L’activista Josep Maria Domingo, un enllaç necessari
El veterà activista santsenc, Josep Maria Domingo, president del Centre Social de Sants, respira tranquil. Les últimes setmanes, ens explica, els mitjans de comunicació l’han atabalat fins al punt d’haver de rebutjar diverses propostes. I és que poques setmanes havien estat tant intenses a Sants, el seu barri de tota la vida, després de l’enderroc de Can Vies per part de l’Ajuntament de Barcelona, una acció que titlla “d’error terrible”. Per a ell, aquest centre okupat era un símbol de llibertat per al barri i complia una funció vacant: “TMB tenia l’espai desaprofitat i aquests nois i noies van cobrir la necessitat de construir un espai autogestionat per a joves”.
El paper que ha jugat aquesta associació de veïns ha estat clau per asserenar l’ambient i marcar el ritme de la recuperació de la normalitat. Davant la distància insalvable entre els perfils polítics de l’activisme d’arrel assembleari i els dirigents del consistori, la capacitat de mediació del teixit veïnal històric d’aquest barri ha estat una aportació digne de mencionar. Sobretot, en un moment en què el model de ciutat està qüestionat i on el teixit associatiu i veïnal més històric no està actuant de manera homogènia en tots els barris de Barcelona. “Nosaltres fem política per no haver de dependre de la política, en canvi, algunes associacions de veïns –ens demana que no fem públics els exemples que posa— estan polititzades o es deixen polititzar pel govern”, reflexiona.
Per al sociòleg, Ivan Miró, no es pot fer “un retrat homogeni” del teixit associatiu de Barcelona, per bé que “quan hi ha confluència entre el teixit associatiu tradicional i les formes emergents de participació esdevé la veritable força”, i posa l’exemple de la recuperació de la Rambla del Poble-nou a través del procés partitipatiu de la plataforma veïnal Fem Rambla. En canvi, si ens desplacem de Sants fins al barri Poble-sec, al mateix districte de Sants-Montjuïc, veiem com el debat sobre la reforma del Paral·lel, impulsada per l’Ajuntament de Barcelona de la mà de la Fundació El Molino (FEM), ens trobem amb una radiografia diferent. Mentre col·lectius com l’Assemblea de Barri Poble-sec, l’Ateneu Cooperatiu La Base o l’associació d’arquitectes i urbanistes Raons Públiques –i altres entitats—, han impulsat una plataforma veïnal opositora –Aturem el Pla Paral·lel—, altres organitzacions d’arrel més tradicional, com la Unió de Veïns o la Coordinadora d’Entitats, estant tenint dubtes sobre quin és el seu lloc.
En aquest punt, demanem opinió a una altra activista, Itziar González, l’ex regidora de Ciutat Vella que va haver de deixar la política després de constatar, en la seva pròpia pell, les limitacions de la democràcia quan es pessiga el poder econòmic. Per a ella, “malauradament”, l’administració “s’ha cregut que les associacions de veïns només estan per fer festes majors i gestionar subvencions”. Segons González, cal entendre que la funció de crítica dels col·lectius assemblearis emergents i dels ateneus és exactament la mateixa que van fer les associacions de veïns dels anys 60“. Ara bé, insisteix en què algunes d’aquelles associacions de veïns van perdre independència després del disseny del sistema de participació formal que va impulsar l’Ajuntament democràtic de Barcelona. ”El poder, d’alguna manera, les va desactivar a força de generar dinàmiques clientelars“, conclou.
L’#EfecteCanVies, segons Domingo
Després de dues setmanes de calma tensa, Domingo fa balanç de com està el panorama entre el col·lectiu de Can Vies i l’Ajuntament. “Es tractava de baixar el soufflé, i entre tots ho hem aconseguit. Can Vies està refent allò que l’administració conscientment –i, ”inconscientment“, afegeix— ha destrossat”. Segons l’activista, els quatre punts que va fixar el Centre Social per desencallar el conflicte, juntament amb la FAVB, s'han complert. “Es va aturar l'enderroc, es va permetre l’entrada de la gent de Can Vies, s'ha fet una comissió mixta per avaluar els danys i, finalment, s’han acabat els aldarulls i retirat el cordó policial”. I conclou, “a efectes pràctics, Sants està recuperant Can Vies”.
Tot i així, Domingo ens detalla la “mala gestió i la manca de previsió”, que, segons ell, va tenir el consistori, a qui van advertir del risc de desordre públic si es tocava l’espai. “Can Vies no volia deixar l’edifici fins que se’ls garantís un període de no desnonament, mentre que l’Ajuntament deia que primer havien de sortir. Ens va sorprendre molt que mentre aquest debat seguia obert es procedís al desnonament i posterior enderroc”, explica. Per més que hi pensa, no entén en base a quins criteris l’Ajuntament va enviar la grua a enderrocar l’edifici i, encara menys quan se li pregunta el motiu pel qual, passats uns dies, l’equip municipal en permet de nou l’entrada. “És una contradicció absurda, l’Ajuntament sap que es va equivocar i no sap com arreglar-ho”, subratlla.
El to de la conversa amb Josep Maria Domingo canvia quan posem damunt de la taula el tema dels aldarulls ocorreguts al barri les tres nits posteriors a l’enderroc. Abans de dir-nos què en pensa, ens adverteix: “molts periodistes m'han intentat treure la condemna de la boca, i no ho han aconseguit”. L’activista insisteix en què el Centre Social de Sants “lamenta” tot tipus de violència, però posa a la mateixa alçada la crema de contenidors i el fet d’enviar una grua a derruir un edifici com Can Vies. “Igual de lamentables són les imatges de la furgoneta cremant de TV3, com la de les agressions policials a La Directa”, reflexiona, i assenyala la gran manifestació pacífica en suport a Can Vies. “Només quan va acabar van sortir els de sempre a fer merder”.
Pel que fa al futur de Can Vies, l’activista es mostra optimista. I això que, en la darrera compareixença dels responsables municipals sobre aquest tema, es va deixar clar que l’edifici s’hauria d’enderrocar al cap de 24 o 30 mesos perquè la zona està directament afectada per la tercera fase de les obres de la cobertura de les vies de Sants, un projecte aprovat l'any 2006 i que figura al Pla General Metropolità (PGM). “El regidor Jordi Martí i l'alcalde Trias no han dit la veritat absoluta. Una part de l'edifici no és zona verda, sinó zona edificable. I, si volen fer-lo tot zona verda, s'ha de modificar el PGM. I això no és cosa d’un dia”, recorda.
El model de ciutat dual
ciutat dualLa Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) denuncia en el seu darrer número de La veu del carrer que, cada cop, són més els barris que diuen “prou”. I posen l’accent de la seva crítica en el distanciament dels que manen amb els problemes de la ciutadania. Citem textualment: “Bona part dels que manen no viuen els barris. I els costa tant relacionar-se amb els moviments socials com reconèixer que la seva cultura és una altra; no és de carrer, és de despatx. I des d’allà prioritzen els interessos dels lobbys i del poder econòmic, dels eixos comercials del luxe i del turisme. És contra aquest model de ciutat que Barcelona es rebel·la”.
En la mateixa línia es manifesta el president del Centre Social de Sants, que vincula el conflicte de Can Vies amb el tipus de ciutat que es projecte des del govern municipal. Tot i que la seva crítica abraça, també, l'obra de govern que socialistes –amb el suport d’ERC i ICV-EUiA— van fer de la ciutat durant 30 anys. “No ens agrada que la suposada millora de la ciutat passi pel turisme a costa de que uns pocs s'enriqueixin i molts s'empobreixin. La visió alternativa de la ciutat s’emmarca en la desobediència civil, dins de l’Ajuntament mai ha estat una alternativa real. Des dels Jocs Olímpics, tenim una Barcelona d'aparador”, critica.
En paral·lel, investigadors i sociòlegs adverteixen que vivim en una ciutat de dues velocitats, el que en sociologia urbana es coneix com la ciutat dual. El sociòleg, Ivan Miró, ens dibuixa dues Barcelones: “hi ha una Barcelona, l’oficial, que promou un model de desenvolupament a favor de l’apropiació privada del capital, i una altra que s’empobreix a causa d’una manca de redistribució de la riquesa”. En aquest context, el lideratge de la crítica social i urbana i el model de participació ciutadana, estan en joc. Noves formes d’activisme demanen el seu espai davant d’un teixit associatiu tradicional que, com en el cas de Sants, ha trobat el seu lloc a cavall de la mediació sense abandonar l’esperit crític. La Barcelona dels barris i la marca Barcelona es disputen, avui més que mai, el timó de la ciutat del futur.
