“Els refugiats sempre trobaran rutes, estan triant entre una mort segura i una mort probable”

Pascale Coissard és responsable d'incidència i comunicació de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCAR) des del 2011. Coissard va estudiar Ciències Polítiques i un Màster en Mediació, a més de Filologia Àrab i va viure a El Caire com a voluntària d'una ONG dedicada al reassentament de refugiats, en aquella època sudanesos que arribaven a Egipte en direcció al Canadà.

Des de que va començar a treballar al CCAR-CEAR, una de les entitats juntament amb Accem i Creu Roja encarregades de la gestió dels plans de refugiats a Catalunya, les peticions d'asil a Catalunya —i a tot l'Estat— no han parat de créixer: de les 400 sol·licituds al 2012 s'ha passat a més de 1.400 al 2015, i 489 en els tres mesos que portem de 2016. Aquest increment respon a les persones que demanen sol·licitud a Catalunya, arribades des de l'aeroport o des de les fronteres del sud (Melilla) o del nord (La Jonquera), un increment com a reflex de la crisi del Mediterrani, però en tot cas un fenomen que no té res a veure amb les quotes de reassignació (16.000 refugiats li pertoquen a Espanya, n'han arribat 18) de la Unió Europea.

Des del CCAR porten mesos reclamant un enfortiment dels recursos i les places per a les persones que ja estan al territori i opten al programa d'asil; i més si, com ofereix la Generalitat, finalment Catalunya haurà de fer front a 4.500 persones més en els propers mesos.

Diferenciem conceptes: una cosa és la quota assignada per la UE i l'altra la gent que ja tenim al territori.

Des dels mitjans hi ha hagut molta desinformació. Fins al punt que els últims dies ens trucaven i ens deien: 'Mentre no vénen els refugiats assignats per quota, què feu?'. No es té en compte que hi ha moltes persones que vénen pel seu propi compte (la majoria per l'aeroport de Barajas, de fet). No cal que vinguin per la ruta dels Balcans o per Grècia per ser refugiats. Des que hi ha llei d'asil a Espanya, la primera del 1984, hi ha sol·licitants d'asil.

Al setembre passat, alertàveu que si ara mateix arriba una persona es trobarà al carrer per la lentitud en l'admissió de sol·licituds.

Aquesta persona quedava registrada com a sol·licitant d'asil, el Ministeri n'estava al corrent, i si hi havia plaça a algun lloc (aquí, a Gran Canària o a on fos) se li concedia, però el problema és que hi havia tan poques places que la gent havia d'esperar dos o tres mesos per entrar al programa. Això s'ha reduït perquè hem treballat molt. Al CEAR, a la comissió encarregada d'aquesta gestió, érem només nou persones. Vam dormir molt poc per equipar les 92 places que tenim en l'actualitat.

Les sol·licituds d'aquestes persones que entren pel seu propi compte també han augmentat.

A l'Estat, entre el 2014 (6.000 sol·licituds) i el 2015 (més de 14.000) hi ha hagut un 200% més de sol·licituds d'asil. Hi ha persones arreu; per tant, feina n'hi ha. I molta. Des del setembre, a més, quan es va fer un reial decret extraordinari per poder crear més places, n'hi ha molta més: a l'abril, entre les tres entitats que gestionem l'asil a Catalunya [CCAR, Accem i Creu Roja], haurem creat 250 places, quan al setembre n'hi havia 28.

El perfil de qui arriba pel seu propi peu o qui està a un camp és el mateix?

És igual això: si estan a l'Estat, que arribin per reassentament o pel seu propi peu no fa que canviïn els seus drets i deures. Les persones que fugen són de tota mena: des de gent que als seus països d'origen tenien una posició social elevada a d'altres que estan perseguides per orientació sexual o religió. Hi ha molts motius. No són refugiades només les persones que fugen de conflictes sinó que ho són totes les que tinguin algun tipus de persecució, sigui quina sigui. Aquesta persecució, per diverses raons, no la discrimina només la categoria social.

Com es té en compte què necessita cada persona que arriba?

