“L'addicció a les drogues prescrites està beneïda i justificada pel dolor”

El plaer i el dolor són dos dels principals motius d'estudi dins de la dilatada carrera de la filòsofa i escriptora italiana Giulia Sissa (Màntua, 1954). Sissa, a més, n'ha afegit una tercera variable: les drogues. I la capacitat que tenen aquestes per actuar com a estimulant o sedant.

Sobre aquest tema va reflexionar dilluns passat davant l'auditori del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), a les VII Jornades Filosòfiques del centre. Sissa, que es pren temps per analitzar cadascuna de les preguntes, conscient de com de controvertit és el tema, no defuig cap debat. Legals o il·legals, dures o toves, les drogues són més que un tabú. Segons Sisa, impacten en la nostra manera de posicionar-nos en el món, tant com ho fa la religió: les drogues són resposta.

Els seus estudis versen sobre dos tabús recurrents: sexualitat i drogues.

Podria dir que simplement he estat interessada durant molt de temps en el plaer. I en el dolor. Perquè van junts. Fins i tot m'atreviria a dir que no pots definir el plaer sense definir abans el dolor. Algunes de les definicions filosòfiques del plaer apunten a que es tracta de la interrupció del dolor.

Primer va ser el dolor.

El dolor arriba primer, sí. La psicoanàlisi diu que el dolor és corpori i emocional, existencial. Freud ens va dir que podem sentir dolor sense sistema nerviós, i que podem tenir sensacions només pensant en allò que sentim. El dolor emocional –la pèrdua, la humiliació, l'abandonament, la frustració– són diferents modificacions de l'ansietat. Quan patim perquè perdem a algú... ens desestabilitza: el dolor és aquest ésser desestabilitzat.

M'he perdut, ¿seguim parlant de drogues?

La sensació de sentir-se limitat i vulnerable es tradueix en l'ansietat i l'aprensió sobre el món i la nostra vida. Quan arribem a això ens adonem de la importància del plaer, com a remei. I un altre dels més poderosos remeis que coneixem són les drogues. Sobretot en l'ambigua concepció del grec: phármakon, que designa el fàrmac com a droga i com a medicament.

I com ho relacionem amb la sexualitat?

Amor, sexe, eros. Per l'ansietat existencial, els opiacis són bons. Però també ho és enamorar-se. Les drogues i el sexe curen l'ansietat. Sempre que han pogut, totes les cultures, han trobat elements hedonistes per a la cura.

La religió funciona per aquesta ansietat existencial?

[Fa una llarga aturada] La temptació és parlar de la religió com a l'opi del poble. Però ho em resistiré... Això sí, hi ha alguna cosa de veritat en aquesta frase: els humans han estat llançats al món. I per això se senten indefensos. Tots estem desorientats, en un dilema constant. Què fer amb les nostres vides. Hi ha alguna cosa extrema en la idea de que ser humà és simplement estar al món i haver de fer alguna cosa amb la vida. La filosofia existencial aporta una reflexió interessant: la centralitat de l'ansietat no és recent.

A les societat modernes ve condicionada per la feina, la rutina...

Però ja hi era. A l'antiguitat ja s'explicava: ser humà és molt diferent a ser un Déu. Ser humà vol dir estar ocupat i preocupat: les coses no vénen soles, cal lluitar i guanyar-les. Per això sempre estarem acompanyats de l'ansietat, de la incertesa. La vida és una desestabilització constant, per la qual cosa l'ansietat és el gran repte de la humanitat. I imaginar divinitats és una manera d'aconseguir certa ajuda: ells respondran per tu.

Inventem respostes.

Les religions són artefactes culturals molt seriosos, i els filòsofs han conreat en els últims anys una visió que deixa a la religió en el passat. 'El món modern no funciona amb religions sinó amb la tecnologia, el coneixement...'. I no, l'organització de la vida es regeix en elles. El món és molt més descoratjador i agressiu que abans. Les religions són justificacions de la violència, i estan posades al servei d'una forma agressiva de viure el món.

Tornant a les drogues. Curen l'ansietat? O generen més problemes associats a elles?

La medicació d'aquesta ansietat és remei. Però també és problema. Perquè les drogues són addicció, i seden. Les drogues funcionen molt bé en el nostre cervell, modifiquen l'economia dels nostres receptors. Impacten en la nostra vida perquè ens suspenen, trenquen amb aquesta ansietat. I aquesta modificació no és bona. Augmenten la nostra vulnerabilitat: no és només un problema de dependència a la droga. Entrar a les drogues també pot significar entrar al seu backstage. Una evasió del que significa ser humà: cuidar-te per tu mateix.

I més enrere encara està al mercat.

Jo també he vist Narcos o Breaking Bad: són una manera vívida de percebre aquesta violència i el mercat, i la política, i la corrupció. Això existeix, i aquesta és la realitat del problema: el que se suposa que ha de ser l'alliberament acaba sent la guerra. L'ús de les drogues és un remei a mitges, si accedeixes a elles, arribaràs a aquest backstage.

Potser la pregunta arribi tard, però què entenem per drogues?

Entenc per on vas: les drogues prescrites són les més perilloses. Als EUA el major problema el tenen amb els analgèsics. Que són legals... I sacrosants. ¿Com acabar amb una addicció que està justificada pel dolor? Amb una addicció que rep la benedicció dels professionals. La realitat és: no pots viure una contínua vida de dolor, però el plaer ha de venir a poc a poc. No de cop. Això és el que podem fer per curar els nostres desitjos i jugar amb els plaers del món. La rotació entre dolor i plaer. El plaer sostingut que proporcionen els opiacis són meravellosos, però...

Com s'afronta el debat sobre la legalització, doncs?

Sobre la legalització hi ha diferents criteris. El primer afecta els professionals de la medicina i al sistema públic que prescriuen per suspendre el dolor. Ells haurien de plantejar contra el que han d'actuar: ¿La depressió, l'ansietat? Les drogues que les combaten estan fins i tot idealitzades. I sobre-prescrites. Es tracta d'una legalització institucional i massiva...

Per a vostè tampoc funciona la distinció entre drogues dures i toves.

El que importa és l'impacte d'una substància a la vida, no si és dura o tova, o què sé jo. Aquest debat no és rellevant. Un adolescent que fuma de forma regular i no va a l'escola, ¿què li suposa això en la seva vida? I abans que l'impacte que té això en el seu cervell, em pregunto: ¿Com afecta aquesta droga a la consciència d'estar en el món que té aquesta persona? Com afecta en la seva dinàmica en el món.