La tomba oblidada a Ginebra de l’exministre republicà Álvarez del Vayo: d’ací a dos mesos caduca la sepultura en el cementeri de Saint-Georges

Morir-se és car fins i tot per a un ministre. La concessió de la sepultura a Ginebra del diplomàtic, ministre d’Estat de la República i periodista Julio Álvarez del Vayo (Villaviciosa de Odón, 1891 - Ginebra, 1975) caduca tot just d’ací a dos mesos, segons ha pogut saber elDiario.es. El moviment memorialista ha mantingut contactes amb el Govern de Pedro Sánchez per a traslladar les restes de l’exministre a territori espanyol, sense èxit, malgrat tractar-se d’un militant del PSOE expulsat el 1946, però rehabilitat pel partit fa dotze anys (l’historiador Ángel Viñas va explicar en El País la rehabilitació tan singular d’Álvarez del Vayo juntament amb el president Juan Negrín o l’escriptor Max Aub, entre altres). 

La sepultura de l’exministre, en què reposen les despulles de la seua dona Louise i el seu fill Diego, ja va ser sufragada fa un lustre per l’associació francesa d’excombatents Amicale des Anciens Guerrilleros Espagnols en France - Forces Françaises de l’Intérieur, que va pagar els 590 francs suïssos (1.484 euros) que va costar la renovació de la concessió, segons el president de l’associació Henri Farreny. La tomba de l’exministre i la seua família ni tan sols té inscrits els noms en el cementeri de Saint-Georges de Ginebra, ciutat en què va passar part del seu exili i va morir el 1975. 

Ángel González, president de la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià, es va assabentar de la situació pels seus amics exiliats a Tolosa de Llenguadoc. “El problema no és el fet concret que uns ciutadans hagen de llançar-se a l’ossera”, diu indignat González. “Álvarez del Vayo va ser un ministre d’Estat i un lluitador incansable per la II República”, afig. 

Unes quantes associacions van contactar amb el secretari d’Estat de Memòria Democràtica perquè el Govern es fera càrrec del trasllat de les despulles de l’exministre, amb honors d’Estat, al cementeri civil de Madrid. O, com a mínim, que facilitaren les gestions burocràtiques, demanaven. “La resposta és que ens oblidem del tema”, assegura González en declaracions a aquest diari. Altres combatents republicans exiliats a França s’han dirigit a l’ambaixador a París i no els “han tornat mot”, segons el president de la Coordinadora d’Associacions per la Memòria Democràtica del País Valencià. 

Així, unes quantes associacions han decidit tornar a finançar, mitjançant aportacions individuals, la renovació de la sepultura de l’exministre (i evitar així que les seues despulles i les de la seua família acaben en una ossera) pia començar després a gestionar pel seu compte i risc el trasllat. “Considerem que la tomba en el cementeri de Ginebra no està a l’altura de l’honor que mereix el personatge”, denuncia González.

La figura d’Álvarez del Vayo és doblement incòmoda per a una part de l’esquerra espanyola. Expulsat del PSOE en l’exili (i rehabilitat en un acte encapçalat per Alfonso Guerra i Leire Pajín en què es van lliurar carnets del partit a títol pòstum), el polític republicà va fundar la Unió Socialista Espanyola i, posteriorment, el Front Espanyol d’Alliberament Nacional, embrió juntament amb el Partit Comunista d’Espanya (marxista leninista) del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), una modesta organització que apostava per la lluita armada com a estratègia per a enderrocar la dictadura i que va estar des del minut u sota la lupa del comissari Roberto Conesa i dels seus homes de la Brigada Politicosocial. La capacitat de foc del FRAP, no obstant això, va ser més aïna modesta.

Ángel González, antic militant del FRAP, va conéixer Álvarez del Vayo a París. “Jo era llavors un xaval de 20 anys, recorde que era tot un personatge, parlava amb cadència i domini de l’oratòria, amb un llenguatge diplomàtic dels anys 30 que et deixava aclaparat”, recorda González, que destaca que a la seua edat tan avançada, l’exministre “continuava donant la batalla”. 

Álvarez del Vayo va morir a Ginebra als 84 anys. Al vell republicà no li va donar temps a viure la mort del general Franco, esdevinguda pocs mesos després de la seua. Les seues despulles, i les de la seua dona i el seu fill, depenen ara de la bona voluntat d’aquells joves que hui ja estan carregats d’edat a qui arengava a París.