Quan fem un itinerari socio-laboral hi entren els mitjans de la persona. Si pot sustentar-se sola, no rebrà les mateixes ajudes que algú que no té diners. Aquest itinerari vol portar les persones cap a l'autonomia. Un itinerari d'una persona a un altra és molt diferent: un nen s'haurà d'escolaritzar, un jove buscarà altres estudis, una persona activa potser haurà d'homologar, i amb una persona gran ens haurem de centrar en treballar de forma estreta amb serveis socials per fer inserció, per això són individualitzats els plans. Hem tingut aquí programadors informàtics que només amb l'anglès, en pocs mesos, ja tenien feina. No és una qüestió només econòmica. Després hi ha qui, és clar, ha pagat no sé quant a una màfia i es més vulnerable per qüestions econòmiques. Però per això volem vies segures: per evitar que algú hagi de morir ofegat, agafar una pneumònia o endeutar-se.

Com més regulat...

Més barat: el trànsit provoca traumes. Com més regulat el trànsit, més s'evitarà la despesa i que després s'estigui malament aquí, al país d'acollida. Haver de parir a una tenda de campanya provoca un trauma de per vida. Un mecanisme digne de reassentament evitaria traumes i faria que no necessitéssim psicòlegs o educadors socials de per vida.

Quines són les fases del Pla d'Acollida?

Una persona que arriba a Espanya pels seus propis mitjans, ja sigui per Ceuta i Melilla o per l'aeroport, sol·licita l'asil i durant la seva sol·licitud té dret a un itinerari socio-laboral que pot durar entre 18 i 24 mesos, en funció de la vulnerabilitat de la persona. Això comença per l'acollida (sis mesos, prorrogable a nou mesos), que és residencial: com és el cas de la Casa Bloc, per exemple. Durant aquests sis primers mesos tenen totes les necessitats bàsiques cobertes gràcies al Ministeri d'Assumptes Socials, responsable de l'acollida de les persones refugiades, que en aquest cas delega a Catalunya en CEAR-CCAR, Accem i Creu Roja. Aquest itinerari no cobreix només les necessitats bàsiques, es comença a treballar també la inclusió de la persona per fer-ne un ciutadà de ple dret; des de classes de castellà fins a homologació de títols, o necessitats especials. La segona fase (sis mesos) ja és d'integració en sí, i ja no s'està en recurs residencial.

Els 24 mesos són suficients, però?

Depèn de les persones, hi ha qui amb 18 no tenen autonomia. N'hi ha que després de sis mesos només necessiten el català i tenen facilitats per treballar per la seva titulació. Però moltes persones vénen traumatitzades, per violacions de drets humans o pèrdues de familiar i amics. La situació de trauma fa que no estiguin al 100% de la capacitat d'aprenentatge. Veiem persones molt cracks al seu país que aquí estan bloquejades. Molts no poden dormir i tot el dia pensen en allò que els hi ha passat, revivint la situació. Per això cal un seguiment psico-social de les persones.

N'hi ha prou amb 250 places?

Les persones hi estan sis mesos, i hi ha una rotació. No es necessiten 2.000 places, és clar. També algunes persones renuncien a la plaça d'acollida per tenir familiars, o hi arribem a altres pactes...

Esteu preparades, en tot cas, les entitats si aquestes persones s'hi sumen les assignades per la UE?

Les entitats han patit molts ERO en aquests anys: menys personal, més persones per atendre. Ara la situació s'està revertint, però queda molt per fer.

Ha augmentat el finançament del CEAR?

La Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat hem signat conveni amb l'Ajuntament per les persones que es queden fora de l'itinerari del Ministeri perquè amb 24 mesos no en tenen prou, però és molt recent [desembre], aquest conveni. També han augmentat des del setembre les donacions de particulars i tenim més socis. Es nota la sensibilització. El nombre de sol·licituds a Espanya no és comparable a Alemanya o a Grècia però es que nosaltres [les entitats a l'Estat] estàvem en precarietat total; des de que els mitjans es van fer seva la situació de les persones del Mediterrani, hem notat molta més solidaritat.

