La participació estudiantil: entre el vot ponderat i l’assemblea

El passat 29 d’abril Jaume Casals era escollit nou Rector de la Universitat Pompeu Fabra, en unes eleccions on era l’únic candidat per substituir Josep Joan Moreso. Dels 13.179 membres de la comunitat universitària cridats a les urnes, tan sols 943 (el 7,18%) van participar-hi, i un 54,1% d’aquests varen votar a favor de Casals. El grau de participació va ser força dispar entre els diferents sectors, com sol ser habitual en processos d’aquest tipus, anant d’un màxim d’un 52,49% entre el professorat permanent a un mínim d’un 2,95% dels estudiants de grau i un 0,7% dels de màster i doctorat. Més enllà de la rellevància de que el 45,9% dels que van votar no ho fessin per l’únic candidat possible, resulta oportú reflexionar al voltant dels baixos nivells de participació electoral estudiantil i de la situació d’aquesta a la universitat de forma global.

L’any 2001, l’aprovació de l’anomenada LOU va obrir la porta a elegir els rectors per sufragi universal ponderat pels diferents sectors de la comunitat universitària, perseguint segurament així un aprofundiment democràtic en els òrgans de govern i un major sentiment de pertinença i coresponsabilitat d’estudiants, treballadors i professorat. La realitat, tossuda, no ha estat a l’alçada de les expectatives. Els nivells de participació dels estudiants a les eleccions d’aquest tipus han estat considerablement baixos a les universitats catalanes, sempre per sota del 20%, però amb xifres semblants a les d’altres processos electorals dins la pròpia universitat. En el cas de la Universitat Pompeu Fabra, i malgrat realitzar-se en tres escenaris força diferents, el nivell de participació, tant entre els estudiants com entre el conjunt dels sectors, s’ha anat reduint progressivament en les tres cites per escollir rector a les urnes de 2005, 2009 i 2013. Val a dir que en aquestes darreres, igual que en les anteriors, hi ha hagut tan sols un candidat, cosa que ha fet de les eleccions pràcticament un tràmit, ja que les opcions del vot nul i en blanc (al 2009 un 87% dels estudiants que van votar, ho feren en aquest sentit) queden gairebé només com a exercicis de protesta simbòlica. De fet i amb el reglament electoral a la mà, sembla que la candidatura única no eximeix de fer les eleccions però un sol vot és suficient per proclamar-la guanyadora.

Així doncs, entre les causes d’aquesta baixa participació estudiantil en les eleccions a rector podríem enumerar d’una banda una probable percepció de baixa eficàcia política per part d’aquests (l’eficàcia política fa referència a la percepció subjectiva de la capacitat dels ciutadans d’influir en els afers públics). Cal recordar que en el cas de la UPF, i de forma semblant a la resta d’universitats, el professorat permanent té el 51% del vot ponderat final, malgrat representar un 2,75% de la comunitat a dia d’avui, mentre els i les estudiants, ostenten el 25% del vot ponderat final, tot i ser el 82,8% del cens electoral. Per altra banda la manca de competència entre diverses candidatures és també un factor decisiu. I de ben segur que cal sumar-hi uns elevats costos cognitius, en el sentit que no és senzill ni atractiu estar informat del funcionament i la gestió de la universitat, ni de les propostes i programes de les diferents candidatures. A això caldria sumar-hi tot un seguit de factors o intuïcions, que poden anar des de la satisfacció amb el funcionament existent, a la manca de cultura participativa, passant per l’abstenció electoral diferencial juvenil o la concepció de la universitat com un servei rebut i no com una comunitat de la qual se’n forma part.

En qualsevol cas la salut de la participació estudiantil a les universitats cal mesurar-la i avaluar-la amb molts més indicadors i impressions, però no és menys cert que aquestes dades indiquen des de ja fa temps que alguna cosa no va bé en el model d’intervenció i incidència formal que els alumnes tenen per ser copartícips de la gestió i el govern de la universitat. L’emergència de les assemblees d’estudiants i les diverses onades de protesta i mobilització dels últims anys, iniciades en la lluita contra el denominat Pla de Bolonya, són altres factors que ens ajuden a comprendre com la voluntat d’incidència dels estudiants, o d’alguns d’ells, ha desbordat els canals tradicionals de la lògica representativa, directament traslladada del sistema democràtic institucional. És clar que la gènesi de les assemblees d’estudiants, en les seves diverses sensibilitats i casos, és un model clarament alternatiu al proposat formal i institucionalment i per tant existeix de forma explícita la voluntat de qüestionar aquests canals tradicionals.

Fa tot just uns mesos es presentava l’estudi que diversos investigadors/res i professors/res de la Universitat Pompeu Fabra vam realitzar per encàrrec del Consell Social de la universitat per analitzar la situació de la participació estudiantil. D’entre la multitud d’evidències i dades extretes, un gens menyspreable 12,2% dels estudiants enquestats manifestava haver participat en assemblees d’estudiants i un 29,4% en protestes universitàries. Si ens fixem exclusivament en els estudiants de quart curs, que en el tram final de la seva titulació han tingut més temps per prendre part en iniciatives diverses, la participació en assemblees s’elevava fins al 24,7%, és a dir un de cada quatre. Així doncs, si ho comparem amb les dades electorals i tenim en compte els diferents costos en temps i esforç associats a una activitat i altra, podem intuir que sí que hi ha voluntat dins el col·lectiu estudiantil (o almenys d’una part significativa) de ser subjectes actius, però potser són les vies establertes les que no funcionen.

La universitat, seu del coneixement i de la reflexió crítica per excel·lència, esdevé un espai idoni d’aprenentatge cívic, de socialització política i empoderament transformador pels estudiants en el seu procés vital i també ho podria ser per a l’experimentació i assaig de noves formes d’interlocució, incidència i cogestió. La universitat és una microsocietat que podria ser capdavantera i innovadora en nous models de deliberació i representació política. La recerca esmentada acabava amb un seguit de possibles propostes o suggerències que apostaven, entre d’altres, per augmentar la informació i la transparència, per més proximitat dels canals oferts i per un major pes dels estudiants en els òrgans i espais de decisió. Així es podria combatre la sensació recurrent d’aquests de tenir una presència purament legitimadora i sota una mirada paternalista.

Sembla, però, que la universitat justament avança, com altres esferes de la societat, cap a esquemes de menys qualitat democràtica i més tecnocràtics. La situació financera de les universitats i de la minvant despesa pública associada no hi ajuda, però independentment, sembla clar que existeix la voluntat de tendir a una governança més vertical (es parla de l’elecció directa dels rectors per part de la Generalitat), amb menys veu dels diferents sectors de la comunitat i amb major pes de criteris de gestió privada. Tot això en un moment on justament les retallades, la precarització de part del professorat o l’augment de les matrícules alimenten el descontentament i la desafecció. És oportú assenyalar que les eleccions venien precedides per una protesta estudiantil en un acte institucional de la universitat uns dies abans, que va derivar en una intervenció policial i en una polèmica comparació per part del rector sortint entre l’actitud dels manifestants i la dels nazis a l’Alemanya de Weimar.

Algunes veus apunten que les dinàmiques de protesta o mobilització social actuals solen tenir una primera espurna o precedent a la universitat i encara més els que situen les mobilitzacions contra el Pla de Bolonya com un antecedent del moviment del 15-M o dels indignats. La situació social dels i les joves ara, però sobretot les dificultats per construir-se o aspirar a un projecte de vida digne en el futur, més enllà de l’exili professional, obren escenaris d’una relativa incertesa respecte les pràctiques polítiques i d’incidència que puguin adoptar aquestes generacions, més enllà de la universitat. En un món complex i amb una situació socioeconòmica volàtil, les institucions que coneixem estan veient erosionada o esquerdada la seva legitimitat i sorgeixen nous referents i noves formes d’intervenció o intermediació en els afers públics. Sembla que la universitat és un reflex més d’aquesta dinàmica general i qui sap si hi continuarem intuint fenòmens abans que es traslladin als carrers i les places.