eldiario.es

9

CATALUNYA

Un cor gegant per l'Àrtic

Unes 300 persones formen, a l'Arc del Triomf de Barcelona, un cor gegant per demanar la protecció de l'Àrtic. (Greenpeace)

Unes 300 persones han aprofitat avui la Fira de la Terra de Barcelona per llançar un missatge d'alerta sobre el desglaç de l'Àrtic i les seves perverses conseqüències. Convertit en un cor gegant, als peus de l'Arc de Triomf, el grup ha corejat el "We love Artic" que s'ha escoltat també a Donosti, Buenos Aires, Bangkok i Washington, quatre de les 280 ciutats de tot el món que han participat de l'acció promoguda per Greenpeace.

"La Fira de la Terra és el fòrum perfecte per alertar sobre el repte ambiental més important al qual ens enfrontem", assenyala Pilar Marcos, la responsable a Espanya d'aquesta campanya de Greenpeace. L'Àrtic, un dels pulmons de la Terra, es desglaça. En les últimes tres dècades, ha perdut les tres quartes parts de la seva capa de gel flotant. I alguns dels vuit països que li són fronterers intenten aprofitar la circumstància per guanyar terreny i establir-hi noves plataformes pretolíferas. L'organització ecologista pretén impedir-ho amb la creació d'un Santuari Global a l'Àrtic.

"El Consell Àrtic [format pels vuit països fronterers] ha de saber que l'Àrtic no és un negociat seu i que no poden fer el que els doni la gana. L'ONU hauria de supervisar tot el que afecta al Pol Nord", exposa Pilar Marc. "És un ecosistema únic i exigim als polítics que el protegeixin", abunda. "Salvar l'Àrtic és salvar molt més: és salvar també el teu entorn", apunta Sol Solà, una de les voluntàries que avui ha format part del cor gegant de l'Arc de Triomf. "La gent entén fàcilment les conseqüències que té la destrucció de l'Àrtic i la necessitat de preservar-lo, i per això participa", afegeix.

Seguir leyendo »

Un corazón gigante por el Ártico

Unas 300 personas forman, en el Arco del Triunfo de Barcelona, un corazón gigante para solicitar la protección del Ártico. (Greenpeace)

Unas 300 personas han aprovechado hoy la Feria de la Tierra de Barcelona para lanzar un mensaje de alerta sobre el deshielo del Ártico y sus perversas consecuencias. Convertido en un corazón gigante, a los pies del Arco del Triunfo, el grupo ha coreado el "We love Artic" que se ha escuchado también en Donosti, Buenos Aires, Bangkok y Washington, cuatro de las 280 ciudades de todo el mundo que han participado de la acción promovida por Greenpeace.

"La Feria de la Tierra es el foro perfecto para alertar sobre el reto ambiental más importante al que nos enfrentamos", señala Pilar Marcos, la responsable en España de esta campaña de Greenpeace. El Ártico, uno de los pulmones de la Tierra, se deshiela. En las últimas tres décadas, ha perdido las tres cuartas partes de su capa de hielo flotante. Y algunos de los ocho países que le son fronterizos intentan aprovechar la circunstancia para ganarle terreno y establecer allí nuevas plataformas pretolíferas. La organización ecologista pretende impedirlo con la creación de un Santuario Global en el Ártico.

"El Consejo Ártico [formado por los ocho países fronterizos] tiene que saber que el Ártico no es un negociado suyo y que no pueden hacer lo que les dé la gana. La ONU debería supervisar todo lo que afecta al Polo Norte", expone Pilar Marcos. "Es un ecosistema único y exigimos a los políticos que lo protejan", abunda. "Salvar el Ártico es salvar mucho más: es salvar también tu entorno", apunta Sol Solà, una de las voluntarias que hoy ha formado parte del corazón gigante del Arco del Triunfo. "La gente entiende fácilmente las consecuencias que tiene la destrucción del Ártico y la necesidad de preservarlo, y por eso participa", añade.

