Què fer a Síria?

La guerra que vindrà no serà l’última, en vindran moltes més , perquè la Comunitat Internacional està dominada per embogits que volen fer prevaler l’ús de la força per sobre de l’ús de la raó . El possible atac a Síria és una mostra més de que no se sap aprendre dels errors de les guerres anteriors . Barack Obama , va anunciar atacs a Síria com a represàlia per la possible utilització d’armes químiques per part del règim de Baixar al-Assad. Decisió que pel que sembla podrien donar suport diversos governs occidentals. I s’ha dit, que fins i tot es podria dur a terme sense l’autorització del Consell de Seguretat de Nacions Unides. És a dir, un atac il·legal per part d’una coalició internacional per atacar un país sobirà que està patint una guerra civil, i per tant, ajudant els rebels .

Decisió que no té en compte els errors comesos en conflictes anteriors on els EUA i els seus aliats van iniciar guerres que es van saldar amb un rotund fracàs: Afganistan (2001), l’Iraq (2003) i Líbia (2011). Tres països que avui estan desestructurats per culpa d’aquesta intervenció, on regna un desgavell absolut i on grups jihadistes (lligats o no a Al-Qaida) actuen sense cap control. El que també podria passar a Síria si els rebels arribessin al govern. Un país que fa dos anys i mig que pateix una guerra amb més de cent mil morts i dos milions de desplaçats. Un país situat en una regió, Orient Pròxim, ple de conflictes, on tots els països de la zona se situen a favor o en contra d’una de les parts, i on les potències mundials juguen els seus interessos particulars per qüestions de geoestratègia lligada als hidrocarburs. Per exemple, a favor dels rebels, Aràbia Saudita, Qatar, Jordània, Turquia, la comunitat sunnita de l’Iraq, Regne Unit, França i els EUA, pel costat contrari, a favor del govern d’Al-Assad, Iran, la milícia de Hesbol·là i Rússia. I neutrals, però molt preocupats amb el desenllaç final, Israel, o el Líban, país que es pot veure contaminat i caure en l’espiral de la guerra de Síria.

Països que han prestat ajuda militar a cadascuna de les parts en conflicte, tot i que existia un embargament d’ armes, que malauradament no ha estat respectat. Rússia i l’Iran han facilitat armes al govern d’Al-Assad, i Aràbia Saudita i Qatar als insurgents, mentre que els EUA, Regne Unit i França els prestaven ajuda militar. Potències exteriors que podrien haver arribat a un acord per convocar una Conferència de Pau però en canvi no ho van fer. El mes de juny passat a Ginebra es preparava una Conferència que no va tenir lloc perquè en les negociacions EUA no va acceptar la proposta de Rússia d’incloure l’Iran en la conferència. Per tant, no hi va haver una voluntat real de resoldre el conflicte, ja que vetar la presència de l’Iran, l’aliat principal de Síria, mentre que per l’altre costat estaven els països contraris al govern d’Al-Assad era tant com impedir la conferència. A última hora han sortit dificultats per iniciar l’atac.

Així, el Parlament britànic s’ha oposat a la intervenció que proposava David Cameron, el president Obama ha rebaixat el to de les seves amenaces, i Ban Ki–moon, secretari general de les Nacions Unides, ha demanat iniciar una via diplomàtica que comporti la convocatòria d’una Conferència, reclamant esperar el resultat dels inspectors que analitzen sobre el terreny l’ús d’armes químiques per part de les dues parts enfrontades. Llavors, abans que un atac unilateral, il·legal (sense autorització de l’ONU) i immoral (sempre moriran civils innocents), seguint la proposta de Ban Ki-moon, s’ha de buscar el consens internacional necessari i negociar amb totes les parts implicades en el conflicte sirià, sense exclusions, que condueixi a una Conferència Internacional de Pau que aturi la guerra civil, i donar possibilitat als opositors al règim actual a integrar-se en un nou govern per a Síria .