Mar grossa a l'oasi català
Quan encara fumegen les brases de l'última vaga general, l'escàndol de la corrupció s'ha sumat al drama de la crisi social com a traca final de la campanya electoral catalana. La qüestió sobiranista, eix central de la cita a les urnes, ha cobrat una inusitada acceleració sota el doble efecte dels últims sondejos negatius per als plans d'Artur Mas, i les explosives revelacions d’“esborrany” de la Unitat Central de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) de la Policia Nacional, que incrimina a la cúpula de CiU el cobrament de comissions multimilionàries per l'adjudicació de contractes públics. I això a part del suposat finançament il.legal de Convergència Democràtica (CDC), que cou a foc lent a la cuina del sumari instruït pel jutge Josep Maria Pijuan.
La “guerra bruta” de dossiers escabrosos coincidint amb els períodes electorals és un fenomen característic de la política de sèrie B que prolifera fins i tot en altres països més civilitzats que el nostre. Aquest és el cas de França, sense anar més lluny. No obstant això, dit aquí i ara l'assumpte adquireix dimensions d'envergadura i no pot ser despatxat amb el tràmit d'ofici per als casos de suposat libel. Al cap i a la fi, el presumpte “esborrany” policial al.ludeix al monumental escàndol polític-financer que va revelar definitivament les claus inconfessables del ja desaparegut “oasi” català, paradís en el qual hem habitat en els últims trenta anys, majoritàriament sota l’administració de CiU.
Va d’espolis
Es tracta del famós “cas Palau de la Música”, que des del tòrrid estiu del 2009 roman a l'espera de judici amb el seu principal implicat -Fèlix Millet, culpable confés del saqueig multimilionari de la institució- ricament a casa seva com un ciutadà qualsevol. En un moment històric en què els electors han estat cridats a les urnes per pronunciar-se sobre el futur del país davant l'“espoli” sistemàtic d'aquest a càrrec de l'Estat opressor i lladre, tot zel és poc per acreditar davant els electors i contribuents la neteja i coherència més absolutes en l'ús dels fons públics.
En període electoral, la neutralitat de les institucions és tan crucial com la honorabilitat dels candidats. Així que tan important és aclarir la sospita de “guerra bruta” procedent dels despatxos ocults del poder, com garantir als electors la qualitat del seu vot davant la persistència de l'enigma sobre el veritable abast de les responsabilitats en l'escandalós espoli d'una de les institucions més emblemàtiques del país.
'Omertà' mediàtica i política
La qüestió és que la difusa i tradicional “omertà” mediàtica i política que regna a Catalunya al voltant d'aquest afer, com tants altres, s'ha vist sacsejada per la difusió del citat “esborrany” apòcrif en hora punta. El diari El Mundo senyala la família Pujol, el mateix Artur Mas i el conseller d'Interior, Felip Puig -sens dubte el membre del Govern de la Generalitat més identificat amb la qüestió sobiranista-, com a suposats beneficiaris del tràfic de comissions a l’entorn de l'adjudicació de grans obres públiques.
La influència d'aquest esdeveniment en el debat electoral està fora de dubte, encara que els seus virtuals efectes reals a les urnes estan per veure. La bel.ligerància antinacionalista del diari madrileny, la seva proverbial vocació pels scoop de corrupció i el seu menyspreu pel risc de libel han subministrat munició de gran calibre en la fase crítica de la campanya.
Secundat sempre pels mitjans afins a la Generalitat, Artur Mas denúncia conspiració i crida a sometent a fidels i simpatitzants, mentre el Govern es declara innocent i carrega contra el messianisme del candidat, assistit pels fòrums d'opinió que apel.len a la mobilització general davant la deriva independentista del líder de CiU. Un nou episodi del famós xoc de trens entre el Govern nacionalista de la Generalitat i el Govern no menys nacionalista d'Espanya.
“Majoria excepcional transitòria”
El succés ocorre just quan els sondejos ratifiquen a l'uníson que Mas no té ara per ara al seu abast la majoria absoluta que reclama per conduir el llarg i sinuós procés cap a l’“Estat propi”. El candidat de CiU multiplica el seu tacticisme sabent que el nou Parlament té pràcticament assegurada una majoria sobiranista d'uns dos terços del total d'escons (135), base sobre la qual reitera la seva decisió d'impulsar el seu projecte d'autodeterminació. Després de reclamar la majoria absoluta, una majoria “àmplia” o una majoria “clara”, el dirigent nacionalista demana ara emfàticament i sense embuts una “majoria excepcional per temps limitat” (sic) per liderar el procés d'autodeterminació.
En vista dels últims sondejos, Artur Mas sembla donar per fet que la majoria absoluta és “gairebé impossible” i afirma que es conformaria amb ampliar la seva distància respecte de la segona força parlamentària. Tot es reduiria a conèixer, doncs, la diferència d'escons amb aquesta (fins ara era de 34 pel que fa als socialistes) i, sobretot, l'adscripció política de la segona força del Parlament, lloc pel qual competeixen aferrissadament PSC, PP i ERC. És potser el veritable plat fort d'unes eleccions decidides pràcticament per endavant, a falta de noves notícies en “esborrany”.
