De mica en mica s’ha fet un lloc en primera línia de l’escena catalana de l’audiovisual amb sèries com Green Power i Pop Ràpid. I ara, mentre esperem la segona temporada d’aquesta última, Marc Crehuet (1978) ha estrenat a la sala Flyhard l’obra de teatre El Rei Borni, que per mitjà del boca orella ha passat a tenir molt bones critiques.
La teva última obra El Rei Borni és una història peculiar amb acideses...El Rei Borni
... és una comèdia negra sobre la trobada casual d’un Mosso d’Esquadra antiavalots i un manifestant a qui li ha buidat l’ull. Aquest és el plantejament, que està tractat amb un to de comèdia, però una comèdia que no amaga la part fosca o dramàtica de la situació.
Esgotar les entrades de totes les funcions i a més gaudir de bones crítiques... T’esperaves tant d'èxit?
La Betsy Túrnez, Alain Hernández, Xesc Cabot, Miki Esparvé i Ruth Llopis, que són els actors, i jo, ens ho passem genial assajant. Ens adonàvem que –almenys per a nosaltres– l'obra funcionava, però en tractar-se d'una comèdia sobre un tema tan actual i dramàtic, tenia els meus dubtes sobre com reaccionaria el públic. I de cap manera m'imaginava un èxit com el que ha tingut. No hem parat de rebre crítiques elogioses que ens han demostrat que l'obra arriba a la gent i això sí que és un gran reconeixement del nostre treball. Estem molt contents i ara esperem que El Rei Borni pugui viatjar i molt.
L’obra parteix d’un esdeveniment mediàtic. Creus que és oportunista o una oportunitat per parlar de certes qüestions?
Vaig escriure l’obra abans que el tema fos tan mediàtic. No havia passat l’accident de l’Ester Quintana. Ja n'hi havia hagut algun cas i, de fet, em vaig inspirar en el d’un noi italià que li va passar el 2010. I no havia tingut aquesta repercussió mediàtica quan en Jordi Casanovas em va encarregar una obra de teatre amb temàtica lliure per la sala Flayhard. Estava interessat en el tema perquè em generava moltes preguntes sobre la crisi, sobre la violència del sistema per reprimir les protestes i sobre què passaria si es trobessin de forma casual víctima i agressor en una mateixa taula.
La Flyhard és una sala independent amb unes característiques peculiars...
El fet d’estrenar l’obra en aquesta sala és especial pel que li dóna i les condicions que té. És una sala petita on tens els actors gairebé a tocar i et permet treballar una interpretació molt continguda, una interpretació naturalista, que el text sigui casi xiuxiuejat. (Encara que pel tema de l’obra i per la dramatúrgia és adaptable a espais més grans). La proximitat fa que d’alguna manera entris en la intimitat, com si estiguessis en el menjador d’aquesta casa. És gairebé en 3D, ara que es parla que el cinema fa esforços per arribar a la tridimensionalitat, el públic està molt a prop de les accions.
La Betsy Túrnez, l’Alain Hernández, en Xesc Cabot o Miki Esparvé són part dels actors que treballen en la majoria dels teus projectes.
Si, junts han treballat a Pop Ràpid... Alguns ens coneixem des de fa cinc o sis anys i són actors amb els quals hem crescut junts, moltes vegades penso ja directament en ells quan escric. Això fa que sigui molt fàcil el treball, que ens ho passem molt bé i que ens entenguem a la primera. A més a més, podem avançar, conec la seva evolució personal i ells la meva i tenim un llenguatge que entenem de seguida i ens permet investigar, perquè ja tens la base feta.
No és la teva primera obra de teatre. Quina diferència hi ha entre Connexions i aquesta última?Connexions
La primera obra era una comèdia romàntica i prou, que en aquell moment tenia el context de les primeres xarxes socials –que encara no és coneixien com a tals–. Jugava amb elements tecnològics que aleshores eren el que més utilitzàvem i que ara segur que han quedat desplaçats. Quan la vaig escriure no existia ni Facebook ni Twitter però ja entràvem als chats i als portals per trobar parella. A més a més, Connexions tenia un altre to, era més happy, més lluminosa.
