“És molt trist que en moltíssimes cases s'hagi deixat de cuinar”

“Botarates”, gent amb el “cervell d'un peixet”, o amb el “cervell fumat” o “de la mida d'un cigró”, o tipus insulsos, amb “la imaginació d'un mol.lusc”, o ximples, amb “quocient intel.lectual zero”,“caps de suro”,“catets”o fins i tot alguns que“van repetir preescolar”. La cocina pop del comidista (Plaza y Janés) és adequada per a tothom, segons el nivell de dificultat que indica cada recepta. Tot i això cal reconèixer que algunes d'elles, una immensa minoria, no són aptes per a tots els públics: més aviat per “lobotomitzats”, per als que tinguin “cert art culinari” o, simplemtente algunes receptes “tenen el seu treball”. En definitiva, un llibre per a tots.

“No deixa de ser el tipus de cuina que practico al meu bloc”, resumeix Mikel López Iturriaga. “És una cuina fàcil, directa, sense complicacions, accessible a tothom, com el pop”. De fet, la matèria primera de l'obra és la gastronomia (en el sentit de “art de preparar un bon menjar” i en l'altra que ens brinda la RAE: “afición a comer regaladamente”), però l'acompanyament el formen aquestes referències al cinema, a les sèries de televisió, als llibres, a la música, a la moda, a la publicitat...

És curiós pensar (i coincidir... o no) en quina pel.lícula funciona amb cada plat, quin és l'acompanyament culinari que marida millor amb una sessió de Mad Men, quin menú és l'adequat per devorar The Walking Dead (“l'angoixa per menjar que he vist en els zombis només les he vist jo en els capellans i en els periodistes gastronòmics”, reflexiona López Ituarriaga), o per què no apareixen en el llibre sèries espanyoles (“perquè en les sèries espanyoles es menja molt malament ”, diu, sense pèls a la llengua), o per què tampoc apareix a les pàgines del llibre un personatge tan estimat per l'autor com Homer Simpson: “Homer m'encanta. És un monument al que no s'ha de fer”, declara Mikel, amb un somriure tendre com un donut en els llavis...

Les antiguies

Potser el lloc adequat per al irresponsable cap de família de Springfield seria el capítol que l'autor dedica a les antiguies. “Al que no cal fer”. Aquests consells irònics que ocupen l'últim quart del llibre, després d'unes suculentes (i pops) receptes per aperitius, primers, segons, postres i begudes (sí, begudes: te gelat amb fonoll i menta, bloody Brew...), receptes d'una desena d'artistes convidats i els menús per sèries. Iturriaga ens il.lustra amb consells pràctics, molt pràctics, per “fracassar en un restaurant”, “arruïnar una verdura”, “assassinar un peix” o convertir-se en neverodependents. “Si vols carregar-te un tomàquet, mai el deixis a temperatura ambient, fica-ho a la nevera!”, Diu, entre rialles. No són consells de setciències: “I ara! Si precisament aquestes coses les dic perquè a mi m'han passat... Jo també em creia tot el que dic a les antiguies! ”

El treball del periodista Mikel López Iturriaga és alimentar un blog d'èxit a El País, escriure una columna els dissabtes en aquest diari, col.laborar en el seu suplement setmanal, participar en el Hoy por hoy de la Cadena Ser Però si haguéssim de definir-lo, més que com a periodista, ho faríem com a blocaire, una professió per a la qual cal tenir alguna cosa més que sort: “El secret de l'èxit a internet? Diria que és haver tingut olfacte per fer alguna cosa una mica diferent del que es feia abans, que era un periodisme enfocat només a allò purament gastronòmic. Crec que cal tenir aquest punt de vista global, és clar, però també oferir alguna cosa nova”. Aquest cosa nova, una cosa moderna, una cosa divertida... una mica pop, és l'ingredient màgic que converteix La cocina pop del comidista en un llibre que es llegeix per cuinar però també per passar una bona estona amb la seva lectura.

‘Pochas’ a la riojana

La seva condició de blocaire-cuinetes (tots els plats del llibre els ha cuinat ell i els ha fotografiat la seva amiga Ainhoa Gomà) porta a Mikel a molts restaurants com a convidat, a aquestes interminables però exquisits menjars de premsa, una cosa que, però, no va molt amb ell: “No em canso dels menjars de premsa perquè em dosificar moltíssim”, reconeix. “Si vull provar un restaurant, prefereixo anar amb els meus amics, com qualsevol client anònim. El gaudeixo moltíssim més ”. És la millor manera de gaudir del seu plat favorit... s'atreveix a dir quin és? “És difícil de decidir, però crec que em quedo amb les pochas a la riojana. I reconec obertament que no m'agraden ni el cabell d'àngel ni el fetge ni certes textures gelatinoses, com les dels peus de porc ”.

¿Restaurant? Estarà preparant El comidista una incursió en el món de la restauració? “No, no tinc pensat res d'això per ara, però m'interessen els restaurants i, bàsicament, m'agraden”. Així que, de moment, segueix escrivint de cuines més que d'establiments. Bastant anem ja a restaurants per menjar. Massa: “En moltíssimes cases s'ha deixat de cuinar i això és tristíssim”, diu. I lamenta profundament que la majoria de les persones joves que coneix no sàpiguen cuinar.