Espriu, el poeta amb vocació d’egiptòleg

La celebració del centenari del naixement de Salvador Espriu arrenca amb una càrrega política de gran tonatge. Les veus institucionals remarquen que l’objectiu principal de l’any Espriu és el de fomentar la lectura d’un dels autors més rellevants de la literatura catalana del segle XX, però els versos que apareixen i es repeteixen als mitjans de comunicació són els que fan referència a la resistència, a la fidelitat i el compromís amb un poble que pateix greuges.

“Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble” s’ha convertit en el vers icònic d’Espriu, però la temptació de passar pel sedàs la seva obra i només ennaltir les creacions vinculades amb Catalunya amaga la dimensió del corpus literari d’un poeta que va començar esrivint prosa. Espriu va aconseguir fer seva la llengua, moldejar-la amb formes i significats atrevits, a la manera com els forjadors modernistes van guarnir les cases i palaus que avui són un reclam mundial pels visitants que s’acosten a la capital catalana per admirar el desafiament que van suposar les construccions que trencaven amb les regles noucentistes.

És evident que les circumstàncies del temps que li va tocar viure van marcar el seu tarannà i la seva escriptura. Ell que sommiejava en ser egiptòleg i escriptor, es va convertir en un passant de notari després de la mort prematura del seu pare el 1940. Per tot plegat, potser va triar una mena d’exili interior i va dur una vida solitària que s’endolcia amb els records feliços de la seva infància i joventut viscuda a Arenys de Mar.

Malgrat el to aspre d’algunes de les seves composicions i el posat hieràtic amb el que Espriu responia als periodistes (al web de TVE es poden veure les entrevistes que li van fer Joaquín Soler Serrano pel programa A fondo , i la de Joaquim Maria Puyal pel Vostè pregunta, i són documents valiosos per acostar-se a la figura del poeta de l’any), llegir Espriu és emocionant perquè l’enginy amb el que sabia fer sàtira, paròdia i construir uns personatges gairebé grotescos, només és propi dels grans escriptors. Potser arguments com el de El doctor Rip, el monòleg interior d’ un metge que s’autodiagnostica un càncer terminal, pot semblar poc engrescador, però la mort, el pas del temps i el patiment per no encaixar són sobretot els temes que el van tenir ocupat.

Espriu va morir a Barcelona l’any 1985, quan a les escoles els nens i nenes tornaven a poder aprendre a llegir en català, i les seves obres circulaven tímidament per les llibreries. Laia és la primera obra d’Espriu que va caure a les meves mans. Aleshores jo era una adol