Roger Peña: “Veniu i indigneu-vos amb nosaltres”

Any 1996. Arnold Eastman, un veterà i venerable polític democristià austríac rep Gerhard Bauer, un jove i ambiciós membre del partit. Estan en joc les eleccions presidencials. I tot està a favor del Partit Popular. No obstant això, hi ha alguna cosa... hi ha algun drap brut que convé amagar davant l'opinió pública. El jove haurà de donar-ho tot per rentar o amagar aquesta taca que, en cas contrari, permetria que el centre esquerra arribés al poder. Roger Peña Carulla va escriure aquesta trama fa set anys quan, diu, “l'olor de sofre en la política ja era molt intens”. Amb Poder absolut ens ha volgut mostrar les coses que passen a la rebotiga política. “No denuncio a ningú, simplement ensenyo el que crec que passa de portes endins. El públic decidirà si hi ha alguna cosa que denunciar o no”.

Llocs comuns

La trama ens sona bastant... “Però no pretenc fer una crítica al Partit Popular austríac en concret”, explica el dramaturg. “Crec que reparteixo a dretes i a esquerres. És una obra contra la supèrbia i contra l'avarícia. La primera és la perversió, la segona és un càncer que, alimentat per la voracitat dels mercats, està corcant els nostres fonaments morals”. De fet, tot i haver-se escrit el 2005, a l'obra hi ha força indignació. En aquests set anys transcorreguts s'han descobert moltes cartes a la política: “Les llistes tancades, per exemple, són un altre càncer de la democràcia. La gent s'ha adonat que qui fiqui mà a la caixa ha de pagar per això, no repetir en unes llistes i tornar a seure en un escó”. És indignant, per descomptat, i Peña fa la seva particular crida: “Veniu i indigneu-vos amb nosaltres”.

L'autor analitza aquests elements que han encès la flama de la indignació: “Vivim en un país que prefereix salvar els bancs abans que als seus ciutadans i el ministre de Defensa estava al capdavant d'una empresa que venia bombes de dispersió, en un món entestat a rescatar el gran capital oblidant la misèria del tercer món i la dels nostres carrers”. El gran capital és el que mou els fils de l'obra i de l'actualitat mundial. “Les úniques fortunes que creixen són les grans fortunes”, es queixa Penya.

La barbàrie, el pa nostre de cada dia

L'obra se situa a Àustria i el 1996...“ Buscava un personatge que pogués haver tingut relació amb el nazisme i que romangués en actiu. Un polític que tingués uns 75 anys en aquella data ja m'anava bé. I a Àustria perquè aquest va ser un país amb molta responsabilitat en l'ascens del nacionalsocialisme”. Malgrat tot, Roger Peña és molt conscient que per reflectir la maldat no cal remuntar-se a la primera meitat del segle passat. “Parlem de les antigues barbàries i sembla que ens oblidem que la barbàrie segueix sent el pa nostre de cada dia: l'Alemanya nazi, sí, però també Srebrenica, Abu Ghraib, la banya de Áfirca, el racisme creixent a Grècia...”

Però hi ha alguna cosa més que va influir el director en l'escriptura de Poder absolut. I no ho nega: “1996 va ser l'any en què a Espanya es va donar la majoria absoluta del Senyor del pàdel. Aquí veia l'ambició d'algú obcecat per escalar en la jerarquia del poder... ”Però insisteix que el repartiment de osties va cap a tots els costats. “Les referències de corrupció són tant les trames de Francisco Camps com la del els GAL, no ho oblidem”, assevera Penya.

Thriller polític i psicològic

Amb aquestes premisses, ha creat un thriller polític i psicològic en el qual es reflecteix la podridura de la classe política. Per això ha comptat amb dos actors que considera (paradoxalment) irreprotxables. Des del primer moment va veure en la figura del tecnòcrata servil i una mica insegur Gerhard a l'actor Eduard Farelo. El venerable Arnold, en canvi, va ser concebut per Enric Arraondo però va morir un any més tard (el 2006). “Emilio Gutiérrez Caba, però, també va ser un ferm candidat des del primer moment”, admet l'escriptor. “Jo havia treballat amb ell força, a Orestiada, en Electra... el coneixia bé i sabia que podia aportar aquest punt entranyable i alhora aquesta mala llet que desprèn Arnold”.

A més d'un duel de personatges, el del polític de prestigi amb experiència de govern, sobri, elegant, aparentment sense res a amagar davant el jove de ràpida ascensió, il.lusionat, disposat a tot, “és un combat d'actors”. Sobre ells, únics intèrprets de la peça, pesa tot el contingut, tota la tensió, tota la denúncia de Poder absolut. “El teatre ha de recordar què passa, encara que intentin tapar-nos la boca”, explica el creador del muntatge. “He tingut la immensa sort de comptar amb dos actors irrepetibles i lliurats fins a l'extenuació, per poder cantes les quaranta a qui diuen servir”.

Peña Carulla tanca el seu escrit de presentació de la seva obra amb una veritat inquietant, paorosa, terrible: “El millor és que aquesta obra no és una història real. L'inconvenient és que podria ser-ho ”.