Nostàlgia, humor, tendresa, records. Aquests ingredients, barrejats en les dosis precises amb un estil fresc, elegant, lluminós, creen un plat exquisit que un no sap ja si és una novel.la o un llibre de memòries. Ni tan sols el seu autor s'atreveix a estar totalment segur. Marcos Ordóñez (Barcelona, 1957), un dels crítics teatrals més acreditats d'Espanya, ha agafat els seus records, els ha amanit amb el que li ha explicat la seva mare, els ha corregit amb les cartelleres de cinema i de teatre de l'època, ha afegit pessics de programes de ràdio i televisió i els ha passat pel colador de la seva germana per crear Un jardín abandonado por los pájaros (El Aleph), un cop d'ull nostàlgic, humorístic, tendre i evocatiu de la Barcelona dels anys 60.
El jardí del títol no és altra cosa que el terrat de casa dels seus avis, al Raval barceloní, que la mirada del nen convertia en un preciós jardí. Aquesta mateixa mirada és la que ens endinsa en un relat amb dues línies narratives: “D'una banda, els moments concrets, els descobriments, les meravelles que tots hem viscut de petits, i, de l'altra, el temps històric i tumultuós que em va tocar viure ”.
“No reivindico l'escassetat, però és cert que quan tens poques coses aquestes coses passen a ser molt grans”, explica Ordóñez. No van ser uns anys d'abundància, però tampoc infeliços: “No vam tenir una infància dickensiana, però vam menjar més farinetes que els orfes d'un internat anglès”, llegim al llibre. Com cantava Serrat, “eren a els meus i han Estat a els Únics”. No és que aquella dècada tingui o no una cosa especial que altres èpoques no tenen. “Bé, era tot més barat...”, fa broma l'autor. “Són els anys 60, però contemplats per la mirada d'un nen, que sempre es fascina, estigui en la dècada que estigui. El que passa és que en els 60 es dóna l'albor de la modernitat: vestits de colors, la televisió, les vaixelles Duralex... Els 50 van durar molt i els 60 van arribar amb retard ”.
Assenyala Habla memoria, de Nabokov, com una influència: “És un llibre modèlic que reflecteix a la perfecció la sensació de pèrdua i del que m'interessa molt la sensualitat amb què està dibuixat tot”. Sensualitat i sentimentalisme benentès són claus en el relat. Ordóñez plasma en la narració tota la seva època d'adolescent, reconeixent, com fa Julio Caro Baroja a Los Baroja, memorias familiares, que “la mirada adolescent és arrogant, perquè un pensa, d'adolescent, que no li deu res a ningú”. Aquesta xuleria juvenil queda corregida en el llibre, que el seu autor qualifica com “una obra de gratitud cap molta gent que, al seu moment, no vaig percebre”.
Personatges 'novel.lescos'
La diferència entre realitat i ficció acaba difuminant. “Sempre penso que tot és ficció”, reconeix el crític teatral. “Has de reconstruir i novel.lar records de familiars i amics, convertint-los en personatges narratius... Crec que unes memòries s'interessen per tornar-nos un món desaparegut, amb els seus olors, amb les seves llums i els seus records, i per l'entitat narrativa dels personatges, és a dir , que els succeeixin coses interessants o estiguin descrits d'una manera que arriba un moment en què no saps si llegeixes una ficció o no ”.
I aquestes coses interessants que succeeixen tenen molt de suc. El llibre està ple d'anècdotes curioses, meravelloses, divertides o històriques, des de l'àvia (“que de vegades podia ser més sardònica i inclement que Bette Davies i Barbara Stanwick juntes”), que va perdre un braç en els bombardejos feixistes sobre Barcelona el 1938, fins l'oncle Juan Manuel, que va ser el primer nacional a entrar a Madrid en el 39: “El seu regiment estava apostat a Somosierra, tan a les portes de Madrid, que va decidir acostar-se per veure a les seves cosines. Com va aconseguir creuar els fronts (en bicicleta i amb el seu uniforme de requeté) i arribar viu al barri de Salamanca és un dels grans misteris de la meva família”, escriu Ordóñez. I, amb sarna cinematogràfica, comenta: “Llàstima que estigui mort Azcona, perquè li encantaria aquesta imatge. M'imagino Luis Diges ... ”
Ull cinematogràfic i teatral
Les referències al cinema, des del projector que va rebre als tres anys, són una constant. “Degeneració professional” d'algú que reconeix que les cartelleres del Noticiero van ser el seu primer llibre de lectura. El cinema, de fet, va obrir moltes finestres en aquella Espanya: “Anàvem al cinema com qui s'aboca al balcó o s'asseu a la terrassa d'un bar a veure passar la gent, però el balcó s'obria a un altre univers i per la terrassa desfilava gent que mai vèiem en el nostre món ”.
El cinema, en fi, és un fidel reflex de tota una dictadura: “El franquisme era el que impulsava a la gent a fer cues quilomètriques per veure 'Helga', que es considerava una cimera del cinema eròtic i era un documental nòrdic sobre un part. Poc més tard hi va haver cues similars per veure 'Banya de cabra', una fosca pel.lícula búlgara a gèlid blanc i negre la seqüència central mostrava una violació. Només per aquestes dues sinistres malformacions del desig (o una sola amb dues cares) el franquisme mereixeria el foc etern”.
Una vida que, d'haver estat una obra de teatre, Ordóñez voldria que fora El Mahabharata de Peter Brook, 12 hores del millor teatre... “I com més bonica, millor i com més comèdia, millor. Álex de la Iglesia diu que la comèdia és el llenguatge dels déus. El Rei Lear és extraordinària, però dóna'm una comèdia ”. No podem definir Un jardín abandonado por los pájaros com una comèdia, però la seva lectura dibuixa constantment somriures a la cara del lector. I és que, com sosté Ordóñez, “l'humor és importantíssim, ens ha fotut!”.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