Seguir leyendo »

Acción exterior catalana: tiempo de propuestas

José María García-Margallo y el Gobierno del Estado han movido ficha con su ley de acción exterior. En Catalunya, se ha interpretado de una manera sesgada, como un ataque a la pluralidad de voces fuera de casa y como una llamada a cerrar filas en torno a una estrategia conjunta.

Pero la verdad es que cuando sales fuera, el anecdotario centra su repertorio en los conflictos y desencuentros entre ministerios y organismos del Estado, más que entre éste y las autonomías y el resto de administraciones y entes públicos que tienen presencia en el extranjero. En cooperación al desarrollo, que es el terreno donde pueden tener más margen de acción autonomías y municipios, con el tiempo se ha ido imponiendo la lógica de la concertación entre todos los actores externos e internos en los países donde se actúa.

Así que no hay tanto espacio para salirse del guión y hacer travesuras diplomáticas. Imagino que igual ocurre con la acción de promoción económica, donde además hay intereses muy parecidos y los esfuerzos parecen tener un carácter mucho más aditivo.

¿Deriva autocrática y recentralizadora en la letra el espíritu de la ley estatal? Muy probablemente, pero no hagamos análisis epidérmicos y de manual para todo, y sobre todo, aprovechemos para reflexionar cómo nos afecta y qué podemos hacer como sociedad que también quiere tener una acción internacional.

En primer lugar, Catalunya podría tener algún instumento similar para coordinar mejor su acción exterior. La idea del ministro Margallo no es nada mala, aunque no nos convenza demasiado su concreción. Recuerdo que no hace tanto tiempo me tocó conectar a dos grandes administraciones públicas catalanas que estaban trabajando en el mismo país africano, sin que la una supiera del trabajo de la otra. Ha habido esfuerzos y avances, no se puede negar, pero falta mucho camino para que los recursos que salen de la acción pública catalana estén satisfactoriamente coordinados.

Y a estas alturas del partido, habría que hacerlo contando con la sociedad civil organizada, que trabaja y tiene una proyección internacional superior a muchas de estas administraciones. A veces, una entidad de cooperación bien posicionada en un país puede conseguir más y mejores contactos e influencia que una administración que apenas mantiene un representante regional. Lo que es ridículo es que después, en nuestro país, este potencial sólo se traduzca en participar en comités, consejos y mesas poco más que ornamentales.

Margallo no entra a fondo en la gestión de los recursos y debería hacerlo, por ética y estética. Siempre recordaré la estupefacción de unos compañeros de entidad, en misión en Etiopía, al descubrir la más que bien dotada bodega de nuestro embajador en Addis Abeba, quien muy amablemente le había compartido mientras seguían las evoluciones del Barça en una eliminatoria europea.

No sé cómo están las delegaciones catalanas en Nueva York o París, pero en el resto del mundo seamos prudentes y ocupemos nuestro rinconcito en las embajadas, que también las pagamos, caramba. Déjenme decir que yo las compartiría con todos los países europeos, pero que, mientras esto no llega, quizás en Managua, el Fondo Catalán de Cooperación y la Generalitat podrían compartir sede y recursos, ¿no? O pagar a medias el representante para la región andina entre la Diputación de Barcelona y la Agencia Catalana de Cooperación, ¿no creen? O en Maputo, o en Casablanca.

¿Qué nos impide tener una coordinación real, con presupuestos, recursos y estrategias conjuntas en nuestro país? ¿O una agencia o estructura ejecutora única? Precisamente ahora, cuando en los tres niveles administrativos de Catalunya predomina la misma opción política. ¿Sería mucho pedir tener un órgano con capacidad suficiente para sacar adelante este trabajo, de manera realmente plural y participativa?

