Els himnes i la pell fina

Vet aquí: gran rebombori perquè un càrrec diplomàtic espanyol secundari, exasperat pels xiulets a l'himne nacional d'Espanya durant la inauguració del campionat del món de natació, va referir-se des del seu compte de Twitter als catalans com a “catalanes de mierda”. El ministre ja l'ha cessat i l'interessat ja s'ha disculpat. Com cal. Però això no treu que l'home tingués tot el dret a emprenyar-se per la qüestió simbòlica dels xiulets al seu himne. En sentit contrari hauria passat igual, si algun polític de segona filera català hagués piulat un “espanyols de merda”. Vull dir: si xiules l'himne d'algú, és possible que aquest algú s'enfadi. I cal situar aquest enfadament en el seu just termini. És a dir, no es pot xiular l'himne d'Espanya i després cridar a sometent perquè algú poc fi -sembla mentida, la diplomàcia d'avui en dia- perdi els nervis i faci el ridícul. Passen coses molt més greus que, com que criden poc l'atenció -no hi ha insults directes- són molt més greus i perilloses. N'esmentem un parell.

Primer de tot, la resposta immediata per part de Carmen Chacón al seu Twitter. Li diu a l'autor de l'insult, de nom Juan Carlos Gafo, que ha comès un greu error i concreta: “els fanatismes no mereixen un sol triomf i tu, amb el teu error, els l'has regalat”. Carmen Chacón, cada passa que fa, està mesurada al milímetre. Li interessa manar al PSOE. I sap de fa temps que, en la qüestió catalana, hi ha molt peix per pescar. El seu full de ruta li marca, a ritme de cops de mall -un cop i un altre- que cada vegada que en tingui ocasió ha de referir-se a qualsevol forma de sobiranisme amb els mots fànatics, fanatisme... L'interessa molt poc el pobre desgraciat que va dir això de “catalanes de mierda”. L'interessa molt marcar presència espanyola en aquest sentit. I d'aquesta manera.

Molt més fi, habitualment correcte, l'exfiscal d'Anticorrupció, el senyor Carlos Jiménes Villarejo, en l'article publicat a El Pais titulat Convergència Democràtica, a juicio, es mostra exasperat i se li escapa: “Mals temps per als sobiranismes. D'aquí a uns mesos, seuran al banc 17 acusats, conspicus representants de la burgesia catalana i alts càrrecs de la seva principal representació política, Convergència”. No, amic Jiménez, el sobiranisme, per més que li pesi, no hi té res a veure. Hi tenen a veure uns presumptes xoriços, un presumpte finançament irregular de Convergència Democràtica...

Que vagin fins al fons. Que es netegi tota la merda. I que surti tot. Sigui sobiranista, unionista o onanista. És a dir, senyor exfiscal, que la frase correcta -humilment li proposo- fóra “mals temps per als xoriços, mals temps per als corruptes, mals temps per als polítics indecents...” I d'altres de semblants. Perquè sinó, encara que sigui sense voler, s'equipara sobiranisme amb delinqüència. I això no està gens bé, senyor Jiménez. I sempre partint de la base que, tant l'ambició desinhibida i un punt atabalada de Carmen Chacón com l'opinió de l'enfadat exfiscal, són absolutament respectables.

Aquestes manifestacions són les que fan mal. I alhora les més interessants. Si més no, situen el debat en un nivell una mica més elevat que no pas el de l'exasperació derivada del fet que algú hagi bordat això de “catalanes de mierda”. Ja hi estem acostumats. I les formes, cal mantenir-les. Per això l'han cessat, potser també perquè s'assembla massa al “todos los catalanes son una mierda” del senyor Galinsoga, director de La Vanguardia i cessat per Franco per aquesta mateixa raó. Però els exabruptes són com els pets, la pudor dels quals de seguida se l'emporta el vent.

I no ho puc evitar, des de la meva profunda aversió al mondo Twitter: moltes gràcies, piula i piula, twitter, no deixis de piular. És obvi que, gràcies als dits calents de més d'un i d'una, ens continuaràs oferint grans moments.