Tunísia, el Magrib més familiar

Sempre va ser el país més estable de l’altra riba de la Mediterrània, es deia que el més occidentalitzat, i segurament per això ha estat el primer en completar la transició democràtica que va començar fa exactament quatre anys en forma d’esclat revolucionari, amb el derrocament del dictador de coll blanc Ben Ali. Fa només uns dies Tunísia ha viscut la celebració de les primeres eleccions presidencials democràtiques d’un país del Magrib, després que al gener una assemblea constituent també sortida de les urnes aprovés una nova constitució. L’anomenada primavera àrab va aixecar moltes expectatives arreu, però només Tunísia ha arribat tan lluny i tan ràpid. I sense sang. És un excel·lent moment per viatjar-hi i adonar-se de fins a quin punt està fonamentat aquell vell temor que sempre ha planat sobre el sector turístic espanyol: el dia que el Magrib s’estabilitzi s’haurà acabat el xollo.

Calma. Per això encara falten anys. La percepció d’inestabilitat encara mana a la regió, malgrat que un país com Tunísia, que fa dues o tres dècades podia ser vist com un destí d’aventures, ara sigui sobretot una destinació familiar, si es vol amb un punt d’exotisme cultural. Al llarg de tot el seu litoral, les infraestructures hoteleres són impecables, gaudeixen del nostre mateix sol (amb algun grau més, també és cert), del nostre mateix mar i si fa no fa de la nostra mateixa platja, els preus segueixen sent escandalosament competitius i es troba a un cop de roc dels grans mercats emissors de turistes. Ai quan ho sàpiguen els alemanys! O els russos. A més, moure’s pel país és relativament fàcil, bé sigui amb cotxe de lloguer, autocar, ferrocarril o mitjançant una xarxa de minibusos anomenats Lougages. Tunísia es pot recórrer de nord a sud i d’est a oest en un parell de setmanes o menys, i el que el viatger hi va trobant és una successió de sorpreses fascinants.

En citarem només algunes, o si més no les que van quedar més fixades en la retina del cronista. Al nord, a tres passes de la capital hi ha les ruïnes de l’antiga Cartago. Molt castigades i segurament insuficients per copsar la puixança que va tenir aquesta colònia fenícia fa més de dos mil·lennis. La seva hegemonia sobre tota la Mediterrània occidental va durar fins que va sucumbir davant l’expansió de Roma. Però poder trepitjar la terra d’Amilcar Barca i Hannibal et transporta a la teva pròpia insignificança com a subjecte històric. Just al costat no es pot deixar de fer un tomb per Sidi Bou Said, el poblet més encantador del país. Sense deixar els temps en què aquestes terres van formar part de l’imperi romà, en la nostra ruta cap al sud pel litoral caldrà aturar-se a El Djem, seu d’un impressionant amfiteatre construït al segle III, que només el Coliseu i dos més a Itàlia superen en dimensió. Sobta trobar un vestigi romà tan colossal en terres africanes, però així recordem que durant uns nou segles, fins a l’arribada de l’Islam, això va ser una província romana.

Precisament perquè som en un país islàmic, entre un i altre punt cal passar per la ciutat santa de Kairouan, diuen que la quarta en importància després de La Meca, Medina i Jerusalem. L’any 1988 va entrar a formar part de les ciutats patrimoni de la humanitat de la Unesco. Ens hi detenim perquè cal entrar a les seves dues imponents mesquites (la Gran Mesquita i la Mesquita de les Tres Portes), que es troben enmig d’un recinte emmurallat i envoltades d’un animat soc. Perdeu-vos-hi sense por, però amb paciència i sense baixar la guàrdia, o en sortireu amb un munt de productes que en realitat ni necessiteu ni voleu. La tabarra dels venedors Magribins és llegendària, però coneixen els seus límits. Aquest és un país que respecta i cuida el turisme. Segurament és més segur per un guiri passejar pel soc de Tunis o Kairouan que pel metro de Barcelona. I si a més busqueu catifes, sou al racó de món indicat.

Més al sud, ja a les portes del Sàhara, una altra aturada imprescindible és Matmata, un enclau berber excavat fa segles sota la terra per protegir-se dels enemics i les altes temperatures. Es tracta d’un indret màgic, encara habitat, i que segurament ho seria més si no estigués tan identificat com el lloc on George Lucas va rodar La Guerra de les Galàxies. Matmata és Taooine, el poblat on Luke Skywalker viu amb els seus oncles al primer film de la sèrie. En realitat, aquesta zona és un iman pels mitòmans de Star Wars, ja que altres indrets propers i no tan propers van servir de decorats de diverses escenes de la nissaga. A la propera illa de Djerba, per exemple, es reconeixen la cantina de Mos Eisley i la casa d’Obi Wan Kenobi, però aquesta illa avui eminentment vacacional ens és especialment propera perquè durant més de mig segle va estar sota el domini de la Corona Catalano-Aragonesa. L’almirall almogàver Roger de Llúria la va conquerir el 1282, la va utilitzar com a trampolí per a la posterior conquesta de Sicília, i hi va fer aixecar un fortí avui visitable.

Ja estem arribant a la fi del nostre periple i naturalment cal preveure una incursió d’un o més dies pel Sàhara. Douz i Tozeur són les portes habituals d’entrada a l’immens mar de sorra, però compte, que abans d’arribar-hi es creua un mar de sal també immens i captivador. Per l’assalt al Sàhara hi ha opcions per a tots els gustos, des d’excursions d’un dia en camell (la més típica) a endinsar-se en el desert durant quatre dies en un camió 4x4, passant pel lloguer d’un quad o per sobrevolar les dunes en ultralleuger. En qualsevol cas es recomana informar-se bé i anar acompanyat d’un guia fiable. Dormir al desert és una experiència única però no gaire confortable, per això a partir d’aquest punt Tunísia deixa de ser una destinació familiar per tornar a la seva antiga condició de turisme d’aventura. És a dir, d’aquell mena d’aventures que es poden viure en companyia d’uns fills adolescents.