Fa uns dies el professor i exrector de la UPF Josep Joan Moreso lloava en un article de premsa a Kant i el concepte kantià de raó. En aquell text es referia indirectament als estudiants als quals havia comparat amb els nazis per interrompre un acte de debat a la universitat. A la desraó del nazisme el professor Moreso hi oposava la raó de Kant i de la il·lustració en general.
Però si parlem de Kant i posem pel mig referències al nazisme o a altres “períodes d'ignomínia” crec que és imprescindible anomenar l'anàlisi crític que va fer de la raó kantiana l'Escola de Frankfurt i el seu màxim exponent: Theodor W. Adorno.
El 1944, amb les xemeneies funcionant a Auschwitz, Adorno escrivia a Califòrnia amb el seu col·lega Max Horkheimer la Dialèctica de la Il·lustració. En ella intentava donar resposta al moment en què vivien. Buscaven, així ho explicaven en les primeres pàgines, el motiu “per què la humanitat, en lloc d'entrar en un estat veritablement humà, s'enfonsa en un nou gènere de barbàrie”.
I és que la destrucció de la Segona Guerra Mundial posava a prova la fe en el progrés i fins i tot en la idea de raó il·luminada el segle XVIII per Kant i altres.
La conclusió principal de l'obra era que el desastre generat per la civilització europea tenia el seu origen en la mateixa Il·lustració. Amb el naixement de la raó, deia Adorno, s'havia generat un instrument d'alliberament, però també un instrument de dominació. “No tenim cap dubte -escrivia amb Horkheimer- que la llibertat en la societat és inseparable del pensament il·lustrat. Però creiem haver descobert amb la mateixa claredat que el concepte d'aquest mateix pensament, no menys que les formes històriques concretes i les institucions socials en què es troba immers, conté ja el germen d'aquella regressió que avui es verifica per tot arreu”. Quan la raó deixava de desenvolupar-se de forma dialèctica, quan es convertia en un fi en si mateixa creant utopies, llavors es convertia en una eina de destrucció, de dominació.
La idea de raó de Kant és considerada com un dels grans èxits del pensament europeu. Però en perdre aquesta instrumentalitat havia degenerat justificant indirectament la dominació i fins i tot l'eliminació de l'altre. El Terror francès seria un sagnant exemple d'aquesta idea: la raó revolucionària entronitzada com a fi va necessitar eliminar, físicament, tot allò que la disturbaba, tot allò que enfosquia la utopia. Una cosa similar va detectar Adorno en el nacionalsocialisme. Ja ho havia advertit Francisco de Goya: el somni de la raó provoca monstres.
En aquest sentit resulta interessant la crítica d'Adorno que ja va fer Benjamin a la idea de progrés i al qual avui anomenaríem eurocentrisme: Europa havia estat el bressol de la civilització. Però, precisament per això, era també el bressol de la barbàrie. Europa havia produït Kant, per cert un il·lustrat força reaccionari en el pla jurídic, però també Auschwitz, fruit aquest últim no només de la ment insana dels nazis sinó de la racionalitat i del progrés.
Adorno va tornar a Alemanya després de la guerra i va continuar desenvolupant des de la seva càtedra en i des de l'Institut d'Investigacions Socials de Frankfurt aquesta idea de “Dialèctica negativa”. Adorno, coherentment amb el seu pensament, no es va limitar als seus seminaris i als seus llibres: va ser una persona que va destacar en les lluites del seu temps, fidel a la idea que la dialèctica era font de progrés i alliberament i que el seu abandonament obria les portes a derives destructives. Adorno es va oposar a la guerra del Vietnam, a la declaració de l'estat d'emergència a Alemanya, a la repressió del moviment estudiantil...
Aquest compromís li va comportar atacs i crítiques dels apologetes de la raó d'Estat i de l'ordre liberal, però també dels estudiants que pretenien arrossegar el professor al camp de la praxi. Adorno va viure les protestes dels estudiants que derivarien en el 1968 alemany, molt més transformador que el maig francès. El filòsof va tenir por davant determinades derives d'alguns moviments estudiantils. Va legitimar la intervenció policial a la universitat si s'amenaçava la integritat de les persones. Va criticar els universitaris que, segons ell, confonien la revolució amb la regressió. Adorno va morir el 1969. No va poder veure per tant que com aquesta onada de protestes transformava la societat alemanya i la modernitzava i l'emancipava de velles cotilles sexistes i classistes. El temps va demostrar que Adorno s'equivocava en qualificar com regressius aquests moviments. La raó crítica frankfurtiana també se li ha d'aplicar al professor.
I és que en el moment actual, de crisi profunda en allò polític i econòmic, resulta imprescindible defensar la raó crítica d'Adorno. Els milions de víctimes de la crisi ho són també d'un pensament únic que s'identificava i fins i tot s'identifica avui amb la raó econòmica i política. És des del pensament crític des d'on s'estan plantejant alternatives. Per això cal superar la idea de raó no dialèctica i convertir el pensament en instrument d'alliberament. En definitiva, és imprescindible recuperar Adorno per evitar que el pensament únic i els seus atacs a la raó crítica obri les portes a nous períodes d'ignomínia.
Sobre este blog
Este blog recoge la primera etapa de El Diari de l'Educació, ahora un medio con identidad propia, que forma parte de un proyecto de periodismo independiente comprometido en la defensa del Estado del bienestar.
También puedes leer algunas de las noticias de El Diari de l'Educació en castellano
0