que inclou una “presència més gran de veus de dones”, que es troba a faltar en moltes investigacions sobre l’esquerra radical espanyola. 

L’obra analitza les eternes dissensions en el si del moviment anarquista espanyol i la no sempre cordial relació entre sectors àcrates i entre la clandestinitat interior i l’exili, especialment viu a França. Els valuosos testimoniatges, com el de Manolo Bigotes o el de Juan Ferrer (“ens passaven alguns llibres (...), em van fer llegir Émile Zola”) proporcionen diverses claus sobre el relleu generacional al llarg de la fastijosa dictadura franquista. 

A més, també ressenya el pes moderat de l’anarcosindicalisme en les grans fàbriques valencianes, com Macosa, i el fenomen cridaner del cincpuntisme (l’acostament entre unes poques, però destacades, figures àcrates al sindicalisme vertical del règim, especialment durant l’etapa de José Antonio Girón de Velasco com a ministre de Treball), un dels grans cavalls de batalla de les lluites internes en el moviment llibertari ibèric. 

“El feixisme espanyol, sobretot [el falangista Ramiro] Ledesma Ramos però no sols, sempre havien tingut un cert interés per l’anarquisme, el veien un fenomen típicament espanyol i van intentar atraure sectors anarcosindicalistes, amb resultats escassos o nuls”, explica Bellver, que destaca l’“estranya mescladissa” dels sectors cincpuntistes en Macosa, en el sector portuari i en l’empresa municipal de transports de València. “No difereix molt de l’actuació de Comissions Obreres (CCOO), però en el món anarquista en la Transició s’utilitza com a arma de lluita entre els diferents grups de la CNT, és un llegat ambigu”, postil·la l’autor del llibre.

Destaca el testimoniatge de Fermín Palacios, actual secretari general del Sindicat Independent de la Comunitat Valenciana, titlat de groc i hereu de la Central de Treballadors Independents, el dirigent de la qual era l’exfalangista Ceferino Maestú. Advocat del Sindicat Vertical, Palacios és un personatge “tremendament conflictiu”, segons un dels testimoniatges recollits en el llibre. “Hi ha un muntó de sospites que podria haver sigut un infiltrat, va accedir a parlar amb mi i el que em va contar és que la seua actuació en la CNT tenia a veure de no cedir tot l’espai sindical a CCOO i que es va anar fart de les lluites internes”, assegura Bellver. Un altre testimoniatge assenyala un episodi especialment “fosc” com l’aparició de Carmelo Palacios, germà del líder del Sindicat Independent i afiliat llavors a la CNT, en un acte en la plaça d’Orient de Madrid “amb la bandera franquista”. 

En plena Transició, una vegada superat el feliç, encara que tardà, fet biològic que es va emportar el dictador Francisco Franco a la seua antiga tomba a El Valle de los Caídos, va haver-hi una eclosió de grups anarquistes, influenciats pels nous moviments socials nascuts arran del maig del 68 francés i la seua onada expansiva revolucionària a Itàlia o Mèxic. L’autor ha aprofundit en els valuosos testimoniatges de Dones Lliures, l’organització anarcofeminista rescatada dels gloriosos anys 30 àcrates i la dialèctica peculiar entre les ancianes militants i les joves activistes de les acaballes del franquisme. 

“L’anarquisme té la basa de la història, tot el pensament llibertari de finals del segle XIX i principis del XX també es torna a editar en edicions clandestines o que arriben des de França, com els llibres de Ruedo Ibérico”, recorda Bellver, que afig: “Molta gent jove descobreix un passat, en alguns aspectes mitificat, que serveix de caixa de reclutament d’un sector que veu l’anarquisme en un sentit ampli, com una possibilitat d’enganxar el vell, una certa història d’Espanya, amb el nou, els moviments socials”, des del feminisme fins a l’ecologisme o el naturisme.

L’historiador destaca la importància de la contracultura i de publicacions com la mítica revista Ajoblanco, amb “una tirada molt important per a l’època”. “Parlen de naturisme, ecologia, llibertat sexual, i suposa una caixa de reclutament de moltes coses”, afig Bellver. Hilos rojinegros també recull un altre aspecte poc explorat en el seu vessant valencià: el moviment autònom, protagonista d’algunes accions armades de baixa intensitat. 

Amb la idea de “desestabilitzar el procés de Transició a través de l’acció directa”, un “sector molt minoritari”, però que a València “va tindre una certa importància”, imbuïts per grups francesos i pel deixant del maqui urbà, els autònoms van dur a terme alguns atacs amb còctels Molotov. “Per desgràcia, la visió que tenim de l’anarquisme sempre està mediatitzada pel tema de la violència i, evidentment, veure només des d’aquesta òptica el moviment llibertari és un error”, adverteix Bellver. 

L’autor tanca el llibre amb les experiències dels ateneus, les ràdios lliures i l’incipient moviment ocupa de les dècades de 1980 i 1990, amb el rerefons de la desindustrialització, l’atur juvenil disparat o les mobilitzacions estudiantils. “Els 80 suposen per a l’anarquisme armar-se sobre les ruïnes pel desencantament i les derrotes de la Transició”, explica l’historiador, que destaca l’efervescència del punk i del hardcore en el panorama musical.

L’historiador emmarca els naixents centres socials (el primer edifici ocupat a València era al carrer de Palma, número 3, en ple barri del Carme, un dels epicentres del moviment àcrata) en la reordenació urbana amb un “component neoliberal i especulatiu”. “Els joves no troben faena i tampoc tenen maneres d’organitzar-se, és lògic que les ràdios lliures, el punk o les ocupacions com a habitatges o com a centres socials tinguen un cert auge”, indica Bellver. 

Projectes nascuts en aquella època, com Ràdio Klara, l’emissora lliure i llibertària de València, o l’ateneu Al Marge sobreviuen encara hui dia. “Ací a València, des de llavors, han perdurat amb unes certes discontinuïtats generacionals”, explica l’investigador. “Han sigut i són un cert referent per a gent més jove, però les possibles espores s’han desplaçat cap a una altra banda”, postil·la.

Com veu hui el moviment àcrata un historiador explícitament alineat amb els postulats rojos i negres? “La meua experiència personal és que tot el que va suposar el 15M, la primavera valanciana o el moviment estudiantil va tindre una certa radicalització aquells anys, amb una mena d’influència que va fer ressorgir formes organitzatives anarquistes que van fer el seu paper i que a molts ens van il·lusionar llavors, encara que, vist amb els anys, això es va desinflar”, respon Bellver. “A València”, afig l’historiador, “la majoria de la militància, i no sols anarquista, hem acabat en la lluita per l’habitatge i pel territori, amb lluites contra l’ampliació de la carretera V-21 o en sindicats de barri com Entre Barris”. La cultura àcrata valenciana, en tot cas, perdura ben viva.

Sobre este blog

Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...

    Autores

Etiquetas
Publicado el
30 de julio de 2021 - 22:30 h

Descubre nuestras apps