Durante estos últimos meses, hemos tenido que oír demasiadas veces que sobraban entidades de cooperación en aras de la optimización de recursos. Me permito pedir ahora a las administraciones, no ya que se fusionen como ellas nos piden a nosotros, pensando que somos empresas, sino que hagan un esfuerzo real y sincero para articular todos los recursos de la acción exterior. No hay de dónde recortar más, hay que estar en el mundo y hay que inventar nuevas formas.

Si no nos gusta el concepto autoritario de política exterior del ministro Margallo, hagamos otro, pero no le echemos las culpas de todo lo que nos pasa. De momento, los movimientos en Catalunya crean órganos comunicativos para explicar el proceso soberanista; hacen giras por países africanos con recursos de cooperación y objetivos más bien empresariales; y se niegan a reconocer la deuda con las entidades de cooperación, los actores probablemente más eficientes de todos.

Seguir leyendo »

Acció exterior catalana: temps de propostes

José María García-Margallo i el Govern de l'Estat han mogut fitxa amb la seva llei d'acció exterior. A Catalunya s'ha interpretat d'una manera esbiaixada, com un atac a la pluralitat de veus fora de casa nostra i com una crida a tancar files darrera una estratègica conjunta.

Però la veritat és que quan surts fora, l'anecdotari centra el seu repertori en els conflictes i desencontres entre ministeris i organismes de l'Estat, més que entre aquest i les autonomies i la resta d'administracions i ens públics que tenen presència a l'estranger. Quan vas a fer cooperació al desenvolupament, que és el terreny on poden tenir més marge d'acció autonomies i municipis, amb el temps s'ha anat imposant la lògica de la concertació entre tots els actors externs i interns als països on s'actua.

Així que no hi ha tant d'espai per sortir-se del guió i fer entremaliadures diplomàtiques. Imagino que igual passa amb l'acció de promoció econòmica, on a més hi ha interessos molts semblants i els esforços semblen tenir un caràcter molt més additiu.

Seguir leyendo »

El costat amarg de la quinoa

Aquest any 2013 ha estat declarat per l'ONU com l'Any Internacional de la Quinoa, en reconeixement als pobles andins. Segons l'ONU, l'expansió d'aquest cultiu pot ajudar a millorar de manera important la seguretat alimentària mundial.

La quinoa és un dels aliments més rics i complets que existeixen: conté els vuit aminoàcids essencials per a l'ésser humà i és conreada des de fa uns 5.000 anys en els Andes bolivians, peruans, equatorians i xilens. Segons la FAO, aquestes qualitats fan de la quinoa un aliment ideal per als països que pateixen de desnutrició, a més de ser un cultiu fàcil i barat de conrear, amb capacitat d'adaptar-se a altres continents i latituds.

Podria semblar, per tant, que estariem davant la solució als problemes d'un dels països amb majors índexs de fam crònica d'Amèrica Llatina, Bolívia. Segons dades de la FAO (2011), la fam afecta el 24 per cent de la població boliviana, uns dos milions de persones. Aquestes xifres resulten més que sorprenents si tenim en compte que Bolívia és el major productor de quinoa del món: proveeix el 46 per cent del mercat global.

Però, lluny de resultar una solució màgica per milers de persones, la quinoa s'ha convertit en tota una tendència alimentària en els països rics. És l'aliment saludable de moda i ha estat adoptat ràpidament en les dietes de milions de persones dels Estats Units i d'Europa. L'estat espanyol s'ha apuntat recentment a la tendència i el nostre consum de quinoa és ja de unes 175 tones a l'any.

Aquesta moda comença a convertir-se en un autèntic malson per a les poblacions més vulnerables de Bolívia. La nova demanda dels països rics ha provocat que el preu de la quinoa s'hagi triplicat en els últims sis anys. En aquest moment, el 90 per cent de la quinoa produïda a Bolívia surt del país i, com a conseqüència, el seu preu en el mercat intern bolivià també s'ha disparat.

Així, el que podia ser oportunitat per assegurar el dret a l'alimentació s'ha convertit en un nou filó per a les empreses de l'agronegoci i en l'última volta de rosca sobre la població més vulnerable, la camperola. L'augment de la superfície conreada, que ha passat de 48.897 hectàrees al 2007 a 64.770 hectàrees al 2011, està provocant un desplaçament i un debilitament de l'agricultura familiar camperola, dedicada a l'alimentació i la subsistència.

Un cop més, queda en evidència que la solució a la fam no està en el descobriment de nous cultius màgics. Es tracta d'un problema polític. La quinoa reprodueix l'esquema del sistema alimentari que s'ha imposat a Bolívia i en tot el món. Un model que margina les polítiques dirigides a la sobirania alimentària i que vulnera el dret a l'alimentació, que aposta únicament per grans agronegocis exportadors.

Aquest canvi de model ha suposat que, a Bolívia, es passi d'una producció d'aliments en mans camperoles -un 80 per cent fa 20 anys-, al moment actual on el 78 per cent de la producció d'aliments està en mans de l'agronegoci i està dirigida pels preus i els mercats d'exportació.

La quinoa podria ser, si no la solució, una gran ajuda, si caigués a les mans adequades, les camperoles ...

Seguir leyendo »

El lado amargo de la quinoa

Este año 2013 ha sido declarado  por la ONU como el Año Internacional de la Quinoa, en reconocimiento a los pueblos andinos. Según la ONU, la expansión de este cultivo puede ayudar a mejorar de manera importante la seguridad alimentaria mundial.

La quinoa es uno de los alimentos más ricos y completos que existen: contiene los ocho aminoácidos esenciales para el ser humano y es cultivada desde hace unos 5.000 años en los Andes bolivianos, peruanos, ecuatorianos y chilenos. Según la FAO, estas cualidades hacen de la quinoa un alimento ideal para los países que sufren de desnutrición, además de ser un cultivo fácil y barato de cultivar, con capacidad de adaptarse a otros continentes y latitudes.

Podría parecer, por tanto, que estuviéramos ante la solución a los problemas de uno de los países con mayores índices de hambre crónica de América Latina, Bolivia. Según datos de la FAO (2011), el hambre afecta al 24 por ciento de la población boliviana, unos dos millones de personas. Estas cifras resultan más que sorprendentes si tenemos en cuenta que Bolivia es el mayor productor de quinoa del mundo: abastece al 46 por ciento del mercado global.

Seguir leyendo »

Educar en drets humans és educar en valors ciutadans

Últimament s'ha parlat molt de l'educació en drets humans, una peça fonamental per construir una societat cívica i tolerant. Malauradament, el debat dels últims mesos ha estat conseqüència d'una decisió desafortunada: la desaparició de la matèria d'Educació per a la Ciutadania i els drets humans en el projecte educatiu del ministre d'Educació, José Ignacio Wert.

Una decisió que des de diferents instàncies ja ha estat considerada un error: és imprescindible que l'alumnat rebi educació en drets humans des de l'educació obligatòria.

La matèria d'Educació per a la Ciutadania i els drets humans va ser  discutida i polèmica des de la seva aprovació, ja que molts la van veure com una forma d'adoctrinar els nois i noies d'ESO. L'argument principal és si l'escola ha de tenir un paper educatiu, o simplement formatiu. Des d’Amnistia Internacional creiem que l'escola ha de jugar un paper fonamental en educar l'alumnat, sobretot pel que fa a l'educació en valors. I no parlem de qualsevol valor, sinó d'uns de ben concrets: els derivats de la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH), que en el seu article 26 diu el següent:

Seguir leyendo »

La mutilació genital femenina, una violació quotidiana i tolerada

Imatge d'arxiu d'una exposició sobre la mutilació genital, una pràctica que amenaça milions de dones en ple segle XXI

En el temps que vostè hagi dedicat a llegir aquesta notícia, almenys quatre nenes a tot el món hauran estat mutilades. Esgrimint motius religiosos o fins i tot higiènics, algú haurà atemptat contra els seus drets fonamentals lesionant els seus òrgans sexuals i estigmatitzant-les de per vida. La dada, oferta per Amnistia Internacional (AI), és aterridora. I evidencia la vigència d'una pràctica atàvica, no condemnada per l'Organització de les Nacions Unides (ONU) fins el passat 26 de novembre.

Llavors, feia ja temps que l'Organització Mundial de la Salut (OMS) oferia xifres esgarrifoses: prop de 140 milions de dones al món han patit mutilació genital i dos milions més la pateixen cada any. I encara que el problema es focalitza principalment a Àfrica -segons AI, és una pràctica habitual en 28 països d'aquest continent- i en alguns països del Pròxim Orient, Europa no està exempta de risc.

Avui, en el Dia Mundial contra l'Ablació, les autoritats i nombroses entitats recorden que la mutilació genital femenina (MGF) també és present en el nostre entorn, encara que sigui de manera indirecta. No se sol practicar aquí, però segueix amenaçant a les nenes d'origen africà o asiàtic, quan aquestes viatgen als països de les seves famílies.

Així, a Espanya, unes 10.500 nenes estaven en risc de patir ablació, el 2010, segons dades del Mapa de Mutilació Genital Femenina a Espanya elaborat pel Grup Interdisciplinari per a la Prevenció i l'Estudi de les Pràctiques Tradicionals Perjudicials (GIPE / PTP) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Precisament per això, ja el 2001, el Parlament català va instar la Generalitat a jugar un paper actiu en la lluita contra aquesta pràctica masclista que menyscaba la dignitat de la dona i atempta contra la seva salut i la seva sexualitat. D'aquí va néixer el "Protocol d'actuació per prevenir la mutilació genital femenina ', un sistema pioner a Europa per abordar aquest problema. Implica a diversos departaments de l'Administració catalana, així com a diferents entitats del sector, i s'estén també a l'àmbit local.

Un grup de treball inscrit dins de la Comissió nacional per una intervenció coordinada contra la violència de gènere aborda els tres tipus de MGF (infibulació, ablació i escissió) des de la prevenció. Entre altres accions, es tracta de conèixer els viatges de les nenes per endavant i d'aconseguir que els pares es comprometin a vetllar per què no pateixin cap tipus de mutilació i a verificar-ho mitjançant revisions ginecològiques. El Codi Penal permet ara perseguir i castigar aquests delictes -entre sis mesos i 12 anys de condemna, al marge de la retirada de la pàtria potestat-, encara que hagin estat comesos en altres països.

"Aquesta és una de les violacions dels drets humans més persistents, omnipresents i silenciosament tolerada", denuncia UNICEF. "La MGF és una amenaça per a la salut mental, sexual i reproductiva de les dones i pot incrementar la seva vulnerabilitat al VIH", va destacar l'ONU en la seva recent condemna.

Les campanyes de sensibilització han donat bons resultats a Mali i Senegal, segons la Generalitat, que acaba d'incorporar a l'Associació contra la Ablació de la Dona Africana en la seva lluita contra la MGF. Aquesta associació està integrada per dones de Guinea Conakry, Guinea Bissau i Burkina Faso.

Seguir leyendo »

La mutilación genital femenina, una violación tolerada y cotidiana

Imagen de archivo de una exposición sobre la mutilación genital, una práctica que amenaza a millones de mujeres en pleno siglo XXI

En el tiempo que usted haya dedicado a leer esta noticia, al menos cuatro niñas en todo el mundo habrán sido mutiladas. Esgrimiendo motivos religiosos o hasta higiénicos, alguien habrá atentado contra sus derechos fundamentales lesionando sus órganos sexuales y estigmatizándolas de por vida. El dato, ofrecido por Amnistía Internacional (AI), resulta aterrador. Y evidencia la vigencia de una práctica atávica, no condenada por la Organización de las Naciones Unidas (ONU) hasta el pasado 26 de noviembre.

