Deu anys de lluita per tancar el CIE de la Zona Franca

La mobilització convocada aquest dissabte davant del Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca vol convertir en permanent el tancament temporal del centre decretat pel ministeri de l'Interior l'octubre passat. L'oposició al centre ha aconseguit en els últims mesos un consens que ha transcendit els moviments socials de Barcelona i ha arribat al mateix Parlament, cosa impensable fa uns anys. No obstant això, el rebuig al CIE de Barcelona ha estat present fins i tot des d'abans de la seva obertura l'estiu de 2006.

Aquell any, una protesta de la Caravana Europea per la Llibertat de Moviments, una plataforma contrària a les legislacions d'estrangeria, va intentar 'desmuntar' el CIE abans que obrís tallant els cables del circuit de televisió del centre. La Policia va respondre detenint 59 persones, una quarta part dels participants en l'acció, inclosos periodistes que cobrien la protesta i advocats.

“Cometre l'error de girar el cap o parlar era contestat amb una bufetada, un clatellot o una puntada de peu a les cames, acompanyat del corresponent insult o amenaça”, va escriure el periodista Jesús Rodriguez al setmanari La Directa. El diari El País també recollia la frustració d'una redactora de l'agència Europa Press en veure que la policia detenia un company: “Al final vaig agafar la càmera i a ell se'l van endur”.

Els excessos policials van continuar quan va obrir el nou CIE, que va substituir al que hi havia a La Verneda. I si no han quedat en l'oblit és gràcies a la tasca d'organitzacions socials com Migra Studium, SOS Racisme o Tanquem a els CIES. Andrés García Berrio, advocat i membre del centre per la defensa dels drets humans Iridia, explica que el treball de Tanquem els CIES s'ha centrat en l'acompanyament psicosocial dels interns, el suport jurídic davant les vulneracions de drets i en canviar la vida quotidiana dels interns.

Precisament una cosa tan quotidiana com anar al lavabo va ser el que va motivar el tancament temporal del CIE. El ministeri de l'Interior ha trigat gairebé dos anys a complir amb una ordre judicial que l'obligava, entre altres coses, a realitzar obres al CIE perquè les persones puguin anar al lavabo dins de la seva cel·la.

La justícia també va ordenar ampliar l'horari de visites de familiars i permetre la regulació de la temperatura a les dutxes al gener de 2015. Al maig va instar que es permetés l'ús de mòbils i que no es restringís l'accés a la sanitat. No obstant això, el ministeri de l'Interior seguia permetent una gran vulnerabilitat a l'hora de garantir l'atenció sanitària al CIE, tal i com ressenyava aquest diari el mes d'octubre.

Al llarg d'aquesta dècada, el CIE de la Zona Franca ha mostrat el seu costat més opac amb les morts de persones al seu interior. El 2010 va morir allà Mohamed Abagui. La nit de Reis de 2012 va morir Idrissa Diallo; i al desembre de 2013, Aramis Manukyan. “Els tres casos s'han arxivat malgrat les situacions de negligència”, recorda l'advocat.

García Berrio valora que un fet tan desgraciat com la mort de Diallo va permetre trencar bona part del silenci mediàtic al voltant del CIE, i va ser un senyal d'alarma per teixir un consens social per al seu tancament. Dos anys després, es pot afirmar que el suport per clausurar per sempre el CIE ha transcendit del cercle dels moviments socials de Barcelona i ha arribat a bona part de la societat. Mostra d'això és que han cridat a acudir a la manifestació d'aquest dissabte diversos partits polítics, associacions de veïns i plataformes amb més de 50.000 socis, com Òmnium Cultural.

En paral·lel a la feina per ampliar el suport social per clausurar el CIE, el moviment perquè el centre tanqui les seves portes ha portat la reivindicació fins al Parlament. Després d'un llarg període en comissió, la cambra catalana va votar gairebé per unanimitat instar el Govern a tanqués els CIE. Només el PP i Ciutadans van votar en contra. Tot i que encara no està format, el Govern espanyol que surti de les eleccions del 20-D té un encàrrec clar de tot un Parlament i de bona part de la ciutadania catalana perquè el CIE de la Zona Franca passi a la història.