eldiario.es

9

CATALUNYA

La força d'ICV: La confluència del catalanisme popular, capaç de governar Catalunya

"Ens vàrem veure incomprensiblement privats d’un major protagonisme de veus autoritzades i reconeixibles per dir que ICV no érem una part més de la vella política sinó la part més sòlida de CSQEP", assegura l'exdiputat d'ICV

Cal que ICV –i també EUiA- accelerem el nostre procés de reflexió interna i de reubicació en el nou escenari polític català i espanyol, ara que ens aboquem a unes noves eleccions al nostre Parlament, després del fiasco de Junts per Sí i la CUP, en que caldrà presentar una candidatura unitària de les forces polítiques i socials que ens identifiquem amb el catalanisme popular, que superi les dinàmiques de “coalició” per configurar una veritable “confluència” amb voluntat guanyadora, amb prou solidesa política i programàtica per oferir una alternativa de govern, engrescadora i seriosa, al govern de la Generalitat de Catalunya.

En aquests moments, a cavall entre la valoració dels tres processos electorals viscuts durant l’any 2015 i la preparació de la més que probables nova o noves conteses electorals a Catalunya i a Espanya en aquest 2016, és comprensible que molts es preguntin si ICV –i també EUiA– hem optat per retirar definitivament les nostres sigles –i els nostres líders– de la primera línia político-electoral per ser engolits per les diverses modalitats de les candidatures de la “nova política”.

Unes candidatures generades al voltant dels moviments socials –PAH, marees, 15-M...–, primer en la diversitat de propostes municipals del model En Comú; acte seguit en Catalunya Sí que es Pot, per abocar-nos –el 20 D passat– a En Comú Podemi a la nova fórmula que caldrà confegir per a les eleccions anticipades previstes pel proper mes de març… Cada fórmula, amb components i resultats diversos –en coherència amb les conjuntures també diverses–, però amb el factor comú de la cessió per part d’ICV-EUiA dels seus espais electorals, dels seus lideratges i l’ocultació de les sigles i de la bona feina feta, alhora que hem aportat els millors quadres, bona part de la tasca programàtica i de l’esforç militant.

La "gent d'ICV" –en el sentit més ampli: militants, simpatitzants, votants...– estem sumits en sentiments agredolços d’astorament, satisfacció pels resultats i expectatives inquietants. Hem viscut amb perplexitat com el tsunami polític i social que ha sacsejat Catalunya i Espanya semblava voler emportar-se per davant la nostra presència política i institucional –com si fóssim una part més de “la vella política”– quan som conscients –i n’estem orgullosos– que hem contribuït –al costat d’altres, però de forma significativa– a aixecar les onades del 15-M i de les diverses marees reivindicatives, donant-los suport organitzatiu i programàtic, estant presents en totes les mobilitzacions i portant alhora la seva lluita a les institucions –ajuntaments, parlaments de Catalunya i Espanya– obrint-los les portes institucionals en impulsar debats, resolucions, compareixences dels portaveus dels diversos moviments, fent o donant suport a propostes legislatives i programàtiques, amb un treball seriós i una constància reconeguts, més enllà de samarretes i sandàlies...

I ho vàrem fer perquè ja des d’abans de l'11-M, en l’Assemblea Nacional d’ICV a Viladecans l’abril del 2013, sota el lema de “Junts i juntes podem canviar-ho tot”, havíem apostat per impulsar processos de confluència amb els diversos moviments polítics i socials que clamaven contra les retallades i la degradació dels serveis públics, contra la corrupció política i contra les polítiques d’agressió a l'autogovern de Catalunya. Per això molts adherits i simpatitzants d’ICV vam participar –a títol individual– en Procés Constituent, en la formació de Barcelona en Comú i tantes altres candidatures municipals unitàries i vam impulsar el procés participatiu Ara és Demà.

Els sotracs viscuts des de finals del 2014 fins al 20-D de 2015 no ens ho han posat fàcil. Pel que fa al tema de com afrontar la política barroerament re-centralizadora del PP i de com lluitar pel reconeixement de Catalunya com a nació amb dret a un autogovern ple, un finançament just i competències blindades -plasmat en el dret a decidir que suscitava l’adhesió d’un 80% del poble de Catalunya–, ICV-EUiA es va veure bruscament desplaçada de la centralitat política a l’ostracisme i l’acusació d’indefinició, enfront de l’interès d’uns i altres per "passar pàgina del dret a decidir".

