És una veritat que fa molt de temps que m’ensumava. De fet, jo mateix em vaig enfonsar sense remei a les tèrboles aigües del tribalisme excloent de la seva mà i dels editorials del seu diari. I ara ho ha deixat ben clar: Pedro Jota Ramírez és un indepe. El seu atac al Moisès del carrer Còrsega en el punt culminant de la cursa electoral amb l’efecte Banca Catalana reblat per la presència d’en Pujol sènior, són fets més que sospitosos. Quin immens i oportú favor per a en Mas la portada d'El Mundo. I total, per a què? Perquè ja em diran quina cosa ens ve a dir: que CiU és un partit clientelar i corrupte... Sí? De debò? I ara, mai no ho hauria dit!!! Els catalans ens en fem creus. Gràcies al bon periodisme de la capital sabem ara una veritat increïble que a nosaltres, “paniaguados” periodistes del Principat, se’ns havia passat per alt aquests 30 anys.
Poques coses ens poden sorprendre sobre la Coalició, és cert. Però el que jo trobaria decebedor i matusser és que el mateix Mas fos tan fàcil d’enxampar, només amb un “esborrany” policial. Quan un es fica a dissoldre una nació indissoluble de 3.000 o 4.000 anys com Espanya, ha d’intuir que li regiraran els calaixos personals i que aquests, almenys, han de semblar nets.
Per això, si Pedro Jota creu que desvetllant als catalans que l’entranyable cúpula dels convergents són una colla de bussines friendlies (per dir-ho suaument) s’aturarà el procés sobirà, és que aquest noi és un tòtil... o un dels nostres. Un agent doble!
La nòmina d’aquesta mena d’espies és d’allò més sucosa. Des de l’elegant i molt britànic Kim Philby, un gentelman que espiava per a la victòria del proletariat soviètic fins a Joan Pujol, conegut com Garbo, que té el mèrit d’haver ensarronat als nazi-onalistes de Hitler sobre on desembarcarien els aliats. Amb l’arribada de les ideologies de masses, la figura de l’intoxicador es va fer imprescindible. Ja el 1817 (com relaten Cole i Postgate en el seu llibre Common people) un tal Oliver es va infiltrar en l’obrer Partit de la Força Física i va convèncer els militants de aixecar-se en rebel.lia. Tots van ser deportats o penjats. A casa nostra vam gaudir de la figura d’en Lerroux, que va arribar a Catalunya amb sou i instruccions del govern de Madrid per aturar el catalanisme entre els obrers, amb molt d’èxit. Molts magnats de la premsa, de Pulitzer a Murdoch, han servit interessos contraposats als dels seus titulars, però mai no hauria somniat que la causa catalana comptés amb una figura de tants i tant poderosos elàstics com en Ramírez.
Pedro Jota i la seva dona, l’aristòcrata Ágata Ruíz de la Prada, marquesa de Castelldosrius, han sofert molt aquests anys. Van enganyar completament Aznar i fins i tot van aconseguir guanyar-se la confiança del preclar i sagaç Francisco Caja, de Convivencia Cívica Catalana. El volum de catalans que han rescatat de posicions moderades i federals i han aconseguit portar, sans i estalvis, fins a l’independentisme deixa la llista de Schindler com un tuit enmig d’una biblioteca (segueixo amb metàfores nazis perquè són tendència aquest hivern).
Ramírez ha portat la caverna a un sucós parany: els ha convençut que tot això de Catalunya és per la bogeria d’un sol home. Si Mas fracassa, els catalans, com la núvia de Shrek, tornaran a la seva natural posició de trolls repel.lents però pacífics. “Todo es culpa de Mas” llegit en català dona: “Voteu en Mas”. Fantàstica jugada perquè, passat el dia 25, la caverna s'adonarà que els que només són sobiranistes si ho diu el sexipresi formen una petita facció dels partidaris de la República Catalana. Mas podrà estirar a gust la vella compassió que generen els eccehomo i potser tocar l’absoluta. Com a les bones pel.lis d’espies, el dia 26, Pedro Jota, mentre mostra una indignació sense fi a qualsevol càmera, ens farà una imperceptible picada d’ullet als que estem al corrent de la jugada. Gràcies, Pedro Jota, i no passis ànsia, que no desvetllarem el teu secret, aquest diari només surt obert i lliure a internet, allà on ningú sap destriar als mestres del doble joc.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
