Cracòvia, tres (patrimonis de la humanitat) en un (viatge)

Tens només uns dies de vacances i no et vols equivocar? No ho dubtis: tria Cracòvia. Deu haver-hi molt poques destinacions al món on un viatge de curta durada pot incloure la visita a tres indrets que tenen la consideració de Patrimoni de la Humanitat per la Unesco: el centre històric de Cracòvia, el camp d’extermini d’Auschwitz i les mines de sal de Wieliczka. Per la ciutat fan falta tres dies mínim, per Auschwitz i per Wieliczka (que es troben més o menys a una hora en cotxe de la ciutat, però en bandes oposades), un cada un. I si tens més dies i pots fer més ruta, els pobles i paisatges de la regió de Malapolska (la petita Polònia, on es troba la ciutat) et deixaran bocabadat.

El centre històric

Cracòvia és una ciutat ideal per patejar-se-la, gràcies a un nucli històric molt gran i peatonalitzat, i una segona corona de centres d’interès als quals es pot accedir fàcilment en un curt trajecte d’autobús. El punt de partida de qualsevol ruta és la medieval i preciosa plaça del Mercat (Rynek Glowny), que és a Cracòvia el que la plaça de Sant Marc a Venècia: espectacular, monumental i el lloc on facis el que facis sempre hi acabes anant a petar. T’atreu com un imant. És la plaça més gran del país i una de les més grans d’Europa, i està envoltada d’edificis històrics, la major part civils, com l’antic mercat allargassat que s’estén al bell mig de la plaça. Comerços, bars i restaurants garanteixen que el cor de Cracòvia està ple de vida tot l’any, fins i tot durant els mesos d’hivern.

A la sortida del centre històric s’alça on turonet on s’aixequen el castell i la catedral de Wawel, testimonis dels més de cinc segles que Cracòvia va allotjar la cort reial i va exercir de capital del país. Segona visita obligada. El més típic és pujar a la torre de la catedral per veure la campana de Segimon, una de les més grans mai construïdes (11 tones, fan falta vuit homes per fer que dringui).

Com a tot Polònia, la petjada religiosa és constant. Per l’elevat nombre d’esglésies catòliques per habitant (Joan Pau II era fill d’aquestes terres, no ho oblidem), moltes de les quals d’imponents dimensions, i per la importància del seu barri jueu, la tercera visita obligada després del centre històric i del turó de Wawel. Al barri jueu, i una mica més allunyat, a l’antic gueto de Cracòvia (on el cineasta Roman Polanski va passar part de la seva infantesa) comencem a percebre l’impacte de l’holocaust. A les sinagogues, cementiris i llibreries jueves el record de la barbàrie nazi és encara ben viu.

Una altra ruta et recorda que la història d’Oskar Schindler va tenir lloc a Cracòvia. Pel que expliquen, durant els anys posteriors a la cèlebre pel·lícula d’Spielberg hi va haver un boom de turistes desitjant trepitjar els escenaris naturals on es va rodar. D’un temps ençà, la febre ha baixat, però amb el guia adequat els cinèfils encara poden arribar fins a les portes de l’antiga fàbrica de Schindler (per fora intacta, per dins no té res a veure), o la casa on va viure el temible comandant nazi Amos Götz, no visitable (sembla que la va adquirir un particular amb vista a fer-hi negoci però ni s’ha obert al públic ni s’ha enderrocat). Al costat de la tètrica mansió, el que durant la guerra va ser un camp de concentració ara és un parc públic farcit de referències al passat.

Auschwitz

Des de Cracòvia, apropar-se a Auschwitz és un moment. Es tracta d’una visita colpidora, dura, per moments insuportable, però imprescindible per mantenir alerta la consciència i la memòria. Aquest va ser un dels camps d’extermini més atroços del règim de Hitler; els historiadors calculen que al llarg de la guerra hi van passar 1,3 milions de presoners, dels quals la immensa major part van acabar gasificats.

Als camps (es visita primer Auschwitz I, el camp de concentració original, i després Auschwitz II, que és pròpiament el d’extermini) veiem com dormien, com menjaven, on defecaven, saltem de barracot en barracot, veiem les imatges de centenars de presoners penjades de les parets, travessem les tanques de formigó i filferro, entrem a les cambres de gas i als forns crematoris, accedim a una sala on s’amunteguen maletes, sabates, cabells... Hi ha força públic, però gairebé ni es nota, està molt ben organitzat (amb visites per grups que surten cada quart d’hora si ho recordo bé) i només la veu d’algun nen interromp el silenci respectuós amb què transcorre la visita. Sembla que d’això hagi de fer mil anys i només en fa setanta. Ens deixem transportar a l’horror sense deixar de ser turistes, però s’agraeix que en algunes estances es prohibeixi fer fotografies o que no hi hagi una sola botiga de souvenirs en un lloc capaç d’atreure aquesta gentada.

Wieliczka

I per què hauria de perdre jo un dia per anar a veure unes mines de sal, com si aquí no en tinguéssim? Error. Les mines de sal de Wieliczka són una obra d’art excavada en el subsòl al llarg dels darrers 700 anys. Una autèntica meravella, on la xarxa de galeries i cambres subterrànies apareixen constantment esquitxades d’escultures tallades en sal fetes pels mateixos miners, la major part amb motius religiosos i amb estils diversos segons l’autor i l’època. Algunes d’aquestes cambres arriben a ser tan fastuoses i impressionants que et transporten a un film de fantasia (o de terror gòtic, això va a gustos). És senzillament sensacional que durant segles uns miners dediquessin part del poc temps lliure que devien tenir a construir cambres que semblen la nau central d’una catedral o el saló de ball d’un palau.

Quan deixes la mina dues hores i mitja després d’haver-hi entrat et sembla que l’has recorregut de dalt a baix, i en realitat només has caminat al llarg de 2,5 kilòmetres dels més de 300 km que hi ha de galeries. Has estat a 135 km sota terra, però la mina baixa més enllà dels 300, i és que en realitat segueix funcionant avui dia. Però sobretot quan surts ja no et fas la pregunta inicial, sinó que estàs convençut d’haver trepitjat un lloc únic al món. Un tresor (on sí hi ha botigues de souvenirs...)

I si encara us queden dies, hi ha un munt de pobles i paratges propers dignes de ser inspeccionats. Més o menys a la mateixa distància que separa Barcelona dels Pirineus, des de Cracòvia es pot accedir a la serralada dels Carpats, on l’excursionista trobarà bones rutes per explorar. Només una prevenció: a Polònia en general les carreteres són encara força rudimentàries, a poc a poc, van millorant perquè és el principal receptor d’ajudes europees per a la construcció d’infraestructures (com Espanya ho va ser als vuitanta i noranta), però les distàncies enganyoses. Millor pensar que pel que aquí es necessita una hora, allà en faran falten dues.