Raquel Córcoles: “El guió és l'important, després ja pots decidir quin tipus de sabatilles dibuixes”

La il·lustradora Raquel Córcoles (Reus, 1986) acaba de publicar amb Carlos Carrero seu últim còmic, Cooltureta (Lumen), una obra en la qual basant-se en el detall dissecciona amb humor el món de la cultura dels més moderns. La historietista, que coneixem per Moderna de Poble, després de publicar Sóc de poble i Els capolls no regalen flors, ens ofereix aquesta vegada una història allunyada narrativament del que hem vist fins ara a El Jueves o Cuore.

Moderna de Poble, el teu alter ego, el teu pseudònim, és una dona i en el nou còmic el protagonista passa a ser un home ... Qui és ell i què salt s'ha donat?

S'ha fet un salt per poder tractar alguns temes des del punt de vista masculí, ja que des Moderna sempre hi ha una mirada més crítica, més distant. Ara des del Cooltureta retratem un tipus de persona que també està molt estès-com les modernes de poble-a través del qual podem parlar de molts temes relacionats amb la cultura i no tant amb les tendències de moda o de hipsters ... encara que molta gent confongui Hipster i cooltureta.

És un volum fruit de la col·laboració amb Carlos Carrero. Què tal treballar en tàndem amb la teva parella?

Ja havíem fet vinyetes junts. Eren vinyetes que sempre s'allunyaven de les meves, més romàntiques o més dirigides a noies. En fer aquest llibre, sí que ens trobem que la meva visió i la seva eren diferents, no sé si és per ser dona i home. Jo reflectia situacions en què el Cooltureta havia patit un contratemps amb tristesa i Carlos em deia que no, que en realitat estava rabiós o emprenyadíssim. Jo m'imaginava com s'enfrontaria una situació i ell de cap manera l'hagués enfrontat d'aquesta manera. Fins i tot amb la il · lustració, tenia adaptar-me a coses més masculines.

Quant hi ha de biografia i experiència personal a l'hora d'explicar les teves històries?

En Moderna de Poble més perquè va començar com una història no només per explicar la meva vida sinó per explicar la vida del que creia que molts havíem viscut: anar del poble a la ciutat, amb la promesa que vas a viure una història de Hollywood. A Los capolls també parlava de les relacions sentimentals semblants a les que havia viscut, als desenganys amorosos ... Al final expliques una autobiografia compartida per una generació. En Cooltureta, em desenganxo totalment d'això, a part que la història ja està pensada per poder parlar de molts temes tractats des d'una història que és ficció. Em sembla interessant fer alguna cosa diferent ara que està en auge l'estil autobiogràfic. Sempre és més difícil parlar d'una cosa que no t'ha passat a tu d'explicar simplement el que has viscut. És un repte que fa que surtin coses noves, que hagis de buscar altres recursos, noves formes de narrar.

Existeix un humor típicament femení?

Quan parles de coses femenines, òbviament ho etiqueten així. No sóc molt contrària que el etiquetin però de vegades em fa pena que quan un home veu una dona fent humor digui “humor femení”. Jo, quan veig Buenafuente amb els seus monòlegs, per molt que vaig parlar de futbol o quan fa broma d'una dutxa d'oncles, no diré mai “humor masculí”. Al contrari, em sé ficar a la pell d'ell fins i tot quan diu coses que òbviament no he viscut mai. Espero que arribi un dia que els acudits des del punt de vista d'una dona no tinguin l'etiqueta.

Quines altres il·lustradores et semblen interessants en el panorama espanyol?

M'identifico molt amb Agustina Guerrero i el seu Diari d'una Volàtil o amb Ana Belén Rivero i el seu Ana Belén i el seu cony. D'altra banda, les meves germanes estan ara amb un projecte que es diu Les ratllades i també estan Tete Empanadillo o Mamen Moreu amb qui vaig estar per la presentació del seu nou còmic Ressaca (i parlem sobre fins a quin punt despullar la pròpia vida ...). Hi ha un munt de noies i les segueixo a totes, cap té res a veure amb l'altra. Hi ha similituds, som noies, i som de la mateixa generació i les coses que expliquem moltes vegades s'assemblen però parlem de coses diferents perquè nosaltres som diferents i cadascuna expliquem les nostres vivències

Dels còmics i còmics a la moda de les novel·les gràfiques ...

La idea de la portada neix com un gag... Quan vam decidir fer un còmic sobre el Cooltureta, vam decidir anomenar novel·la gràfica perquè un cooltureta no llegeix còmics. Va ser una broma, però sí que intentem que fos més novel · lat, en el sentit d'explicar una història amb una narrativa amb més continuïtat que els meus anteriors llibres. Encara que es pot trucar còmic i novel · la gràfica als mateixos tipus de productes, és una qüestió de vegades de pedanteria autodenominar al teu treball com novel·la gràfica i rebutjar el terme còmic perquè et sembla de més baix nivell.