Va resultar impossible –o no ho vàrem saber fer– enfrontar, amb arguments i vots, el plantejament plebiscitari de les eleccions del 27 de setembre fet per Convergència, ERC, les CUP, l’ANC i Òmnium, tant més que era assumit amb entusiasme pel PP, per Ciutadans o pel PSC-PSOE mateix, als quals no preocupava un “procés unilateral d’independència”, però en canvi sí que hi van veure una ocasió magnífica per refermar posicions entre l’electorat “espanyolista” davant les eleccions generals del 20-D, i per intentar trencar el catalanisme popular que durant dècades va impedir que a Catalunya es reproduís l’escenari polític i electoral espanyol.

Cal reconèixer que aquest radical canvi d’orientació en el plantejament del tema nacional a les eleccions anticipades i excepcionals (?!) del 27-S, passant del “dret a decidir” a les “eleccions plebiscitàries per la independència” va venir imposat de forma principal per la força de les mobilitzacions impulsades per l’ANC i Òmnium, però també per l’interès de Convergència i d’Artur Mas de difuminar les seves responsabilitats en la corrupció institucional i intentar “refundar-se” o “reinventar-se”.

Sigui com sigui, la innegable força popular i mediàtica del clam per la “independència ja!”, el fet que ERC s’avingués a l’operació de Junts pel Sí i que la CUP avalessin el mateix plantejament afegint-hi els tocs particulars de “radicalitat” i “reivindicació social” van tenir una forta incidència entre la gent d’ICV-EUiA (militants, simpatitzants, electors…). Van suscitar posicionaments confrontats –independentistes, federalistes...–, dubtes tàctics en la direcció política, desorientació de molts, abandonaments d’alguns, però sobretot “posades al marge” o “vacances polítiques” dels qui no van resistir l’envit d’afegir-se a l’onada que se’ls anunciava com “la lluita final” per la independència. Si més no, per alguns va ser una forma d’expressar un vot de protesta i dignitat davant les agressions del PP, del PSOE i de Ciutadans i el silenci o la indiferència de molts a Catalunya i a Espanya, passant per alt el valor cívic i la coherència dels posicionaments d'Izquierda Unida i Podemos.

Cal constatar que en el moment delicat –i transcendent- de les eleccions del 27-S, ens vàrem veure incomprensiblement privats, en els espais mediàtics i en la programació dels actes electorals de Catalunya Sí que es Pot d’un major protagonisme de veus autoritzades i reconeixibles per dir, amb més contundència i sense abaixar el cap, que ICV no érem una part més de “la vella política” sinó la part més sòlida de CSQEP i que les banderes del dret a decidir i dels drets socials i ambientals continuaven sent vàlides, eren indestriables i les úniques –com ara s’està demostrant- que podien recompondre la força unitària del catalanisme popular. Se li devia a la gent d’ICV, ni que fos per mantenir l’autoestima, donar un sentit a la nostra feina i a la nostra “generositat” i refermar-nos en el “full de ruta” nacional i social.

Tres mesos després, el 20-D ens va tornar a situar en una posició similar, aquesta vegada al redós del lideratge mediàtic de Pablo Iglesias i la capitalització –per part de Podemos– de les voluntats de canvi polític, econòmic i social, de les mobilitzacions en defensa dels serveis públics, per posar fre a les retallades, per la dignitat i l’estabilitat en el treball... i –també– per superar la “vella política” del bipartidisme PP-PSOE i posar fi a la corrupció institucionalitzada i a les portes giratòries de l’amiguisme. A Catalunya a més s’hi afegia el compromís amb el dret a decidir, cosa inèdita en una força política estatal, i l’acceptació d’una candidatura d’obediència estrictament catalana, en forma de coalició, a la qual s’hi afegien –ara sí– les candidatures d'En Comú i el lideratge d’Ada Colau... I, altra vegada, el que s’havia pactat –amb mesos d’antelació, abans de les eleccions municipals i autonòmiques– com una candidatura que havia de ser Podemos-ICV es reconvertia en En Comú Podem ja fos per raons d’oportunitat, de generositat, o per por de quedar marginats?

Aquest cop els resultats han estat magnífics –primera força a Catalunya– i fins a cert punt inesperats; i precisament per tan satisfactoris han incrementat la perplexitat de la gent d’ICV-EUiA. És ara, a partir d’aquesta “prova del nou” de les eleccions del 20-D, que s’ha de posar en marxa la construcció d’una veritable confluència des de baix, i per fer-ho cal que ICV –i també EUiA– recomponguem forces, aclarim idees i rellancem lideratges. I això s’ha de fer abans de les properes eleccions anticipades al Parlament de Catalunya, en una Assemblea Nacional extraordinària.

