Sobre rics i pijos

I bé, gran aldarull perquè la delegada del Govern a Catalunya, María de los Llanos de Luna, entrevistada aquesta setmana pel programa 8 al dia de Josep Cuní, va afirmar que “és important que hi hagi 'pijos' i rics, perquè són els que més gasten i consumeixen”. La delegada continuava afirmant que no es considera pija perquè sempre ha viscut d'un sou (de funcionària). Com que a més, això va manifestar-ho des del Reial Club de Tennis de Barcelona durant el torneig Godó el dia que es feien públics els més de sis milions de parats espanyols, la cosa va fer molt més mal efecte. No era políticament correcte. Aquesta dona, si ens hi fixem bé, no diu cap bajanada, tot i que no diu una veritat total. Efectivament, tal com va la cosa, cal gent que gasti, diners que circulin i aixequin la despesa i l’economia torni a rutllar. Mentre els bancs no afluixin i no obrin els crèdits això serà difícil i, per tant, només gasta qui en té. O sigui, els rics i els pijos. Que, en qualsevol cas, són molt pocs. I, ben segur, del tot marginals a l’hora d’aixecar tots solets l’economia. No ens estripem les vestidures, doncs, si aquesta senyora que sembla pija i parla com una pija (encara que ella digui que no ho és) diu coses dignes d’una pija, sense pensar si fereix o no els sentiments de milions d’altres persones que voldrien gastar i no poden. Perquè aquesta és la clau: El problema no és l’existència de rics i pijos gastant. Que gastin, si poden. No els ho impedirem pas. El problema és que només gasten ells. La solució no és pas no gastar, sinó que ho poguem fer tots. Dit d’una altra manera, a mi ja m’està bé que rics i pijos gastin, sempre i quan jo també, salvant les distàncies i les proporcions, ho pugui fer. Però resulta que no puc. En general perquè rics i pijos, que controlen els poders fàctics, m’ho impedeixen.

Proposo una solució revolucionària: Obligar per llei rics i pijos a gastar. Ja que són els úncis que, segons la senyora Llanos de Luna, gasten, que ho facin amb criteri d’interès general: Cada mes, tants milers d’euros en menús de 8, 9 o 10 euros (encara que envïin les minyones a consumir-los); tants milers d’euros en entrades de cinema o de teatre (encara que no hi vagin); tants milers d’euros en llibres (encara que no els llegeixin) i així, anar fent. És una manera d’anivellar socialment la societat. I no és cap invent modern. Retinguin el nom de “potlatx”. Respon a una cerimònia practicada per pobles indígenes de la costa del Pacífic al nord-oest d'Amèrica del Nord. L'amfitrió d’una cerimònia social (casaments, enterraments, celebracions diverses, etc.) repartia tot d’obsequis als convidats, en general en forma de mantes de pell o escorça de cedre batuda i teixida (eren regals importants, part del seu capital). Demostrava així als seus hostes la seva superioritat econòmica i social. Però també s’empobria, alhora que enriquia els convidats. Aquesta filosofia, adaptada, és força present en la cultura protestant (retornar a la societat en forma de donacions, etc. una part de les riqueses obtingudes gràcies a ella) però no gens en la nostra llatina. Caldria reivindicar potlatxs obligatoris i periòdics a casa nostra?