Estem en una nova era daurada per als que us guanyeu la vida dibuixant historietes ... potser no econòmicament però si de prestigi?

Sí, ara a internet una imatge es comparteix i es difon fàcilment i és molt agradable trobar-te en el teu mur una vinyeta que al final vas seguint. I en seguir l'estàs donant suport. Per a mi l'aval davant de l'editorial són els seguidors, això ha demostrat que interessava quan es pensava que era per a un públic més minoritari. Amb les xarxes socials s'ha vist que hi ha molta gent a la qual li agrada el format.

Pensant en termes de difusió a través de les xarxes socials, s'han facilitat algunes coses en l'ofici?

Vas veient el que funciona i el que no, el que agrada i el que no agrada, i et vas adaptant. També pot ajudar a fer un llibre en escollir un tema o un altre. Encara se segueixen cometent errors. En el meu cas el posar massa text, intentar explicar massa coses, quan en realitat la vinyeta que més s'ha compartit a Moderna és la de Ni un euro, per ser molt directa. Al final com més simple és, més s'escampa.

Amb un nou contracte sota el braç, el fitxatge per Lumen és un salt cap ...?

Cap a la seguretat que tu et pots arribar a creure que tens la possibilitat de publicar si vols un llibre a l'any. És una cosa increïble que una editorial tan gran com Penguim Random House inverta en tu. Hi ha la autoedició però no et dóna la seguretat de treballar per a una empresa que et avala i que et va a donar suport. Dóna la tranquil · litat de pensar que potser es pot viure d'això, que tant tu com la teva família sempre havíeu dubtat.

Treballes a la manera d'una antropòloga davant d'una tribu heterogènia amb els seus petits tics, tòpics i manies ... És un inside job?

Vinc de la publicitat i aquí no para de sortir la paraula inside, que és haver de buscar alguna cosa que ens passi a tots. És el que m'enganxa en analitzar el que em passa com a lectora. Quan alguna cosa m'arriba i em fa gràcia és perquè em sento identificada i el que vull és que quan es llegeixi el còmic et trobis una i altra vegada amb aquesta sensació, et sentis reconeguda perquè et passa a tu o et recorda a un amic. Totes les idees que vaig apuntant recorren a això ... després ja buscarem la manera d'explicar-ho en la vinyeta.

En els teus dibuixos es destil·la una tendra paròdia amable...

Tot part d'això. Quan em vaig veure a la ciutat-que em vaig tallar el serrell, m'enfundi els cigarrets i la xupa de cuir-, vaig sortir al carrer i m'anava creuant a noies idèntiques a mi, em vaig dir “Déu meu, anem d'originals i realment és el que menys som ”. Partint d'aquesta autocrítica i barrejant-ho amb sentit de l'humor és el que dóna per riure ... Amb el Cooltureta, igual, no estem criticant a algú aliè. Parla de coses que fas tu mateix. Hi ha frases que en algun moment has dit i al final et dius que “què ridícul sona, no?”, O “per què sento càtedra quan en realitat estic comprant opinions d'altres?”. Es tracta de riure d'un mateix... tot i que el personatge del Cooltureta és tan seriós que a vegades li costa.

És cert que els moderns de veritat són de poble?

Arriben a la ciutat amb afany d'alliberar. Al poble somiem en marxar a sentir-nos molt controlats per la família; surtis per on surtis et trobaràs algú que coneixes i buscaran mil raons per entendre perquè vas vestit d'aquesta o d'una altra. Vas a la ciutat on ningú et coneix, t'alliberes i et vesteixes com et dóna la gana. Però al final acabes vestint com tots. És una contradicció, t'acabes integrant també en un ambient i t'acaba important el que digui aquest ambient de tu. Al final dins de la pròpia ciutat acabes buscant el teu propi poble on us controleu tots, perquè si ningú sap què fas amb la teva vida sembla que no tingui valor.

En una entrevista comentaves que els hipsters ja havien passat de moda... cap on anem i quina és la nova tendència?

Sempre es va a anar renovant i hi haurà coses molt modernes, molt hípters, que ens aniran sorprenent. Per exemple, ara hi ha la moda normcore en què els hípters han donat la volta i han posat de moda passar de la moda. Es vesteixen en xandall i de manera com si no els importés res ... però evidentment de forma súper acurada. Vulguis o no això en una tendència molt nova que acabarà projectant-se en els que seguim les tendències d'una o altra manera, sempre adaptada al carrer. Sempre hi haurà una tendència que estigui per sobre i que hàgim de tafanejar i intentar entendre.

Els teus personatges evolucionaran amb aquests canvis?

Clar. No obstant això, m'agrada més basar-me en el comportament que en l'estètica. L'estètica és una cosa que afegeixes al final. El guió és l'important, després ja pots decidir quin tipus de sabatilles dibuixes. En il · lustrar mostres la moda del moment i crec que en els meus còmics és un valor afegit: fixar-se en els modelets que porten, les decoracions dels bars i identificar aquests detalls de les modes.