Si al 2015 es van rebre 1400 sol·licituds i ara se'n porten 489 en dos mesos i tenim 250 places... Com és que la Generalitat ofereix acollir-ne 4.500? Com s'ho farà? És només un posat mediàtic?

Això hauríem de demanar-li a la Generalitat. Però, bàsicament, ells només proposen tenir-los a Catalunya, però obrir les places a través del Ministeri, entenc: consideren que qui té el finançament és el Ministeri, i qui ha de posar les places són ells. Oriol Amorós vol que les competències en asil siguin gestionades per la Generalitat.

Però seguint l'exemple de la cessió de la Casa Bloc, amb lloguer social, no podrien cedir més places?

Nosaltres no només tenim lloguers amb administracions, fem tractes amb particulars també. Els municipis també tenen altres infraestructures que ens deixen amb preu més barat (com a Sabadell, des d'on treballem al 2004). No tot es cessió de la Generalitat. No s'ha de minimitzar el que fan perquè, el fet que ens ajudin a buscar llocs, ja és un gran què. Fa uns mesos la resposta era mínima. No sé si estic contenta amb poc, però ja em sembla positiu. Però bé, nosaltres vam publicar aquell vídeo sobre 'Qui dona menys'... I la cosa és que continua la subhasta de refugiats.

Si vinguessin els 4.500, estaríem preparats?

S'hauria de fer un dispositiu d'urgència. Però en tot cas, sí que ho estem. No són tants: si penses en la quota de refugiats de l'any passat, si s'hagués complert, seria 1 de cada 10.000 espanyols. Un 0,01% de la població. No crec que es noti molt si es fa aquest repartiment de les comunitats: 4.500 a Catalunya serien una mica més però crec que tenim capacitat, sincerament. No tots els refugiats necessiten tres anys de seguiment.

Quan la Generalitat diu 4.500, ha parlat amb vosaltres? Saben de la situació que teniu?

Potser tenen un pla paral·lel. [Riu] Seriosament, no serà només a través de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat que podrem acollir-los a tots: per 4.500 no tindríem capacitat demà, però això es preveu pautat.

Les institucions han reaccionat tard i només per la pressió mediàtica?

Des de Catalunya hi va haver una reacció abans: l'any 2011 es va crear el Grup de Protecció Internacional, dirigit per la Generalitat i conformat per entitats d'asil. Aquell pla es va aprovar el 2014: hi havia voluntat política. Però allò no es va desplegar, li va faltar seguiment i finançament. És trist, perquè hi vam treballar tres anys i el pla és vigent fins el 2018. El 2014, quan pitjor estaven les persones refugiades aquí, amb 786 sol·licituds a Catalunya i només 28 places, ja ho vam denunciar. Estela Pareja, la directora del CEAR, va arribar a denunciar-ho al Parlament, fins i tot. La xarxa asil.cat, creada el 2014, ja era per respondre aquesta necessitat d'acollida; estàvem deixant persones sense atendre, ja en aquell moment. Però hi havia altres prioritats, sembla. La Generalitat ara demana competències, però en realitat ja té un instrument creat el 2014 i que està per desplegar.

Aquell pla es veurà soterrat per la urgència?

Depèn del que passi... tot va molt ràpid. Amb l'acord UE-Turquia, en principi el mateix dilluns 4 d'abril les persones es veurien expulsades. I no sabem què passarà. Però bé, les persones trobaran altre rutes per molt que els hi tanquem les portes… Perquè estan triant entre una mort segura i una mort probable, així que hi haurà persones per atendre mentre hi hagi conflictes i violació de drets humans. L'asil no és una prerrogativa, és obligació dels Estats. Tots els estats europeus tenen aquesta deure, per això l'acord EU-Turquia és il·legal.

Les quotes no sembla que prosperin, però.

Doncs no, però encara que el sistema de quota no agradi als defensors dels drets humans —perquè estem parlant de números i no casos individuals, com hauria de ser— és una solució per desencallar la situació.