El proper 24 de juliol hi ha eleccions al Palau de la Música Catalana. Bé, de fet hi ha eleccions a la junta directiva de l’associació Orfeó Català, que són les úniques que hi pot haver. S’hi presenten dues candidatures, una encapçalada per Mariona Carulla, l’actual presidenta, i l’altra per Pau Duran, i estan cridats a votar els aproximadament 1.200 socis majors d’edat i amb més de dos anys d’antiguitat de l’entitat.
Aquesta és, si fa no fa, tota la informació publicada fins ara sobre aquestes eleccions, i em temo que això serà tot fins el dia 25, quan, també en una peça breu, els mitjans ens informaran sobre el resultat de les votacions.
Segurament que unes eleccions en una entitat privada petita, com l’Orfeó Català, no mereixen l’interès que susciten uns comicis a can Barça, un altre club privat, fill de la mateixa època però esdevingut un referent global. Però tenint en compte que l’Orfeó ha estat l’epicentre de l’escàndol que més fortament ha trasbalsat la societat catalana en els darrers trenta anys potser sí que valdria la pena parar-hi una mica d’atenció. A Catalunya hi ha centenars de periodistes que dediquen tota la seva jornada professional (i part de la familiar) a analitzar i fiscalitzar el que passa al Barça des de tots els angles imaginables. No en sé de cap que faci el mateix amb el Palau, ni tan sols en període electoral. I jo em pregunto: realment no interessa a ningú quin és el camí que ha endegat el Palau de la Música en els cinc anys que fa que Fèlix Millet en va sortir per la porta del darrera?
Si algun mitjà parés l’orella, fa uns dies s’hauria publicat que el candidat alternatiu havia estat expulsat a empentes del recinte del Palau per repartir propaganda de la seva candidatura. Una escena poc edificant i impròpia d’una institució tan fina i elegant. Arran d’aquest episodi, s’ha produït un creuament de denúncies: la primera, per agressions i insults, la va interposar la candidatura de Pau Duran; la segona, per amenaces contra empleats de seguretat del Palau, la va interposar tot seguit la institució. Ara Duran segueix repartint propaganda, però al carrer, a fi de no violar la curiosa prohibició que es pugui fer campanya a dins del Palau. La mesa electoral només ho ha autoritzat durant dos dies, el 10 i el 16 de juliol, en el que totes dues candidatures poden disposar de les instal·lacions per a informar els socis del seu programa electoral (a les 18 i 19.15 hores, però només per a repartir propaganda, res de mítings!). S’imaginen el rebombori si el Barça imposés una restricció tan rocambolesca en unes eleccions?
Si algun mitjà parés l’orella, també s’hauria escrit que les eleccions en realitat s’havien de fer el mes de novembre, i que l’actual junta directiva va decidir avançar-les uns mesos per sorpresa, sense que se’n conegui la raó. No gaire abans, molt socis van ser objecte d’una enquesta telefònica encarregada des de la mateixa institució en la que, entre altres coses, se’ls preguntava pel seu grau de satisfacció sobre l’actual directiva i la seva intenció de vot en unes hipotètiques eleccions amb més d’una candidatura. Avançar els comicis ha estat una jugada de manual per tractar d’agafar l’oposició amb els pixats al ventre, però sembla que en aquesta ocasió no ha funcionat.
Si algun mitjà parés l’orella, una altra cosa que hauria sortit a la llum són les queixes del candidat alternatiu sobre les males arts que està suportant, i que van molt més enllà de la prohibició de repartir octavetes de portes endins. Denuncia Socis de l’Orfeó (que així és com es diu la candidatura de Pau Duran) que el cens de socis proporcionat per l’entitat és una mena de burla (un llistat en paper penjat de la paret on surten només noms i cognoms, ni un trist arxiu informàtic amb el que treballar ni cap dada per poder contactar al soci); que la mesa electoral no vol enviar per correu certificat les butlletes de vot i programes als socis; que de fet la mesa sí que està enviant les butlletes, però només les de la candidatura Carulla; o que la junta directiva cessant ni ha lliurat l’acta completa ni la llista d’assistents de l’última assemblea general (març de 2014). De queixes n’hi ha més, però només amb aquestes ja podem comprovar que en aquest procés no hi regna precisament el fair play.
I si algun mitjà parés l’orella fins i tot podríem saber si, davant d’una eventual victòria, la junta de Pau Duran seria tan misericordiosa amb Convergència Democràtica de Catalunya com ho ha estat la de Mariona Carulla. Exercint l’acusació particular en el procés penal per l’espoli, el Palau ha carregat amb duresa contra Fèlix Millet i Jordi Montull, però n’ha exculpat completament CDC (la qual cosa contrasta amb la decisió del jutge instructor d’embargar la seu nacional del partit d’Artur Mas per fer front a una eventual condemna de 3,2 milions d’euros per comissions presumptament il·legals cobrades a través del Palau). Faria el mateix una altra tipus de junta directiva el dia que se celebri la vista oral? Aquesta és una pregunta clau per entendre la importància d’aquestes eleccions, i ningú se la fa. Per cert, a la candidatura de Carulla hi ha un exconseller de Pujol (Joan Vallvé) i una diputada de CiU al Parlament (Glòria Renom).
