Adéu a l’Eusebi, l’artista autodidacta que va enamorar Gràcia
El dibuix va salvar l’Eusebi. I, a través de la seva singular forma d’entendre l’art, l’Eusebi va connectar amb un barri que ara vol immortalitzar la seva figura. Els seus dibuixos plens de fantasia i humor, repartits pel món sencer –menys Portugal, solia dir—, són el llegat d’un home entranyable i misteriós, que durant dècades va recórrer els carrers del barri de Gràcia retratant els seus veïns. I, sobretot, establint uns vincles emocionals que avui fan del seu record un element d’indentitat comunitària en aquesta zona de Barcelona.
“La mort no és el final, és un traspàs. Quan mori seré un gra de sorra, la fulla d’un arbre o un bar ple de gent”, recordava sovint aquest emblemàtic veí de Gràcia, amb ànima de poeta urbà. “Ell seria molt feliç si sabés que el que està passant: finalment ha obtingut el reconeixement i l’estima que va perseguir”, explica la seva filla Gemma, que des de fa uns dies ha vist com centenars de persones s’acomiadaven emotivament i via facebook del seu pare i com alguns mitjans picaven a la seva porta. “Un informe de l’Hospital de Sant Pau ho diu ben clar: el dibuix va ser la millor teràpia pel meu pare, que va aconseguir expressar-se i superar tots els problemes de salut que va patir”.
La seva filla explica que l’Eusebi va ser un pare carinyós i normal. Després de la jubilació, però, i arran de dos infarts al cervell la seva conducta va canviar. “Es va desinhibir”. A partir d’aquell moment, una part continguda de l’Eusebi fa aflorar en forma d’artista autodidacta, innocent però irreverent. Poc abans, una profunda depressió l’havia portat al pont de Vallcarca, on va estar a punt de llançar-se al buit. “Una veu celestial em va dir, no et tiris home, segueix la teva ànima artística i tot anirà bé”, explicava ell mateix en un documental.
El paper protagonista de l’Eusebi
El paper protagonista de l’Eusebi I és que malgrat la marginalitat en què se circumscrivia l’obra artística de l’Eusebi, un dia el director bilbaí Iban del Campo li va dedicar un documental. “Va viure amb molta emoció l’enregistrament, se sentia com una estrella”, recorda l’autor de ‘Un tal Eusebi’, que destaca la vitalitat de l’artista, que tenia 80 anys en el període en què es va rodar la cinta. “Ens va captivar perquè era una mena de personatge de ficció, gens convencional, políticament incorrecte”, explica el director, que recorda com l’Eusebi, pel seu compte, es presentava a càstings i fins i tot havia estat seleccionat en papers secundaris.
El documental es va estrenar l’any 2003 al cine Verdi amb un ple absolut a la sala. En acabar, l’Eusebi va pujar a l’escenari a interpretar un dels temes que més se li recorden pel barri: Strangers in the night de Frank Sinatra, un dels seus ídols. Del Campo, veí de l’Eusebi al carrer Martínez de la Rosa durant els vuit anys que va viure a Barcelona, el recorda intercanviant els seus dibuixos per un euro, un cafè o, simplement, un petó.
També la banda italoargentina Giulia y los Tellarini, en el seu pas per Barcelona, va topar amb l’Eusebi. Un xoc que va fructificar en el disc Eusebio (2008), dedicat a l’artista, que es va encarregar d'il·lustrar l’àlbum de la banda amb els seus dibuixos. Coses de la vida, aquell mateix treball arribaria al cap d’un temps a la taula del director novaiorquès Woody Allen, que va escollir el tema Barcelona del disc per la banda sonora del film Vicky, Cristina, Barcelona.
L’art al marge de l’acadèmia
L’art al marge de l’acadèmiaAlicia Roselló i Mike Swaney i Maike Moncayo són tres amics que, units per l’estima a l’artista van inaugurar, fa un any, l’exposició L'Eusebi, a la galeria Meeatings23 de Gràcia. “La seva obra neix de la necessitat de tirar endavant, del desig per connectar-se amb el seu entorn”, expliquen en una trobada promoguda per aquest mitjà. “La seva dona ens demanava que ens afanyéssim a estrenar la mostra, abans no fos massa tard”, explica l’Alicia: “penso que aquell dia va ser un dels més feliços de l’Eusebi”.
En motiu de l’exposició, veïns del barri van lliurar els seus dibuixos. “La seva obra compta amb incomptables retrats estrelles del cinema clàssic, collages amb comentaris polítics i socials, i una gran varietat d'autoretrats, sempre impregnats del seu rotund sentit de l'humor”, reflexiona Mike, que juntament amb la Maike, impulsen la iniciativa MikeiMaike.org, que promou obres d’artistes marginals, fora del circuit estàndard de l’art. “D’alguna forma, l’ofici de comptable estava present en els dibuixos, que semblen fitxes amb informació bàsica sobre la persona que dibuixa”.
Inspirats per les pràctiques Outsider Art i Art Brut, Mike i Maike aposten per l'articulació de contextos de producció alternatius. “L’Eusebi pintava amb el que tenia a sobre. Era molt espontani. Feia dibuixos amb allò que recollia pel carrer o el que li donava la gent. Però això no li va impedir tenir un estil propi”. Per a ells, els dibuixos de l'Eusebi eren un nexe, l’excusa perfecta per apropar-se a la gent. I, per aquest motiu, cada obra va acompanyada d'una anècdota, de records que han convertit aquest artista en una icona del barri de Gràcia.
Reivindicació veïnal
Reivindicació veïnalDies després de la seva mort, veïns del barri han demanat a través de les xarxes socials que se li dediqui una placa commemorativa. També propugnen un canvi de nou del carrer Martínez de la Rosa per ‘carrer de l’Eusebi’. “La dimensió social de l’Eusebi ha estat possible gràcies a l’essència de poble del barri de Gràcia, en una altre zona de la ciutat potser no hagués tingut la mateixa acollida”, destaca l’Alicia, que gestiona de forma voluntària la pàgina de facebook del pintor.
I és que el reconeixement a l'Eusebi no passa, únicament, per la dimensió humana i artística del personatge. També evoca a una altra manera d’entendre la ciutat, els seus barris, i la xarxes de suport mutu que es generen entre veïns. En un moment en què la saturació turística ha posat en escac l’essència de proximitat d’alguns barris de Barcelona, la història de l’Eusebi ens recorda quines són les virtuts d’una ciutat que es resisteix a banalitzar-se.
