La desaparició del periodista Xavier Batalla (Barcelona, 1948) ens deixa més orfes davant el buit intel.lectual i la trivialitat que amenacen el “millor ofici del món”, segons la definició de Gabriel García Márquez. “Ningú que no l'hagi patit pot imaginar aquesta servitud que es nodreix dels imprevistos de la vida, ningú que no l'hagi viscut pot tan sols concebre el que és el batec sobrenatural de les notícies, el plaer orgàsmic de l’scoop, la demolició moral del fracàs”, deia “Gabo” en el seu discurs davant la 5a Assemblea de la Societat Interamericana de Premsa reunida a Los Angeles el 1996. Batalla responia com molt pocs a aquesta emoció íntima i indescriptible del periodisme sense concessions ni adjectius, pensat per millorar el coneixement dels individus i elaborat amb els millors instruments del llenguatge al servei de la intel.ligència i el bé comú.
“Ningú que no hagi nascut per això i està disposat a viure només per això --concloïa en el seu discurs magistral de llavors el gran periodista i Nobel de Literatura de 1982-- podria durar en un ofici tan incomprensible i voraç, el treball del qual conclou després de cada notícia, com si fos per sempre, però que no concedeix ni un moment de pau fins que no comenci de nou amb més ardor al minut següent”. L'últim minut de Xavier Batalla va ser el 24 de setembre de 2011, data de publicació del seu últim lliurament de la imprescindible secció “Nova Agenda” de La Vanguardia, diari on va desembarcar el 1986 per assumir la corresponsalia a Londres després d'una llarga travessia prèvia a El Correu Català, al Diari de Barcelona i a El País. Un càncer cerebral el va apartar de l'ofici fins a privar-lo de l'escriptura i la parla, sense que en cap moment, però, la seva mirada deixés de transmetre la seva fortalesa intel.lectual i la seva passió invencible per l'esdeveniment i el debat d'idees.
Un doble llegat
Xavier Batalla deixa un llegat inesborrable com a periodista i ésser humà, dues condicions no sempre harmòniques en un ofici tan propens a les derives de l'ambició, la supèrbia o l'amiguisme. A més de corresponsal a Londres, on va forjar la seva devoció per l'escola del periodisme anglosaxó en plena revolució conservadora de Margaret Thatcher, Batalla va desplegar la seva autoritat moral i el seu zel professional en les seves múltiples funcions com a corresponsal diplomàtic, editorialista i articulista de La Vanguardia, on va crear i va dirigir fins a la seva desaparició un dels seus productes estrella: La Vanguardia Dossier, publicació sense precedents en el periodisme espanyol sobre els grans temes d'abast mundial. La col.lecció dóna fe de la seva enorme erudició i de la seva agenda de relacions i contactes en els centres d'influència de mig món.
La seva devoció per la història com a instrument per entendre i explicar el present caracteritza la seva trajectòria com a analista dels esdeveniments de l'últim terç del segle XX i la nova era inaugurada amb la caiguda de l'imperi soviètic, els atemptats a les Torres Bessones i, en fi, la Gran Recessió després de la caiguda de Lehman Brothers. Pocs periodistes de la seva generació tenien la visió i capacitat per accedir a instàncies i personalitats de dimensió mundial, des de l’influent historiador i crític social nord-americà Arthur M. Schlesinger fins l'antic president turc Turgut Özal, entre molts altres. La seva atenció permanent a la política de les principals potències i els grans escenaris de conflicte era compatible amb el seguiment d'altres països emergents com Canadà o Sud-àfrica, dos dels seus destins preferits en la seva àmplia agenda de viatges com a corresponsal diplomàtic o enviat especial en zones d’actualitat extrema.
L’ascetisme i professionalitat de Xavier Batalla en missió de treball eren llegendaris, tant com el seu irreductible sentit de l'humor, la seva passió innegociable pel Barça i el seu aclaparador coneixement i fascinació pels grans del cinema i la música, des de Francis Ford Coppola a Frank Sinatra. La imponent biblioteca de casa i el seu arxiu personal ho diuen gairebé tot d'ell: un treballador inexpugnable, dotat d'una curiositat i una disciplina sense límits. Així, durant anys es va dedicar a fotografiar metòdicament la transformació urbanística de la Barcelona prèvia als Jocs Olímpics de 1992 amb la finalitat de “capturar” l'esdeveniment i afegir-lo a la seva petita gran col.lecció d'història. S’hi inclouen altres fetitxes com els millors cartells de partits del Barça o les miniatures dels principals dirigents del segle passat.
Un europeu del segle XX
Batalla era, en efecte, un producte genuí i un exponent del millor que ha donat generacionalment el segle XX com a individu i professional del periodisme. Encara que enginyer de formació, era un humanista enragé, incompatible amb la frivolitat, la incompetència i el pensament reaccionari o totalitari. Menyspreava la vulgaritat i la ignorància, sobretot quan es presenten protegides per la porpra del poder. A més dels seus col.legues de treball i amics, centenars de joves periodistes han tingut el privilegi de beneficiar-se de la seva saviesa i rigor com a professor associat de Periodisme Internacional a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona.
Guanyador del Premi Ciutat de Barcelona i recentment guardonat amb el premi Ofici de Periodistes 2012, que atorga el Col.legi de Periodistes de Catalunya, també ha estat distingit pocs dies abans de la seva mort amb el Premi Proteus d'Ètica, concedit per l'editorial del mateix nom. Més enllà de qualsevol pompa, Xavier Batalla era un honrat ciutadà del carrer, barceloní, català, espanyol i, sobretot, europeu i europeista que va servir al periodisme amb fidelitat i fins i tot amb sacrifici al seu deure ètic. El trobarem sempre a faltar.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