Però sobretot, si algun mitjà parés l’orella, els ciutadans podríem saber quin és el model que les dues candidatures proposen per al govern d’aquesta associació, que com el Barça és propietat dels seus socis però patrimoni de tots. En els darrers quatre anys la junta directiva de Carulla ha estat treballant en la reorganització administrativa del grup d’empreses del Palau, fruit de la voluntat, aplaudida per tothom, de desembolicar la troca dissenyada per Millet que va fer possible els trenta anys d’espoli. Em refereixo a la coexistència de tres nivells de gestió (associació Orfeó Català, Consorci Palau de la Música i Fundació Orfeó Català-Palau de la Música) que només s’entenien entre ells a través d’en pillet. L’opció de l’equip encapçalat per Mariona Carulla ha estat potenciar la Fundació, incloent al seu patronat als representants de les administracions públiques (a canvi, el Consorci ha renunciat als 37 anys que encara li quedaven de gestió de les instal·lacions) i augmentant la representació dels patrons elegits directament per l’Associació Orfeó Català.
D’aquesta manera, gairebé s’ha arribat a la meta d’operar a través d’un sol NIF. Ara, doncs, els 22 patrons de la Fundació es divideixen en: 11 elegits per l’associació; 8 elegits pel Consell de Mecenatge (les empreses patrocinadores del Palau) i 3 elegits per les administracions (Ajuntament de Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat i Ministeri de Cultura). El que passa és que dels 11 primers n’hi ha d’haver dos “de reconegut prestigi” que per força han de tenir el vist-i-plau del Consell de Mecenatge, la qual cosa fa que l’equilibri de forces sigui en realitat de 9 associació, 10 mecenes i 3 administracions. Si es té en compte el pressupost del Palau de la Música, doncs, la sobrerepresentació dels mecenes és més que evident: les donacions privades no arriben a sumar la cinquena part del total, un 18%, quan directament o indirecta controlen el 45% de les cadires del patronat. Una altra cinquena part del pressupost surt de les subvencions públiques i el restant 62% surt de l’activitat corrent de la institució (venda d’entrades per als concerts i per a visites turístiques i lloguer d’espais).
Diu Carulla en una carta enviada recentment als socis que aquesta era l’única opció que els va quedar per convèncer a les administracions que renunciessin als seus drets i als mecenes que no abandonessin el Palau de la Música arran de l’escàndol Millet. És a dir, que polítics i empresaris van posar com a condició no només que el NIF únic no fos el de l’associació, sinó el de la fundació, sinó que també van trobar horrorós la possibilitat de deixar tan noble fundació en mans d’una colla de cantaires i melòmans, que constitueixen el gruix dels socis de l’Orfeó. La solució és enginyosa: al patronat de la Fundació uns tenen la majoria artificial i uns altres la real.
Però el procés de reconversió no està del tot enllestit, ja que encara no s’ha abordat el principal escull, que és la titularitat del Palau de la Música, des de sempre i encara avui en mans de l’associació Orfeó Català. La gestió de l’activitat la té la Fundació, però la joia de Lluís Domènech i Montaner és encara propietat dels 1.700 socis de l’Orfeó, i ves a saber què podria passar si algun dia la junta directiva de l’associació i el patronat de la Fundació no fossin de la mateixa corda. En l’ordre del dia de l’assemblea de socis del mes de març hi figurava la venda a la Fundació d’un immoble del carrer de Sant Pere més Baix propietat de l’Orfeó. Una operació sorprenent perquè al cap i a la fi els beneficis de l’associació són traspassats a la Fundació al final de cada exercici, o sigui que la Fundació hauria pagat per comprar un immoble i al final els diners de la venda haurien retornat a la mateixa Fundació. L’assemblea no es va haver de pronunciar sobre aquesta proposta de compravenda perquè a darrera hora va ser retirada de l’ordre del dia (el dia abans, el soci Pau Duran n’havia demanat informació jurídica i econòmica), però en la retina d’alguns ha quedat la incògnita de si aquest modus operandi era un assaig del que es prepara per traspassar la titularitat de l’edifici del Palau de la Música a la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música. És a dir, si és així com està escrit que l’edifici modernista passarà algun dia a ser propietat de les empreses/mecenes i no dels socis ni les administracions.
En el passat, la premsa va desertar de fiscalitzar la gent com Fèlix Millet. Trenta anys de robatori avalen aquesta afirmació, però cap periodista ni cap mitjà han assumit aquest episodi com el fracàs més estrepitós de la seva carrera ni han demanat perdó als seus lectors. És possible que en trenta anys cap gran mitjà no fos capaç d’ensumar que alguna cosa feia olor a socarrim entre aquelles il·lustres parets i encara més il·lustres cognoms? Doncs això és un fracàs sense pal·liatius també per als gurus de la informació a Catalunya. Sense ànim de comparar, perquè estic convençut que Millet és únic i inimitable, el fet és que la commoció del cas Palau no ha fet variar un mil·límetre els vells patrons de conducta periodística, ja que se segueix abdicant de la tasca fiscalitzadora davant la seducció irrefrenable que provoquen els grans noms de la classe alta. La casta, que es diu ara. I per això uns comicis com aquests es poden despatxar amb un breu.
Si algun mitjà parés avui l’orella a les parets del Palau de la Música Catalana, el que hi sentiria potser seria El Messies, però no el de Händel.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