Para entonces, hacía tiempo ya que la Organización Mundial de la Salud (OMS) ofrecía cifras escalofriantes: cerca de 140 millones de mujeres en el mundo han sufrido mutilación genital y dos millones más la padecen cada año. Y aunque el problema se focaliza principalmente en África –según AI, es una práctica habitual en 28 países de este continente- y en algunos países de Oriente Próximo, Europa no está exenta de riesgo.

Hoy, en el Día Mundial contra la Ablación, las autoridades y numerosas entidades recuerdan que la mutilación genital femenina (MGF) también está presente en nuestro entorno, aunque sea de manera indirecta. No se suele practicar aquí, pero sigue amenazando a las niñas de origen africano o asiático, cuando éstas viajan a los países de sus familias.

Seguir leyendo »

Les ONG catalanes planten cara a la Generalitat

Francesc Mateu, president de la Federació Catalana d'ONG.

Un nou esvoranc a la teulada financera de la Generalitat amenaça de portar a l'Administració catalana davant els tribunals. Allà es veurà les cares amb una vintena d'ONG locals el govern català si, en els propers mesos, no troba la fórmula per saldar els set milions d'euros que els deu, segons han denunciant avui les entitats afectades.

És només una part del forat. La xifra correspon únicament als impagaments de 2011 pels convenis plurianuals signats el 2010. El deute de 2012 roman encara pendent del recompte final. Però la Federació d'ONG catalanes estima que la xifra serà igual o superior a la de l'any anterior, el que elevaria la quantitat total a uns 16 milions d'euros.

Estrangulades pels impagaments de la Generalitat i per les dràstiques retallades de pressupost de les Agències Catalana i Espanyola de Cooperació, aquest grup d'ONG catalanes per la promoció de la pau, la defensa dels drets humans i de cooperació al desenvolupament s'han vist obligades a reduir o alentir en alguns casos i a anul.lar, en d'altres, els diferents projectes solidaris que duen a terme tant a Catalunya com, principalment, en els països del sud.

Així les coses, aquesta vintena d'ONG catalanes ha decidit apel.lar a la justícia en nom de la seva pròpia supervivencia. Unides, han recopilat les més de 40 reclamacions de pagament que exigeixen a la Generalitat i les han presentades, no sense oposició, al Registre de l'Agència Catalana de Cooperació aquest migdia.

Malgrat el "fort desplegament policial" que les esperava a la seu de l'entitat, segons asseguren fonts de la Federació, les entitats han pogut deixar constància de la seva reclamació administrativa, pas imprescindible per què l'assumpte arribi als tribunals en un termini mínim de tres mesos. Aquest és el temps que ara té l'Administració per estudiar la reclamació i decidir si l'estima o no. La desestimació total o parcial abocaria als jutjats.

A Catalunya, no hi ha precedents d'un cas semblant, entre Generalitat i ONG. Sí, a l'estat, on el contenciós administratiu va resoldre, fa unes setmanes, en favor d'un grup d'entitats de Calataiud que havia denunciat a l'Administració pels impagaments de 2010.

La Federació confia no haver d'arribar tan lluny. Però, fins ara, totes les converses han estat infructuoses. La Generalitat s'ha negat reiteradament a establir un calendari de pagaments, tal com li reclamaven les ONG. Tampoc ha respost a la proposta de modificació de convenis plantejada el desembre passat per aquestes entitats, que ja havien protagonitzat una tancada al juny a la seu de l'Agència Catalana de Cooperació. Aquest organisme, dependent de Presidència, ha vist reduït el seu pressupost en un 90% en els dos últims anys: si el 2010 manegava 45 milions d'euros, ara s'espabila amb 9,5 per cobrir totes les polítiques públiques de cooperació.

Seguir leyendo »