Com a creador i director de la sèrie de televisió Pop Ràpid, que ens pots avançar la segona temporada?Pop Ràpid
La segona temporada manté l’essència de la primera en el sentit que no canvia la localització, pràcticament són els mateixos personatges i el ritme i el to són els mateixos... Però sí que penso que la gran novetat és precisament el fet que som un equip amb el qual portem temps treballant i hem anat creixent i evolucionant junts com també ho han fet els personatges de la sèrie. A més a Pop Ràpid passa una mica com a El Rei Borni, que si hi ha un drama en el fons de les situacions no l’amaguem, el fem evident. I en aquest sentit és mes madura que la primera temporada.
Alternes teatre i tele, et trobes còmode canviant el registre?
Hi ha molta diferència a l’hora de treballar tele i teatre, són llenguatges diferents. Feia molt temps que no escrivia res pel teatre i quan Jordi Casanoves em va donar l'oportunitat em va semblar un repte molt interessant. A més, em venia molt de gust no haver de pensar en plànols, és quelcom que d’alguna manera t'alleuja! Però per altra banda, una sala tan petita ens permetia treballar d’una manera semblant el registre televisiu, en el sentit que podíem fugir bastant de l’artifici teatral perquè el fet d’escoltar-se tot molt bé et permet treballar amb un llenguatge més naturalista.
Faltaria el cinema. Tens pensat llençar-te a la gran pantalla?
... Doncs espero que aviat, quan tingui el temps i l'energia per posar-me a escriure un llargmetratge... De fet, tinc una idea des de fa temps que m’atrau molt. Només em falta trobar el moment per fer-ho.
Sempre hi ha part de comèdia en les teves creacions... quin tipus d'eina és per a tu l’humor?
Amb qualsevol tema pots apropar-te des de diferents registres i gèneres, però cadascú té un tipus de llenguatge i a mi l’humor em funciona... no és una cosa, diguéssim, molt intencionada, deliberada, sinó que és el llenguatge que em surt. No és que hagi volgut sempre escriure en aquest to ni en aquest registre, he intentat escriure coses més dramàtiques, però en general em passa una cosa: necessito aquesta distància irònica sobre el que escric –potser perquè tampoc em prenc seriosament a mi mateix– i aquesta distancia me la dóna l’humor. És un vehicle que permet parlar de tots els temes.
Avui dia es parla de produccions low cost i les teves produccions tenen pressupostos molt ajustats. És pels temps de crisi o per principis?low cost
El low cost és una realitat a la qual t’has d’adaptar i pot ser que s’acabi convertint en un estil perquè de les mancances en pots fer virtut. Quan tens pocs recursos, el que has de fer és pensar, fer servir l’enginy per trobar maneres d’explicar les coses d’una manera que no depengui dels diners. En si no és una cosa bona, et ve imposada en funció del projecte i del moment en el que estas. El que sí et permet és ser més àgil després quan tens més pressupost perquè has passat per un procés i has aprés.
Molt lligat trobem que les noves tecnologies han afectat molt les formes de fer en l’audiovisual...
El que ha revolucionat és que qualsevol persona sola pot fer tot el procés de producció que abans depenia de molts diners i de diferents grups de persones. Pots fer des de la idea fins a la distribució, fins i tot el marketing a través d’internet. Ara la gent no només escriu, sinó que escriu i si té una càmera roda les coses i a més a més ho pot penjar i a més a més pot veure com funciona aquell producte, veus quin és el feedback. Evidentment és un esforç, però tens la possibilitat i passar per tot el procés et dóna un gran aprenentatge del global de l’audiovisual, et serveix per millorar.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
