Rèquiem per un quiosc

La història comença amb l'Era Digital, la transformació tecnològica i la consegüent crisi dels diaris en paper. Tot seguit, comencen a tancar diaris i, en conseqüència, se'n van al carrer centenars de periodistes. La història continua amb l'obsolescència de les infraestructures, inclòs el deute d'uns edificis que ara només semblen acumular ferralla. Així que toca el torn a altres treballadors de la premsa -des dels tallers fins al transport- que feien possible, en els vells temps, que a primera hora llegíssim en paper nostre mitjà favorit.

Amb tot això en caiguda lliure, la davallada dels quioscos només era qüestió de temps. I això que hi ha barris, com el meu, en els quals aquest quiosc no era només un lloc per vendre i comprar la premsa. Era el pivot entre veïns que comentaven la política o les pujades dels preus, les penes del Govern o els seus problemes de salut, els morts recents o l'èxit dels fills en els seus estudis.

El quiosc era el meeting point del barri, un petit basar a escala humana i una xarxa social de l'era predigital.

Ahir vaig comprar per última vegada el diari a l'últim quiosc que quedava dempeus al meu carrer. La consternació del matrimoni que el regentava va amargar el diumenge. Ningú no el comprarà ni n'assumirà el traspàs. Així que, durant un temps, el quiosc tancat quedarà com un tòtem plantat a l'Avinguda del Jordà, una escultura pública emplaçada com a evocació de la nostra antiguitat de paper.