Els alumnes que entren d’un en un i amb màscara al col·legi públic 9 d’Octubre, al carrer de la Democràcia número 32 del barri de la Petxina de València, no saben que el seu centre educatiu va ser una presó de dones en la dictadura franquista. “Quan hi vam entrar allò estava pleníssim de gent; per passar havíem d’anar trepitjant caps i peus; els corredors, les habitacions, tot estava ple”, va contar Ángela S. a la militant comunista Tomasa Cuevas en el seu monumental lliure Testimonios de mujeres en las cárceles franquistas (Instituto de Estudios Altoaragoneses, 2004). Josefa B. conta en el mateix llibre la seua experiència a la presó durant quatre anys i mig: “Estàvem molt malament; passaven les rates per damunt de nosaltres, ens menjàvem les faves plenes de cucs i ens donaven molt mal tracte”.
Huit dècades després de la caiguda de la ciutat a les mans del franquisme, l’Ajuntament de València instal·larà una placa commemorativa el pròxim 14 d’octubre en un acte al qual assistirà l’alcalde Joan Ribó. La iniciativa parteix d’un grup d’expresoneres polítiques que van complir condemna en la tètrica presó per haver defensat la democràcia.
La sociòloga Lucila Aragó, una de les impulsores de la iniciativa, explica que la placa commemora el turment de milers de preses polítiques antifranquistes, però també de les dones que van complir penes de presó per la discriminació de la legislació franquista. A Aragó, que va estar presa dos mesos el 1975 arran d’haver sigut detinguda per militar en l’esquerra radical antifranquista, la presó de dones li recordava els internats de les monges: “Era tot bastant tronat”.
La impulsora va tornar a visitar l’antic espai carcerari amb Judith García, també presa política i filla d’històric advocat comunista Alberto García Esteve. A ambdues els va sorprendre que el col·legi no tenia cap placa commemorativa o explicativa sobre la història de l’edifici. En un sopar amb Carmen Pérez Navarro, detinguda el Primer de Maig del 1969, van decidir mobilitzar-se per aconseguir que les institucions públiques espavilaren i col·locaren una placa, com han fet en altres punts vinculats a la memòria democràtica (masculina) de la ciutat, siga en l’antiga presó de Sant Miquel dels Reis, hui dia seu de la Biblioteca Valenciana, o a la Presó Model, reconvertida en la Ciutat Administrativa de la Generalitat Valenciana.
Després de mesos de reunions amb representants públics de la Generalitat i de l’Ajuntament de València i de passar de finestreta en finestreta en el laberíntic món de la burocràcia institucional, les impulsores han aconseguit que el consistori instal·le finalment la placa commemorativa en un acte a què està prevista l’assistència de la vicepresidenta del Consell, Mònica Oltra, i de l’alcalde Joan Ribó.
La presó provincial de dones, un edifici construït el 1925 en el solar d’un antic hospital, es va saturar amb l’ingrés de 1.486 presoneres entre abril i novembre del 1939. Ana Aguado, catedràtica d’història contemporània de la Universitat de València (UV), defensa que una de les característiques que se sol oblidar del règim franquista va ser el seu caràcter “misogin i patriarcal”. “En el cas de les dones, hi ha una repressió específica amb caràcter polític i de gènere, que ve de la mateixa ideologia franquista”, declara Aguado a aquest diari. En el “model ideal de feminitat” del franquisme les dones republicanes i roges eren l’“antimodel” per antonomàsia, a les quals les teories del psiquiatre franquista Antonio Vallejo-Nájera adjudicaven un caràcter demoníac i esquizofrènic.
Els castics a les preses denoten aquesta especificitat repressiva de gènere: van ser obligades a fregar i agranar a la presó (i fins i tot al carrer després d’haver sigut posades en llibertat) i, en alguns casos, els van rapar el pèl “perquè estigueren marcades i com a manera d’avergonyir-les públicament davant tota la comunitat”, postil·la Aguado. Ángela S., una de les dones valencianes que va prestar el seu testimoniatge per al llibre de Tomasa Cuevas, va ingressar en la “cel·la de mares” de la presó provincial, que “en principi era per a cinc persones, i quan hi vam entrar la tia i jo n’érem quaranta-dues”.
La historiadora Vicenta Verdugo, una de les màximes especialistes sobre gènere i repressió franquista al País Valencià juntament amb Ana Aguado i la investigadora Mélanie Ibáñez, ha estudiat en profunditat els expedients penitenciaris de les preses polítiques de la dictadura en la postguerra. En la presó provincial, “dones amb xiquets eren internades en condicions infrahumanes i la tuberculosi i les plagues de xinxes s’escampaven per tota la presó”, ha escrit Verdugo, coordinadora de la guia didàctica Mujeres y represión franquista (PUV, 2017).
Les investigadores, integrants de l’Aula d’Història i Memòria Democràtica de la UV, han rescatat les principals fonts documentals en arxius i també les fonts orals de les preses polítiques empresonades a la presó provincial. Als testimoniatges de les preses recollits per Tomasa Cuevas se sumen les memòries que va escriure Ángeles Malonda, farmacèutica de Gandia, sobre el calvari que va viure en la postguerra. “No es necessita una gran imaginació per a comprendre-ho, però qualsevol descripció que poguera fer-se quedaria molt per davall de la lamentable realitat”, escriu Malonda en Aquello sucedió así (PUV, 2015) en referència a la presó.
Durant tota la dictadura, la presó per a dones del barri de la Petxina va estar en actiu (va tancar en la dècada del 1980). Unes quantes generacions de lluitadores antifranquistes van ser recloses a la presó, a tir de pedra de la Presó Model. La pintora Jacinta Gil Roncalés, detinguda per la Brigada Politicosocial el 1962, va descriure així la seua cel·la en Condenada por pensar. Testimonio de una presa política (Obrapropia, 2013): “Hi havia un vàter sense tapadora i amb la cisterna desbaratada. Un lavabo menut amb alguns escantells, amb dues aixetes, de les quals només en funcionava una, per a l’aigua corrent. La resta, d’una nuesa absoluta; ni una cadira, ni una taula de nit. Res de res”.
En la dècada del 1970 hi van arribar les antifranquistes més joves, víctimes de la incansable repressió de la dictadura. Lucila Aragó encara recorda el dormitori col·lectiu en què va compartir cel·la amb una dotzena de preses del FRAP, del Moviment Comunista i de la Jove Guàrdia Roja. “Érem un grup bastant nombrós i ens donàvem molt de suport mutu; era un ambient molt hostil, però, dins de les possibilitats, no era res comparat amb aquells primers anys de postguerra”, diu Aragó, que afig: “Recorde que alguns matins, quan havíem de netejar, hi havia una finestra que, si em posava de puntetes, veia el riu i algun cotxe o autobús. Hi ha vida ací fora, recorde aquesta sensació tan tremenda de pensar que la llibertat està ací, però hi ets completament aliena”.
El pròxim 14 d’octubre unes quantes generacions de dones antifranquistes per fi tindran una placa commemorativa al lloc on foren empresonades per combatre la dictadura.
Sobre este blog
Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...
0