Llàgrimes i crits esquinçadors de dolor. Udols de tristesa, pregàries al cel i malediccions que s’evaporen a l’aire. Preguntes sense resposta. Conseqüències sense causes. Vides suspeses. I molta angoixa.
L’assassinat de quatre nens palestins el passat 16 de juliol en una platja de Gaza per foc de la Marina israeliana va ratificar definitivament la massacre que el país hebreu està exercint sobre la població palestina de la Franja de Gaza en l’ofensiva anomenada marge Protector iniciada oficialment el passat 8 de juliol.
Segons les últimes dades recollides, 715 palestins han mort i 4.550 han resultat ferits. Dels primers, 170 són nens i la xifra es segueix incrementant.
La barbàrie, destrucció i crueltat gratuïta caracteritzen un atac israelià del que formen part tot tipus d’armament com són els míssils, els sistemes d’artilleria de llarg calibre, drones, tancs, avions de combat, vehicles blindats, flota de guerra, petites armes i armament lleuger. A aquestes se les hi ha d’afegir les bombes de fragmentació o Flechettes, que expandeixen petits dards metàl·lics denunciat pel diari anglès The Guardian o les DIME (Metall Inert Dens Explosiu), per les seves sigles en anglès. Segons recull l’International Middle East Media Centre, els DIME són artefactes explosius que tenen un efecte petit però molt significatiu en el radi d’explosió. “Les municions DIME les va desenvolupar les Forces Aèries nord-americanes al 2006 i han estat provades reiteradament en la població de la Franja de Gaza (...)”. Aquestes contenen “tungstè, un metall cancerigen que ajuda a produir explosions capaces de tallar carn i ossos, sovint, destruint per complet les extremitats inferiors de les persones que es troben dins del radi d’explosió”, explica l’agència.
Tot això (i, més segurament) contribueix a mantenir la violència ferotge amb la que està actuant Israel sobre la Franja, provocant a més de la inevitable espiral de morts, consternació i desesperació; a una crisis en la salut física i mental de la Franja a on els que més la sofreixen són els nens. Cap conflicte acaba amb l’última bala.
Tal i com explica en un informe la organització no governamental Save the Children, els nens són els primers a sofrir els desastres de les guerres i que es perpetuen durant anys en les seves vides. Segons les últimes estimacions, més de 22.000 menors que han estat exposats a l’extrema violència tenen necessitat d’ajuda psicosocial. Donat que els seus cossos són més delicats i es troben encara en desenvolupament, les lesions per les que es veuen afectats són més greus i més difícils de tractar que les d’un adult. L’ús de les armes causa angoixa psicologia a llarg termini que afecta directament en els seus aspectes cognitius, emocionals i socials. Els atacs a centres sanitaris i escolars provoquen la nul·la atenció mèdica als ferits, la falta de personal, la seva posada en perill i l’escassetat de material mèdic.
La desaparició d’escoles impossibilita que els nens puguin desenvolupar les habilitats socials necessàries i tenir un accés a una educació viable, adequada i útil pel seu futur; fent-los més vulnerables i influenciables a unir-se a grups armats de qualsevol tipus. A més, el seu ús com a barricades, centres de refugi o clíniques improvisades les converteix sovint en objectius militars i, conseqüentment, incrementant greument es xifres de morts. Finalment, la inviabilitat que l’Ajuda Humanitària arribi als afectats, a causa d’alguna de les parts en conflicte o bé per la presència d’artefactes explosius que fan perillós l’accés, els deixa sense una assistència primordial i essencial.
La major part de la destrucció de la vida d’aquests nens és possible gràcies al potencial armamentista i militar del país. Israel té una de les indústries militars més desenvolupades i modernes del món que, a més del seu propi abastiment, es nodreix d’unes exportacions que suposen el 75% de la seva producció armamentista. Però de fet, no està sol en tot el procés sinó que entre d’altres, ajuda i és ajudat pel se company i col·laborador espanyol.
Espanya manté regulars i bones relacions amb el país hebreu en assumptes militars contribuint a la seva expansió, creixement i capacitat de destrucció i massacre en les vides dels palestins. aquestes relacions economicomilitars van ser denunciades i il·lustrades degudament en l’Informe Defensa, Seguretat i Ocupació com a negoci, redactat pels investigadors Alejandro Pozo, Camino Simarro i Oriol Sabaté i recolzat per la plataforma Negocis Ocults. “El Govern espanyol contribueix al finançament de la indústria de guerra israeliana amb més de 400 milions d’euros –com a mínim- amb la compra d’un armament que ha estat desenvolupat i provat en nombroses operacions militars llançades contra la població palestina dels Territoris Ocupats. Aquest és el cas dels míssils Spike (de l’empresa Rafael), els Cardom (d’Elbit Systems) i dels UAV Searcher (d’IAI); tots ells fabricats per aquestes empreses israelianes i utilitzats a Gaza, en moltes ocasions provocant víctimes civils (...). Per altra banda, les exportacions espanyoles de material de defensa a Israel responen en gran part als enviaments de municions, peces i components enviats a Israel amb tres finalitats: per consum intern (de les Forces Armades d’Israel, empreses privades o públiques i particulars), pel seu assemblatge i reexportació, o per ser sotmesos a proves”, resumeix en un article el centre d’investigació per la pau, Centre Delàs. La importació de drones israelians a territori espanyol és més que controvertida. Els exemples que delaten les bones relacions entre ambdós són moltes.
Ja no es tracta només de voler diferents tractats internacionals que regulen els diferents tipus d’armes. Ja no es tracta només de dificultat el comerç d’armes mundial. Ja no es tracta només de dilapidar l’ús d’aquests instruments. Ja no es tracta només de la pedra. Es tracta de la pluja de pedres i dels forats que imprimeixen al terra. Es tracta d’extingir les conseqüències de tot això i de tot el que rodeja el món del militarisme, l’armamentisme i el lucre de la violència. El nostre silenci i la nostra passivitat davant d’aquestes realitats ens converteixen en còmplices d’episodis que s’escriuen en la història amb la sang dels més innocents i vulnerables; i contribuïm a assegurar-los-hi no només els malsons d’avui, sinó els traumes de l’endemà, els clarobscurs del futur.
