La noia ja no és una nena, ni tampoc és la de quan ens va sorprendre des de l'escena popfolkera incipient i molt indie de fa uns 5 anys amb el seu àlbum I Love Your Glasses, ni ho és tant com quan va començar aquesta gira. L'últim LP de Russian Red, Fuerteventura, porta una llarga carretera de dos anys que ha serpentejat per Espanya, França, Japó... mig món! i va acabar ahir a la sala Razzmatazz de Barcelona. Un final amb cert toc d'apoteosi en comptar amb la companyia de Bob Kildea i Stevie Jackson, músics de Belle and Sebastian, banda amb la qual ha produït el treball. Un luxe que ens mostra l'èxit aconseguit ja fora de les nostres fronteres per la cantant Lourdes Fernández (Madrid, 1985).
La candidesa ja no està sobre l'escenari però sí la calidesa i la multiplicitat de la seva veu. Potser no va ser el millor directe, però va ser un bon concert... Segueix conservant una veu molt seva, encara que ha perdut la intimitat antiga i aquell auditori que es plegava als seus designis amb convenciment. El seu públic ha augmentat i una part s'ha fet gran. A la sala ja no hi havia només joves, romàntics i malenconiosos, Russian Red ja és tot un clàssic dels nostres dies.
Des del minimalisme escènic d'uns neons rosa intens delineant la cal.ligrafia de Russian Red, “la veu de l'indie espanyol” es llançava a la sala 2 del Razzmatazz, plena en les seves tres quartes parts, i tenia dificultats per arribar al fons de l'espai. Uns problemes amb el volum que van fomentar xarradetes que omplien justament aquest error tècnic. D'altra banda, i potser es degui a una timidesa interrompuda per les exigències d'enfrontar-se a un públic en augment, la interacció plena de bones intencions de la cantant no acaba de quallar amb els assistents...
Temes infal.libles
Dit això, van ser infal.libles les cançons insígnia. Fantàstica la que va realitzar de Cigarretes a duo amb el seu guitarra, Brian Hunt, que també va sumar la seva veu, molticorejada i ja banda sonora generacional del seu primer àlbum. O l'optimisme carregat d'energia llançat des de The Sun The Threes, aquesta peça més complexa des de la part instrumental, més elaborada en la seva composició i amb una sensibilitat expansiva i carregada de bon rotllo, ens va treure per una estona la sordidesa de la crisi econòmica i de valors que estem vivint i que la cantautora identifica amb fantàstics “moments de reconciliació”.
Així van anar passant temes... Everyday Everynight, I Hate You But I Love You... fins que acabat el xou la gent va demanar més. I hi va haver més. Un final inesperat amb versions dels Beatles. Lucy In The Sky With Diamonds va ser un cover amb força i sense perdre el toc psicodèlic necessari amb represes i canvis de ritme... I ja com grand finale i deu músics sobre l'escenari bastonejant percussions diverses, inclosa la madrilenya, el remolí sonor de Come Together. El públic va marxar estant a dalt de tot.
Aquest canvi de registre, aquesta faceta, va ser una enorme sorpresa. Veure a la madrilenya absolutament solta i potent obre una nova via musical on seria molt interessant que en el futur fes una incursió. Va sonar natural i potent i va demostrar una força diferent i nova que molts desconeixien. La noia ja no és tan nena, ni tampoc és la de quan ens va sorprendre des de l'escena popfolkera incipient. Creix.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