Les properes eleccions anticipades són una oportunitat única per reconduir –en positiu– i refermar el procés de confluència de les forces de l’esquerra catalanista i solidària, alhora que ens situa davant de grans responsabilitats. I és que no sols hem de mantenir sinó que hem de reforçar –i reformular, sobre bases organitzatives i programàtiques més sòlides i amb voluntat de futur–, el procés de confluència per portar a la pràctica els compromisos adquirits i satisfer les expectatives generades en un ampli sector de la ciutadania catalana –i també espanyola, com s’ha pogut veure– per recuperar tota la força unitària del dret a decidir, però ara amb la possibilitat real i la ferma voluntat de governar el canvi a Catalunya i a Espanya.

Aquesta és la qüestió: no s’han de confondre les coalicions electorals –que és per on s’ha començat– amb una veritable confluència política, programàtica amb forta base organitzativa i presència social, que és el que necessitem per fer possible una alternativa política sòlida capaç de liderar els canvis socials, ambientals, polítics i institucionals que necessitem a Catalunya, a Espanya i a Europa.

Per això, ara caldrà re-definir millor els continguts, l’abast i la forma d’exercir aquest dret a decidir; precisament perquè s’han obert noves possibilitats polítiques i institucionals que –si actuem amb intel·ligència des de Catalunya i amb els aliats que tenim a Espanya- ens han de permetre   fer propostes ben articulades que facin possible una consulta vinculant a Catalunya –i si cal també a Espanya-. El referèndum que necessita Catalunya, i que ha d’interessar als demòcrates i progressistes d’Espanya, no ha de ser per escollir entre la independència pura i dura o l’assumpció resignada i impotent de l’actual situació de re-centraliltzació i laminació del “Estat de les autonomies” i del model constitucional del 1978 –definitivament esgotats-, sinó entre la independència i una nova proposta que incorpori canvis constitucionals substancials en benefici no sols dels drets de Catalunya sinó també d’una Espanya que es vulgui reconèixer com a plurinacional, respectuosa per tant amb els drets de les nacions que la composen, i que incorpori tant canvis institucionals substancials i d’organització territorial coherents amb aquest nou model, sinó també els nous drets socials, participatius i ambientals que reclama una societat moderna i plural.

I per fer-ho cal una aportació potent d’ICV, i ben segur també d’EUiA, amb el protagonisme que ens correspongui per la feina feta i –sobretot- per la que podem fer i estem disposats a aportar, per les nostres relacions polítiques a Espanya, a Europa i al món.... Perquè una ICV amb les idees clares, amb convenciment i autoestima de la nostra gent, és un element cabdal per fer el salt que ara ens correspon perquè la candidatura unitària que impulsem passi a ser la força guanyadora també de les properes eleccions al Parlament de Catalunya i, per tant, la força cridada a liderar el proper govern de la Generalitat.

Promoure des d’ICV una veritable “Confluència del catalanisme popular” que incorpori la majoria (si no pot ser totes) de les forces polítiques i socials progressistes a Catalunya” –superant la dinàmica de les coalicions- no significa, per nosaltres, confondre generositat i compromís amb abandó de les posicions pròpies, guanyades a pols en anys de lluita, de treball intel·lectual i polític i de treball social per millorar les condicions de vida dels ciutadans, com tampoc no significa desaparició o camuflatge. No per interès partidista sinó per no perdre res de bo pel camí i per orgull de la feina feta.

Des d’ICV podem aportar moltes coses a la confluència: la centralitat del món treball i el paper que correspon a les organitzacions sindicals renovades al costat dels nous moviments socials; l’eco-socialisme com a proposta innovadora per superar l’actual sistema econòmic; el feminisme i l’europeisme compromès amb una Unió europea més democràtica, més solidària –endins i enfora-, defensora dels drets dels pobles i amb unes noves polítiques econòmiques que acabin amb la falsa austeritat i que posin fre als poders financers, i que impulsi, alhora, unes polítiques socials, fiscals i ambientals progressistes. Ara sabem que això no es pot fer des d’un sol país, però que hi ha un ampli moviment polític, social i també en alguns governs que clamen per un gir radical en les polítiques europees.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha