eldiario.es

9

CATALUNYA

La Història ja és història

Al Madrid del poder no han entès que hi ha una generació desacomplexada de catalans que han crescut en democràcia i que estan farts de greuges polítics, econòmics i culturals

Pancartes i estelades a la manifestació de la Diada. / Edu Bayer

Pancartes i estelades a la manifestació de la Diada. / Edu Bayer

El 23 de febrer del 1981, tres homes es van quedar asseguts als seus escons del Congrés dels Diputats mentre Antonio Tejero i companyia tirotejaven el sostre de l’hemicicle. Dos d’ells, Manuel Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, representaven les dues posicions més allunyades que la Transició a la democràcia va haver de conjuminar. L’exmilitar que havia lluitat en el bàndol nacional va morir fa uns anys d’accident de trànsit. L’exlíder comunista ha mort aquesta setmana als 97 anys, just el dia que el Rei, el paraigua que aixoplugava tot aquell procés, li clavava l’estocada a aquells equilibris amb un error en forma de carta, la magnitud del qual s’explica perfectament amb els silencis dels columnistes d’un diari com La Vanguardia, que han parlat per si sols. El tercer home, el president Adolfo Suárez, ha perdut, desgraciadament, la memòria. L’anatomia d’aquell instant que Javier Cercas va disseccionar de manera brillant, ja era Història, però ara és història.

 Políticament, pels catalans, aquell consens ja es va trencar el 28 de juny del 2010, quan un tribunal controlat pel PSOE i pel PP va dir que les aspiracions d’un encaix més còmode de Catalunya a Espanya, votades al Parlament, al Congrés i al Senat, no hi cabien a la Constitució. Però, si a la banda espanyola el símbol del canvi d’etapa l’ha fet el Rei via Internet, a la banda catalana ha estat el president Artur Mas qui, al contrari de Josep Tarradellas en la reunió del 1977 amb Suárez per pactar el restabliment de la Generalitat, li va certificar a Mariano Rajoy 35 anys més tard, que ara la Generalitat vol ser el govern d’un Estat. Aquesta és la magintud de tot el que ha succeït des de l’11 de setembre.

 Farts de victimisme

 I es podria pensar que s’ha arribat fins aquí pels interessos i el tacticisme d’unes elits a Catalunya. Però el que no han entès a Madrid és que hi ha tota una generació desacomplexada de catalans que han crescut en democràcia i que, gota a gota, com les classes mitjanes tradicionals, han arribat a la fatiga del victimisme. El que no han entès a Madrid, al Madrid del poder del que parlava Cercas, és que és aquesta gent, simbolitzada en un milió i mig de catalans al carrer amb estelades, la que ha dit prou. El que no han entès és que estan farts de greuges polítics, econòmics i culturals. Que ara és la dignitat, que ja no són els diners. El 2006 hi va haver l’últim intent. El cop de porta va ser monumental. I no es va entendre les conseqüències d’allò, ni la magnitud de la manifestació del 10-J, que avui cobra significat. I no han entès que la crisi ha augmentat aquest sentiment de greuge en una nació que paga cada any 16.000 milions que no tornen per formar part d’Espanya i que, a sobre, ara ha de demanar prestat per arribar a final de mes.

I s’ha arribat fins aquí perquè el Madrid polític no ha estat atent als símptomes o no se’ls ha cregut. Es diria que la intel.ligència espanyola ha comès un error de la magnitud de la CIA i l’FBI en els atemptats de l’11-S. No serà que no se’ls hagi avisat. No serà que José Montilla, poc sospitós d’independentista, no va anar vegades a Madrid a avisar. Però Catalunya fa anys que no troba un interlocutor a l’altra banda. Quan el 2 de novembre del 2005, els diputats catalans van anar a Madrid a presentar la proposta d’Estatut aprovada el 30 de setembre, es va organitzar un acte al Círculo de Bellas Artes per què la progressia espanyola hi donés suport. Només hi va anar, casualitat de la vida, Santiago Carrillo.

Es pot tenir la temptació de culpar, per tant, a la dreta centralista segrestada pel Tea Party, la versió moderna de la Brunete. Es pot tenir la temptació de culpar a la miopia i la falta de talla política de Rajoy. Però la culpa és també, i molt, de l’esquerra, començant per la falta de paraula de José Luis Rodríguez Zapatero. A bona hora demana ara federalisme Felipe González. 30 anys tard.

Catalunya, a l’agenda europea

Existeix, doncs, encara, una Espanya que entengui Catalunya, capaç de parlar-hi de tu a tu? Hi ha algú més enllà d’un sentiment de superioritat grotesc i una mental.litat colonial? Pot ser encara Felip VI el paraigua d’un nou model d’Estat que li doni legitimitat com a institució a la monarquia i avali una conferederació amb Castella, Catalunya, País Basc i Galícia? Qui hi ha a Espanya? Miguel Bosé? Joaquin Sabina? Vicente del Bosque? Hi ha algú a Espanya capaç de la política en majúscules? De trobar una via negociada i satisfactòria per totes les parts. Un Quid Pro Quo que acabi amb un plet esgotador? És capaç Espanya d’acceptar els resultats d’un referèndum d’independència i pactar un divorci amistós en un món de sobiranies compartides?

Em temo que la resposta és no. I, si és així, l’independentisme creixerà i Europa farà d’àrbitre. Els Estats Units i la Unió Europea s’estan comportant de manera diplomàtica, quan la lògica diria que haurien de fer costat de manera contundent a al govern d’un Estat soci. El 25-N hi haurà reunió de caps d’Estat a Xipre i Catalunya estarà sobre la taula. Perquè Catalunya és una nació. Com, si no, s’entén que no es puguin convocar eleccions el dia que la televisió nacional fa la marató anual per recaptar fons per a la investigació sanitària?


Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha